Política

Pau Casals a les Nacions Unides

El músic va ser tres vegades a la gran sala de l’ONU, els anys 1958, 1963 i 1971

Hi estrena l’‘Himne a les Nacions Unides’, rep la Medalla de la Pau i fa el seu famós parlament que se sent arreu menys a l’Estat espanyol

Justícia, llibertat i pau, síntesi d’un pensament amarat d’amor a la mare i a la pàtria catalana
Els grans diaris de l’Estat obvien la crida de llibertat de Casals, però el ressò serà mundial

El dia de les Naci­ons Uni­des, el 24 d’octu­bre, d’avui fa cin­quanta anys, Pau Casals tor­nava a la gran sala de l’Assem­blea Gene­ral de l’ONU, on es deba­tien els grans afers mun­di­als, per ofe­rir-hi un con­cert i rebre-hi ova­ci­ons espec­ta­cu­lars com a home­natge i la Meda­lla de la Pau de l’orga­nit­zació com a reco­nei­xe­ment a la seva tasca. D’aquell acte els cata­lans en recor­den, però, sobre­tot, el seu breu i emo­tiu par­la­ment sobre Cata­lu­nya i la pau que, tant temps després, encara impacta a tot­hom qui l’escolta, i la seva inter­pre­tació memo­ra­ble d’El cant dels ocells,

Per la pau

La lluita per la pau fou, des de la Guerra Civil espa­nyola, una cons­tant en el pen­sa­ment de Pau Casals i una rei­vin­di­cació cons­tant en la seva labor. Justícia, lli­ber­tat, pau, és la síntesi d’un pen­sa­ment ama­rat alhora d’amor fami­liar a la mare i a la pàtria cata­lana, i per la música, la gran passió vital.

L’any 1971, Casals torna a la seu de les Naci­ons Uni­des per ter­cera vegada. Ante­ri­or­ment hi havia estat el 1958, com a repu­tat intèrpret d’un con­cert, i el 1963, quan hi va estre­nar el seu reco­ne­gut ora­tori El pes­se­bre, que anava acom­pa­nyat d’un mis­satge de pau i que és en ell mateix un cant a la con­vivència i fra­ter­ni­tat huma­nes.

El con­text

La influència de la mare, Pilar Defilló, en la for­mació, la vida, el pen­sa­ment de Casals, és deter­mi­nant. Una frase, a tall d’exem­ple, va dir al seu fill Enric, que no havia nas­cut per matar ni perquè el mates­sin, i que marxés a l’Argen­tina en lloc d’anar a fer la guerra per un estat. La mare no accep­tava lleis perquè abans hi ha la moral. Aquest prin­cipi Pau Casals l’hereta i aplica tota la vida.

A començaments de la dècada dels setanta els con­flic­tes inter­na­ci­o­nals, d’Israel al Viet­nam, són ben pre­sents i feia poc de la ter­ri­ble crisi dels míssils a Cuba i, amb l’amenaça nuclear de fons, Casals emprèn una cro­ada per la pau amb El pes­se­bre.

La posició dels Estats Units i el silenci i la com­pli­ci­tat de les democràcies occi­den­tals res­pecte al règim fran­quista con­so­li­dat no fa modi­fi­car el pen­sa­ment de Pau Casals. Molts exi­li­ats han tor­nat i altres s’han ren­dit, però molts con­ti­nuen ferms en les con­vic­ci­ons. Casals, trenta anys després del 1939, con­ti­nua infle­xi­ble en un pen­sa­ment inal­te­ra­ble i cohe­rent.

El xoc del final de la Segona Guerra Mun­dial amb la Guerra Freda va sig­ni­fi­car un gerro d’aigua freda a uns ide­als, com explica en una carta al seu gran amic Josep Tru­eta, on li diu el 28 d’abril del 1948: “Per desgràcia, els governs i la política insis­tei­xen a voler igno­rar els sen­ti­ments dels pobles.”

L’acte

Amb la sala de l’Assem­blea Gene­ral plena de gom a gom, sense car­tel·les ni ban­de­res dels estats, per pale­sar el que serà un audi­tori que vol sim­bo­lit­zar la huma­ni­tat, i amb molts peri­o­dis­tes assis­tents, té lloc el con­cert d’ara fa cin­quanta anys amb un par­la­ment del lla­vors secre­tari gene­ral, el birmà Maha Thray Sithu U Thant.

U Thant remarca que s’estrena l’Himne a les Naci­ons Uni­des com a obra que uneix la ins­pi­ració i el talent de Pau Casals i agra­eix que tant Casals com el poeta anglès William H. Auden, autor del text, facin donació de tots els seus drets a l’Escola Inter­na­ci­o­nal de les Naci­ons Uni­des. Cons­tata l’absència del poeta, que és a Europa, però diu que escol­tarà el con­cert per ràdio. Han pas­sat vint-i-sis anys des de la fun­dació de l’orga­nit­zació a San Fran­cisco i U Thant fa un cant a la pau.

El con­cert fou reei­xit i Pau Casals, que ha com­post l’himne, hi és pre­sent com la gran figura cen­tral diri­gint, tocant el vio­lon­cel i amb el par­la­ment d’agraïment en lliu­rar-se-li la meda­lla.

El pro­grama del con­cert és anun­ciat, uns dies abans, el 29 de setem­bre, en un docu­ment inte­rior: està pre­vista la inter­venció de The Casals Fes­ti­val Orc­hes­tra, de The Uni­ted Nati­ons Sin­gers i del Cho­rus of The Man­hat­tan Scholl of Music, amb direcció de Pablo Casals i Ale­xan­dre Sch­nei­der. Les inter­ven­ci­ons: l’Himne a les Naci­ons Uni­des per Casals, un par­la­ment del secre­tari gene­ral, el con­cert de Bach en do major per dos vio­lins amb Isaac Stern i Sch­nei­der, Dum­bar­ton oaks de Stra­vinsky, un altra peça de Bach amb Mieczy­law Hors­zowski, Eugene Isto­min i Rudolf Serkin i la repe­tició de l’himne. Aquest pro­grama no se seguirà total­ment. Casals pro­nun­ciarà uns breus mots espontània­ment fora del pro­to­col amb l’aqui­escència d’U Thant.

La Meda­lla de la Pau

Que s’ator­gui aquest pres­tigiós guardó de l’ONU és una ini­ci­a­tiva d’U Thant, que ja havia con­vi­dat Pau Casals el 1963. De la nom­brosa cor­res­pondència de Casals, una joia, que con­serva l’Arxiu Naci­o­nal de Cata­lu­nya. Citem la carta de l’11 de març del 1970 en què U Thant el con­vida a un acte del 17 d’abril i ho fa apel·lant, escriu el birmà, secre­tari gene­ral des de deu anys abans, per la coin­cidència dels prin­ci­pis de coo­pe­ració i com­prensió que tenen tant Casals com les Naci­ons Uni­des.

Agraïment d’U Thant

Segu­ra­ment el moment de màxima emoció de l’acte és quan U Thant li lliura la Meda­lla de la Pau a Casals. El par­la­ment d’U Thant és llarg, de poc més de dos folis, solemne en el to. No s’ha divul­gat, fora d’alguna frase. En reproduïm el paràgraf final: “Vull apro­fi­tar aquesta ocasió per home­nat­jar espe­ci­al­ment el mes­tre Casals i el senyor Auden: don Pablo, heu dedi­cat la vos­tra vida a la veri­tat, a la bellesa i a la pau. Tant com a home com a artista, encar­nes els ide­als que sim­bo­litza aquesta meda­lla de la pau de les Naci­ons Uni­des. Us l’entrego amb el meu pro­fund res­pecte i admi­ració.”

El par­la­ment de Casals

Casals, després de rebre la meda­lla, parla, i molt bé. Les seves parau­les, espontànies, són un molt breu dis­curs, intens i car­re­gat d’emoció on apa­reix, davant el món, un pen­sa­ment sem­pre lineal. Cata­lu­nya hi és esmen­tada sis cops men­tre que Espa­nya una i en clau nega­tiva. És el moment de més pro­jecció del segle XX de la causa cata­lana.

Casals parla de manera con­tun­dent i emo­tiva, segu­ra­ment impro­vi­sa­da­ment, amb un dis­curs que li surt del cor, però que esta­bleix una con­nexió plena amb l’audi­tori. És el clam d’un home sol con­tra un estat que opri­meix la seva pàtria cata­lana. Arrenca amb la seva mare, un cant a l’amor filial i al reco­nei­xe­ment al seu esforç d’una vida, que el va for­jar, i entra a fons en els dos aspec­tes vitals, les dues qüesti­ons que repre­sen­ten el seu signe vital: el com­bat per la pau i el desig que Cata­lu­nya esde­vin­gui una terra lliure sem­pre amb la fra­ter­ni­tat que atorga la música. I no és estrany, més enllà d’algun matís his­to­ri­ogràfic, que el dis­curs esde­vin­gui un emblema, un signe d’iden­ti­tat. Sense repre­sen­tants a les Naci­ons Uni­des i amb un estat en con­tra sem­pre, tot el que hem fet els cata­lans –deia sovint l’enyo­rat Josep Faulí, direc­tor fun­da­ci­o­nal del diari Avui– és sovint fruit d’un esforç indi­vi­dual. Casals és un exem­ple d’això. Més enllà de la dimensió con­jun­tu­ral política, el seu dis­curs fa sen­tir l’orgull de la per­ti­nença.

Eco de l’acte

En la con­ti­nu­ació de la sessió, sobre la res­ti­tució dels drets de la Xina, impor­tant qüestió, J. Baro­ody, diplomàtic libanès dele­gat d’Aràbia, diu: “Ahir a la tarda, en aquesta mateixa sala assistírem al con­cert diri­git per l’il·lus­tre músic de fama mun­dial Pablo Casals, i tots ens sentírem eufòrics, no només per la música o per la manera magis­tral en què es va inter­pre­tar, sinó també perquè un artista de la talla de Pablo Casals ens va fer a tots una crida perquè tre­ba­llem en pro de la pau. Dels con­certs a què he assis­tit a mol­tes capi­tals del món, crec que aquest fou un dels més com­mo­ve­dors. I l’endemà d’aquest con­cert, què estem fent si no és tor­nar a posi­ci­ons que sem­blen fos­si­lit­za­des?”

L’eco de l’acte fou nota­ble i remar­quem com el docu­men­tal de noranta minuts fou retransmès per les tele­vi­si­ons de trenta països. Tot i això, a Espa­nya ni la nota de l’agència ofi­cial Efe ni la premsa, com les pàgines sen­ce­res apa­re­gu­des a l’Abc o El Cor­reo Catalán, comen­ten el par­la­ment de Casals i, d’aquesta manera, se silen­cia la recla­mació de lli­ber­tat per a Cata­lu­nya.

Tot i això, diver­sos peri­o­dis­tes cata­lans –Sal­va­dor Cor­beró, el fotògraf Postius, Josep M. Mas­sip o Sem­pro­nio– hi seran pre­sents, així com Joan Ala­ve­dra, el seu biògraf i amic, i faran que “la veu i imatge de Casals res­soni arreu el món”.

Un himne a les Nacions Unides
El periodista Sempronio, en la crònica de Nova York del 6 de novembre, escriu a ‘Destino’: “«És Himno a las Naciones Unidas y no de las Naciones Unidas, y ojo con el matiz.»” Fa referència al nucli central del perquè la composició de Casals amb text de W.H. Auden no és l’himne oficial de l’organització. Efectivament, el poeta britànic havia escrit un himne a l’ONU que Pau Casals rep l’encàrrec de musicar el 1970. L’estrena és l’any següent. Els 25 anys de les Nacions Unides se celebren de manera destacada gràcies al concert i a l’himne. Durant el mandat d’U Tant es toca molt, però a la seva mort resta marginat. El 2008 s’anuncià de tocar-lo a Ginebra, arran de la inauguració de la cúpula pintada per Barceló, però el gran nombre d’assistents ho impedí. Sonà ‘El cant dels ocells’. El 2011 la vídua Casals va instar el govern espanyol perquè fes gestions per tramitar que es prengués l’acord en ferm i fos declarat himne oficial. El mateix any ERC i EU-Verds ho van sol·licitar oficialment al Congrés, però el govern no va considerar rellevant que l’himne amb un català exiliat fos proposat com a himne de l’ONU.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia