RAQUEL SANS
Diputada d'ERC
“La política està pensada i dissenyada per homes”
“Vaig entrar en la política pel 20 de setembre del 2017”
“La feina real de la política no es veu”
“Sabia que volia ser periodista des dels 10 anys”
De la Colla Joves Xiquets de Valls.
Aquesta és una imatge de Sans del 2011 amb companys i companyes de la Colla Joves Xiquets de Valls, a la qual pertany des que va néixer. Hi participa com a castellera, i el seu interès per aquest món l’ha dut a codirigir el documental El somni de Pau Casals. 25 edicions del Concurs de Castells. Ha escrit El gran llibre dels castells i és una de les autores de l’estudi Els castells des d’una perspectiva de gènere. El paper de les dones a les estructures de poder de les colles castelleres.
La conciliació és un engany de la societat per la qual només preguntem a les dones
Més d’un 90% de l’oferta audiovisual a Catalunya és en castellà. El català a les plataformes és residual
Vallenca de naixement i tarragonina d’adopció, Raquel Sans ve del món del periodisme i és diputada per ERC des del 2018.
El fet d’haver treballat en diversos mitjans li dona un ‘plus’ a l’hora d’exercir com a diputada i de comunicar?
Sí, sense cap mena de dubte. El fet d’haver-hi treballat i entendre totes les dimensions de la comunicació et dona un avantatge a l’hora d’escriure una intervenció, de plantejar-la, d’explicar-te... També per saber com són les rutines de producció dels mitjans i entendre què és el que busca el periodista, que no pots fer respostes que durin deu minuts sinó que han de ser curtes. També et donen un avantatge quan t’estan buscant el titular, perquè això ho notes i t’és més fàcil identificar què estan buscant amb una determinada pregunta.
El seu pas pels mitjans ha estat polifacètic.
Sabia que volia ser periodista des dels deu anys, quan els Reis em van portar una gravadora. De totes aquestes etapes, em quedo el periodisme local. La societat no és prou conscient de la feina que fa el periodisme local des del punt de vista d’explicar la realitat de cada territori, de crear comunitat, de fer cohesió. És el periodisme de veritat, el de parlar amb la gent i explicar les seves històries i què hi ha darrere de les coses. I et permet sortir del periodisme de declaracions, que crec que aporta poc a la societat.
La política actual sembla massa instal·lada en les declaracions.
La feina real de la política no es veu, malauradament. La feina que fas per arribar a consensos, per conèixer els problemes de la gent, impulsar lleis, fer propostes de resolució, presentar mocions..., això no es veu. De les dotze hores que pots estar un dia dedicant-te a la política quedarà el titular de la frase del que has dit al faristol, i moltes vegades sap greu, perquè la feina que no es veu és la que fa que això valgui la pena.
Què la va dur a fer el salt a la política?
El 20 de setembre del 2017. Mai havia pensat que podria dedicar-me a la política institucional. Jo treballava a comunicació de la Delegació del Govern a Tarragona i amb el delegat del govern a Tarragona, Òscar Peris, vam anar a la seu d’Economia perquè estaven detenint companys meus –nosaltres penjàvem de Vicepresidència i Economia–. Hi havia el diputat Ferran Civit, que em va dir que necessitaven una presentadora perquè això no se n’anés tant de les mans. Vaig estar molt en contacte amb Jordi Sànchez. Jordi Cuixart, i quan els van detenir vaig decidir que era el moment de fer un pas endavant i assumir riscos.
Al Parlament vostè treballa, entre d’altres, a la comissió d’Igualtat i Feminismes. A les xarxes socials fa molta difusió de la copa menstrual.
L’he descobert als 40 anys i em sembla una autèntica barbaritat que ningú parli d’un element que canvia la vida i fa la menstruació més fàcil. Al llarg de la nostra vida menstruarem més de 5.000 vegades. Crec que políticament ha estat un tema silenciat, amagat. Les dones polítiques tenim la responsabilitat de posar a l’agenda política i mediàtica temes que fins ara no hi eren. Volia començar a usar la copa per poder-ho explicar a les meves filles.
Quina edat tenen?
Tinc una nena que farà vuit anys i bessons que en faran tres. La gran ja em fa preguntes sobre política. La nit de les eleccions no se’n volia anar a dormir perquè volia saber el resultat, i l’endemà em demanava explicacions. És molt interessant parlar amb els nens perquè t’adones com n’és d’inintel·ligible la política moltes vegades.
Com compagina la política amb la família?
La conciliació és un engany de la societat per la qual només preguntem, moltes vegades, a les dones. També tinc companys que tenen tres fills i sembla que no en tinguin. Ningú els ho pregunta. La conciliació és molt complicada especialment per als que venim de lluny. La política està pensada i dissenyada per homes i això es fa molt evident en la necessitat de ser presents a actes a tota hora, qualsevol vespre, caps de setmana. Crec que això no és la part més important de la política i segurament és la que més desgasta.
Fa anys que es parla de la reforma horària.
És un tema que hem de situar a l’agenda i anar-ne parlant. Els responsables polítics hem de ser exemple. A l’àmbit de feminismes d’ERC, que lidero, no fem reunions més tard de les 5 de la tarda. L’executiva nacional comença com a molt tard a les 5, la reunió de la permanent es fa al matí. Hem intentat introduir canvis per fer la política conciliable amb la vida.
Quin és el gran repte que té el feminisme? En què pot incidir la política?
Treballo com a persona i com a política per la presa de consciència que existeixen desigualtats que són estructurals. Moltes vegades el patriarcat ha emmascarat aquestes desigualtats i fa entendre que hi ha coses que són normals, com que el 93% de les excedències per cura d’infants o persones dependents les assumeixin les dones, amb les conseqüències que té en l’aspecte salarial i de jubilació.
Com s’imagina el traspàs de Rodalies?
S’ha de fer un traspàs complet, de la infraestructura i dels recursos necessaris. Però hem de replantejar el model de rodalies del país, tenim molts territoris que estan pràcticament incomunicats amb Barcelona i entre ells. Jo soc d’un territori especialment damnificat: Tarragona és l’única capital on no arriba l’alta velocitat. Demanem que es planifiqui la línia de mercaderies per l’interior. Les mercaderies perilloses passen per la costa, on viu el 80% de la població, i la coincidència amb el trànsit de passatgers fa que triguis més per anar a Barcelona que fa 20 anys.
Què hauria de canviar amb la renovació de la cúpula dels mitjans de comunicació públics?
La realitat dels mitjans públics dels anys vuitanta no té res a veure amb la realitat dels mitjans del 2021. Els últims deu anys el panorama audiovisual s’ha digitalitzat i s’ha globalitzat. Aquest context de globalització és el que està portant tots els estats a actuar per protegir la seva singularitat lingüística. El que hem conegut de l’avantprojecte de la llei de l’audiovisual espanyola ens espanta molt perquè ignora per complet la diversitat lingüística de l’Estat. Em preocupa molt, perquè més d’un 90% de l’oferta audiovisual a Catalunya és en castellà. El català a les plataformes, que capten més públic infantil i juvenil, és residual. El que no s’obliga per llei el mercat no ho regula sol. Si no garantim una mínima oferta en català, cada cop serà més marginal.
Amb els castells a la sang
Rosa M. BravoSans té dues fotografies al seu despatx: una dels seus fills i una altra d’una actuació castellera de la Jove Xiquets de Valls, a la qual està vinculada des que va néixer. “M’he fet gran dins la colla, dins dels valors castellers, i crec que és dels majors aprenentatges vitals que he tingut”, explica. “He après a treballar amb gent molt diversa amb un objectiu comú. Fer castells t’ensenya que després de cada caiguda et tornes a aixecar i que un dia pots ocupar un lloc superdestacat i l’endemà quedes embarassada i ets l’última de la fila. També aprens que ets una peça més dins de l’engranatge.” Uns aprenentatges que sens dubte està aplicant a la política. Sans va col·laborar en un estudi sobre el paper de la dona al món casteller, que conclou que la seva introducció a les estructures de poder es va produir molt tard en un espai totalment masculí. La diputada es confessa apassionada dels viatges, disposada sempre a fer les maletes. L’últim la va dur amb la família a Estocolm i Copenhaguen. El seu refugi és la casa de la mare, i sempre intenta trobar temps per fer ioga dos cops a la setmana. També per llegir novel·les, el que ara mateix resulta més complicat.
Raquel Sans Guerra
Rosa M. BravoNascuda a Valls el 1980, ha treballat, entre altres mitjans, a Diari de Tarragona, El Punt i TV3. És vicesecretària general de dones d’ERC i participa en diverses comissions parlamentàries.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.