Cap a una etapa incerta

Avalada finalment per les urnes, la victòria de l’extrema dreta obre una nova etapa incerta a Itàlia, observada amb més o menys inquietud pels analistes. El dubte sobre si el nou paisatge polític portarà inestabilitat o una altra mena d’estabilització al país planarà en l’arrencada de la nova legislatura, assegura l’editorialista d’Il Messaggero Paolo Pombeni, en un article titulat de manera reveladora “L’ocàs de la segona República”.

Més pessimista es mostra Ezio Mauro, exdirector de La Repubblica, que constata el “canvi històric” segellat el cap de setmana: “El país sembla haver amnistiat el feixisme històric amb la seva indiferència, fins al punt de considerar irrellevant el vincle que persisteix en Germans d’Itàlia amb aquest dipòsit de memòries i símbols [...] mantingut viu a baixa freqüència, com un paisatge sentimental de referència”.

L’editorialista alerta que, amb el postfeixista Germans d’Itàlia com a principal força de la dreta, arriba un “canvi de sistema”, que amenaça l’origen antifeixista de la Constitució nascuda el 1948, després de la caiguda de Mussolini i el seu règim, “aquell lligam republicà original entre la Resistència, la Constitució, les institucions i la República”. “De manera evident avui s’acaba l’antifeixisme com a cultura fundacional, com a compromís i testimoni que han format la Carta Magna i l’ordenament de l’Estat, recordant la tragèdia de la dictadura”, escriu a La Repubblica. En aquest sentit, critica els plans de la líder postfeixista i probable futura primera ministra, Giorgia Meloni,de canviar la Constitució per introduir un règim fort presidencialista, “un instrument perfecte per a la prèdica populista, que vol la identificació entre el líder i el poble: i tot el paisatge institucional, amb els seus equilibris delicats, s’haurà d’adequar a la nova jerarquia dels poders”. Des de fora, però, analistes com el britànic Tony Barber no comparteixen aquest grau d’alarmisme. Aquest columnista del Financial Times creu que l’estabilitat política italiana no corre perill i està garantida per la fortalesa de les seves institucions, ja sigui la presidència de la República, el Tribunal Constitucional, les cambres parlamentàries o el Banc Central. “En part en resposta a l’experiència feixista de 1922-1943, la Itàlia de postguerra dispersa curosament el poder en diversos centres dificultant que l’executiu pugui actuar d’una manera perillosament radical.” El nou temps que s’acaba de posar en marxa ho haurà de dir.