Política
Ferida sagnant
5 de juny del 1967. Guerra dels Sis Dies (1)
Israel va iniciar ara fa quaranta anys un conflicte llampec que va guanyar en el camp de batalla, però que va tenir unes conseqüències tràgiques que encara s'arrosseguen.
Parlem de la Guerra dels Sis Dies, durant la qual l'exèrcit d'un país que no arribava a les dues dècades d'existència oficial va derrotar una coalició àrab formada per Egipte, Síria i Jordània.
Però seria un error considerar que l'atac israelià va ser gratuït, sense fonament. Des del moment de nèixer, Israel s'enfrontava amb l'hostilitat dels veïns àrabs i dels palestins, contraris a la partició aprovada per l'ONU el 1947. Només la destrucció del nou Estat era acceptable.
No va ser la primera guerra. Hi va haver l'antecedent de la Guerra de Suez del 1956, guanyada per la coalició de França, el Regne Unit i Israel, però que al capdavall es va transformar en una derrota diplomàtica i va començar a covar un ressentiment àrab que és un ingredient necessari per entendre la política d'aquella regió de Pròxim Orient.
Després del conflicte del 1956, la missió dels cascos blaus coneguda com UNEF es va desplegar a la península del Sinaí. Era una força d'interposició entre Egipte i Israel.
Terrorisme
Però la pressió de l'opinió pública àrab va fer que països com Egipte, Jordània i Síria, tots ells protegits per la Unió Soviètica, continuessin hostilitzant Israel, aquest cop amb el mecanisme de la guerrilla terrorista, que es promovia o es tolerava: hi va haver 35 incursions al 1965, 41 al 1966 i 37 als quatre primers mesos del 196.
El 17 de maig del 1967, només dos dies després que Israel celebrés el dia de la Independència, Egipte va demanar formalment la retirada de les tropes d'interposició i va remilitaritzar el Sinaí i la frontera d'Israel. El 2 de maig va bloquejar els estrets de Tiran, a través dels quals Israel comerciava i rebia bona part del petroli iranià.
Mentrestant, el president egipci, Gamal Abdel Nasser, pronunciava discursos amenaçants i avisava que l'objectiu bàsic era "destruir Israel". I a Síria havien ascendit al poder els sectors més radicals del partit Baas. Jordània era reàcia a enfrontar-se amb Israel, però tenia el problema d'una opinió pública hostil al nou Estat i, sobretot, un gran volum de refugiats palestins que pressionaven i que cada dia donaven més problemes interns.
Sentint-se amenaçat pel bloqueig i pel moviment de tropes egípcies, Israel va trencar les hostilitats el 5 de juny. Tot i que la guerra ja es veia a venir, l'atac va ser per sorpresa, sense declaració prèvia.
(Demà, segona part de la història)
Parlem de la Guerra dels Sis Dies, durant la qual l'exèrcit d'un país que no arribava a les dues dècades d'existència oficial va derrotar una coalició àrab formada per Egipte, Síria i Jordània.
Però seria un error considerar que l'atac israelià va ser gratuït, sense fonament. Des del moment de nèixer, Israel s'enfrontava amb l'hostilitat dels veïns àrabs i dels palestins, contraris a la partició aprovada per l'ONU el 1947. Només la destrucció del nou Estat era acceptable.
No va ser la primera guerra. Hi va haver l'antecedent de la Guerra de Suez del 1956, guanyada per la coalició de França, el Regne Unit i Israel, però que al capdavall es va transformar en una derrota diplomàtica i va començar a covar un ressentiment àrab que és un ingredient necessari per entendre la política d'aquella regió de Pròxim Orient.
Després del conflicte del 1956, la missió dels cascos blaus coneguda com UNEF es va desplegar a la península del Sinaí. Era una força d'interposició entre Egipte i Israel.
Terrorisme
Però la pressió de l'opinió pública àrab va fer que països com Egipte, Jordània i Síria, tots ells protegits per la Unió Soviètica, continuessin hostilitzant Israel, aquest cop amb el mecanisme de la guerrilla terrorista, que es promovia o es tolerava: hi va haver 35 incursions al 1965, 41 al 1966 i 37 als quatre primers mesos del 196.
El 17 de maig del 1967, només dos dies després que Israel celebrés el dia de la Independència, Egipte va demanar formalment la retirada de les tropes d'interposició i va remilitaritzar el Sinaí i la frontera d'Israel. El 2 de maig va bloquejar els estrets de Tiran, a través dels quals Israel comerciava i rebia bona part del petroli iranià.
Mentrestant, el president egipci, Gamal Abdel Nasser, pronunciava discursos amenaçants i avisava que l'objectiu bàsic era "destruir Israel". I a Síria havien ascendit al poder els sectors més radicals del partit Baas. Jordània era reàcia a enfrontar-se amb Israel, però tenia el problema d'una opinió pública hostil al nou Estat i, sobretot, un gran volum de refugiats palestins que pressionaven i que cada dia donaven més problemes interns.
Sentint-se amenaçat pel bloqueig i pel moviment de tropes egípcies, Israel va trencar les hostilitats el 5 de juny. Tot i que la guerra ja es veia a venir, l'atac va ser per sorpresa, sense declaració prèvia.
(Demà, segona part de la història)
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.