Política

MONTSERRAT CANDINI

ALCALDESSA DE CALELLA DEL 2011 AL 2022

“Qui només vegi poder en la política mai serà un bon servidor públic”

“Crec que la política, si l’has viscut com ho he fet jo d’una manera apassionant, no la pots deixar mai de banda”

“Tenir caràcter per un home és un valor i en canvi per una dona sempre és quelcom negatiu”

“Calella és molt més que sol i platja”

La covid més que una prova de foc ha estat un veritable infern pels Ajuntaments
El límit per sumar pactes amb altres forces és la confiança i una visió semblant de ciutat
A mi els reptes i encara més els reptes difícils, sempre m’han estimulat
Benvinguda l’oposició que entén que des del seu lloc ha de treballar en benefici del poble
Una alcaldessa ha de tenir empatia, saber escoltar i no generar falses expectatives

Alcaldessa durant els darrers onze anys, també ha estat diputada al Parlament i senadora, primer per CiU i ara pel PdeCAT. Montserrat Candini (Barcelona, 1957) ja va anunciar fa mesos que no optaria a un quart mandat, però ha hagut d’avançar el comiat per recuperar-se d’un càncer.

Diu que abandona la política municipal, però què la política no la deixarà mai.
Crec que la política, si l’has viscut com ho he fet jo d’una manera apassionant, no la pots deixar mai de banda. El concepte de servir a la ciutadania el tinc molt arrelat. He estat una persona afortunada i privilegiada perquè en la meva trajectòria se m’han donat oportunitats de major responsabilitat i d’anar-me formant en el servei públic. Soc filla d’un republicà represaliat i ma mare va ser una dona molt implicada en la política des del darrera del taulell de la seva botiga i aquest ambient l’he viscut des de sempre a casa. No sabria imaginar-me com serà la meva nova vida sense pensar en les qüestions que afecten a l’interès general. Forma part del meu ADN, sens dubte.
Què li ha ensenyat l’alcaldia que no li hagi pogut donar una altra responsabilitat?
A mi m’ha ensenyat la veritable ànima de les persones. L’esforç quotidià i col·lectiu que fa que una ciutat funcioni només ho pots viure en l’àmbit municipal. Com a responsable de la comunitat i més enllà de la responsabilitat que et dona el càrrec, tens l’obligació moral d’intentar anar més enllà de les teves competències per donar resposta a les necessitats dels ciutadans.
El desprestigi de la política entre la ciutadania és un fet. Aquesta etiqueta també s’aplica als Ajuntaments?
Vivim en un ambient enrarit, també a la política local, on per guanyar o, sobretot, per enfonsar l’adversari tot s’hi val. Cada cop més, quan algú agafa un repte públic ho fa més per obtenir poder que no pas per assumir un compromís. I entre el poder i la responsabilitat hi ha tot un món. Els polítics i les polítiques han de tenir clar que quan arriben al poder tenen l’obligació de donar resposta a l’interès general i han d’assumir la responsabilitat que comporta el càrrec. Una responsabilitat que al contrari que el poder, s’aplica en horitzontal, perquè l’has de compartir, parlar i debatre. A mi m’agrada molt parlar d’aixecar la persiana cada dia, perquè sóc filla de botiguera i perquè constata que allò que vas tancar ahir, avui torna a estar sobre la taula. Qui només vegi poder en la política mai serà un bon servidor públic.
Els mandats s’han de limitar?
Haurien de ser de cinc anys i limitats a dos mandats. Crec que un cicle de deu anys, un alcalde o alcaldessa pot haver desenvolupat bona part del programa. Crec que un cicle de deu anys, un alcalde o alcaldessa pot haver desenvolupat bona part del seu programa
El model turístic de Calella està obsolet?
Amb dos milions de pernoctacions anuals, abans de la pandèmia, jo no el definiria com a obsolet. Calella és un referent turístic. Som molt més que una ciutat de sol i platja, perquè som capaços d’afegir-hi valor a través de propostes artístiques, culturals i esportives.
La política encara és cosa d’homes?
Les diferències es mantenen, malgrat que s’ha avançat força. Com a alcaldessa m’he hagut de sentir sovint que no responia les preguntes, sinó que renyava o alliçonava els regidors. En canvi no he vist mai que es digués el mateix a un home. L’home que expressa la seva opinió amb vehemència és que té caràcter. Tenir caràcter per un home és un valor i en canvi per una dona sempre és quelcom negatiu.
La seva relació amb Generalitat i Estat ha estat cordial o només correcte?
Majoritàriament ha estat bona, sobretot amb la Generalitat. En el cas de l’Estat, més els funcionaris que no pas els polítics tenen una visió molt de despatx del territori i costa fer-los entendre que qui millor coneix les necessitats del lloc on viu és precisament qui representa la gent que hi viu. Els projectes duts a terme, com l’escola El Far a la fàbrica Llobet o l’Escola Oficial d’Idiomes o en tràmit, com l’ampliació de l’Hospital Sant Jaume, son un exemple d’aquesta entesa entre administracions.
La covid ha estat la prova de foc pels consistoris
Més que prova de foc ha estat un autèntic infern. Com a administració més propera al ciutadà vam ser la primera a rebre l’impacte de la pandèmia i a intentar donar resposta als greus problemes que va generar des del primer moment. La gent t’aturava pel carrer i et demanava que actuessis sense tenir en compte que els teus recursos eren limitats. Van ser mesos d’una activitat frenètica, de treure diners d’allà on no n’hi havien, de pensar solucions imaginatives, de treball en xarxa i de molta, molta tensió física i també emocional. Una de les poques coses bones que ens va donar va ser aprofitar l’aturada obligada per deixar enllestits els expedients dels diferents projectes pendents amb l’esperança que un cop es recuperés la normalitat ja ho tindríem tot a punt per demanar el suport econòmic corresponent. En el nostre cas, les negociacions més importants per a l’Hospital o de l’Espai de Can Saula les vam fer totes durant la covid. Aquesta actitud, la de tenir-ho tot a punti no deixar-se endur per la inèrcia o el desànim quan la situació és difícil, crec que és la clau de tot.
A la seva carta de comiat deia que creia que havia deixat una Calella millor de com l’havia trobada. Valori’m aquest temps com a alcaldessa.
Ho fonamento en dos eixos concrets: l’economia productiva i el servei a les persones. En aquests anys s’han posat en marxa equipaments importants, com l’escola El Far, la Sala Mozart, l’Escola Oficial d’Idiomes, Can Saula, Can Saleta… Equipaments que donen servei al conjunt de la ciutadania i que, a més, en alguns casos són la base per incentivar l’economia productiva. També com a valor afegit, els diferents esdeveniments internacionals que han posat Calella al mapa i han significat un plus pel sector del turisme més tradicional. Exemples clars són la prova esportiva Ironman, que ha evolucionat amb el temps i ara és la segona en importància després de Hawai, el festival Screaming o el Canta al Mar, els dos com a referents culturals amb participació de països d’arreu del món.
A vostè li han retret que no fos capaç de sumar pactes amb forces independentistes i sí amb el PSC i el suport extern de Cs. Hi ha d’haver línies vermelles amb els socis?
El límit és la confiança. En el dia a dia has de tenir confiança plena amb les persones que tens al costat, que formen part de l’equip i que tenen una visió de ciutat semblant a la teva. Pel què fa a model econòmic i model de ciutat, ens hem sentit molt més còmodes amb el PSC. I, a més, fa molt temps que a totes les administracions es practica la geometria variable quan es tracta de pactes. Amb el PSC mai hi ha hagut cap problema per poder-nos expressar ideològicament i hem fet el mateix que si haguéssim fet govern amb un partit independentista. Hem estat dels últims Ajuntaments a treure la pancarta que demanava la llibertat dels presos polítics i municipis governats per forces independentistes propers han tingut i tenen la bandera espanyola al balcó de la casa consistorial.
Ha tingut bones oposicions?
He tingut oposicions amb més bona voluntat d’arribar a enteses que d’altres. Benvinguda l’oposició que entén que des del lloc que ocupa ha de treballar en benefici del poble. Ho considero un signe d’expertesa i maduresa política.
Moments per emmarcar.
Em va fer una il·lusió especial la inauguració de l’escola El Far dins la fàbrica Llobet i que agafava el testimoni de l’escola Carles Salicrú. Feia dècades que es demanava un espai en condicions i cèntric i em vaig haver de sentir que posar-la a la fàbrica seria com posar els nens dins d’una presó. També vull destacar el projecte per ampliar l’Hospital Sant Jaume, que està molt encarrilat o la Sala Mozart on molts em deien que era impossible que un espai privat es convertís en públic i ara és un escenari molt valorat.
Moments per oblidar.
Recordo un especialment dolorós, L’assassinat d’una dona a mans de la seva parella. A ella l’havíem atès a Serveis Socials i sempre he pensat què va fallar en el sistema perquè acabés així i si s’hagués pogut evitar. També hi afegiria l’episodi de la covid, com va tensionar-ho tot i la pressió que significava estar a tot arreu i controlar-ho tot també va ser un moment molt dur. La ciutat estava en silenci, però eres conscient que amagava el patiment de la gent i et quedava el neguit de si havies arribat a tot arreu.
Vostè sempre ha destacat la importància del treball en equip
És la clau per assolir els objectius. La governança vertical, la que exerceix un sol individu pertany a una altra època. Un bon governant s’ha de poder envoltar de la gent més preparada i aprendre de l’expertesa dels companys i companyes per prendre la millor decisió. Crec molt en l’equip, i no seria ningú sense l’equip. No hagués pogut fer el que he fet sense la gent que m’ha acompanyat en els tres mandats. Han fet una feina immensa i confio que la puguin continuar fent després de mi.
La política municipal és més sagnant que la parlamentària?
Sí, i tant! Jo que les he provades totes dues et puc assegurar que tant al Parlament com al Congrés hi ha una bona dosi de retòrica i gesticulació. I allà que es queda. Amb la gent amb què discuteixes a l’Ajuntament, en canvi, te’ls trobes pel carrer, prenent un cafè o en una festa d’una entitat. És difícil trobar l’equilibri, en el meu cas, entre la figura política i la ciutadana de peu i no sempre s’aconsegueix. Has de saber entomar les crítiques perquè després no t’afectin quan no ets a la sala de plens o al despatx. A vegades no és agradable i no tot s’hi val contra l’alcaldessa.
Li ha passat mai pel cap llençar la tovallola?
No, mai. He deixat el càrrec ara per motius de salut. Però de fet, a mi els reptes i encara més els reptes difícils, sempre m’han estimulat.
Quines qualitats ha de tenir una bona alcaldessa?
Empatia, saber escoltar i no generar falses expectatives. La pedagogia és bàsica per explicar, sobretot, que no tot d’allò que se’t demana es podrà fer.
Tothom hauria de passar per l’Ajuntament abans de criticar la feina que s’hi fa?
Ho he defensat sempre! I també crec que abans de ser parlamentari s’hauria d’haver fet política municipal, perquè segur que pots servir millor al teu país si abans has servit bé la teva ciutat. Amb un marc mental de construcció i d’ajuda hi haurien moltes menys baralles i moltes menys propostes sense sentit que només es fan per acontentar els fidels, però que se sap del cert que no es podran fer.
Com veu el país?
Molt dispers. El sentit de la paraula unitat s’ha pervertit, perquè qui en fa bandera en realitat imposa la puresa ideològica del si no és com jo crec, no l’accepto. Anem molt equivocats i oblidem que tota la vida s’ha vist que per avançar cal fer petites concessions. Ningú té la veritat absoluta. Exemples com l’episodi del Pacte per la Llengua em semblen lamentables. Que no hi hagi acord en un aspecte clau de país com aquest. El paper de JuntsxCat em desconcerta i sobretot davant un treball fet amb el rigor de persones com la Irene Rigau. Algú es pensa que totes les forces que ho van treballar no partien de punts ben diversos i que totes no van haver de sacrificar postulats per arribar a un consens? Però va prevaler la unitat per defensar la llengua. Massa sovint aquells que fan més soroll son els que pretenen fer gala d’una legitimitat que no s’han guanyat. Amb tot aquest escenari s’imposa la desconfiança i fem un flac favor al país.
Amb un espai postconvergent tan fragmentat, Centrem és la millor opció?
És un espai necessari. Aquell que tingui visió política, que aposti per construir cada dia, que sumi per a la identitat del país i que no es limiti a assenyalar i a culpabilitzar. Percebo que arreu del país hi ha molta gent orfe políticament després d’aquests anys convulsos. L’ADN del català, amb tots els matisos, sempre és el de construir, el de sumar. A la sardana ens donem les mans i confiem en el company del costat per aixecar els castells. Aquesta lluita fratricida que hi ha entre els grups independentistes per demostrar la puresa moral catalana allunya molts ciutadans i és imprescindible recuperar-los
La independència és ara més lluny o més a prop?
Més lluny i per mediocritat del conjunt de tots aquells que hem format part dels darrers Parlaments i governs catalans. Perquè ha prevalgut assenyalar. Qui encara defensi que proclamar la República Catalana és qüestió de sortir al balcó, està enganyant la gent. Jo vaig ser de les que va demanar al president Puigdemont que convoqués eleccions l’octubre del 2017, perquè teníem tota la autoritat per fer-ho. Després d’haver celebrat el referèndum malgrat la repressió, després que Europa veiés com l’Estat espanyol pegava a qui volia exercir el seu dret democràtic. Era el moment, i va passar. Va ser un gran error polític i de país.
Ens hem tornat més pessimistes.
Després de tot el que ha passat, crec que sociològicament i psicològicament Catalunya ha canviat. Tenim una societat que es plany més d’allò que ha perdut i que li costa més arremangar-se i tirar endavant. I no hem d’oblidar que tornar a començar forma part de la nostra essència com a poble! O és que a Catalunya no s’ha vist obligada a lluitar tota la vida? Històricament tenim un bon grapat d’episodis que ens demostren que de la mateixa manera que hem caigut, ens hem tornat a aixecar. El nostre país s’ha tornat molt prim, tot representa un gran esforç, però no perquè sigui més difícil d’aconseguir, sinó perquè costa més a la gent. Tinc un molt bon amic que sempre m’ha dit el mateix: de la independència no se n’ha de parlar, si ha de treballar cada dia. Hi hauria d’haver més espai per a les voluntats compartides i una dosi més gran d’optimisme, perquè el país sigui més fort.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.