Un aparador dels partits
Fa cinquanta anys, a les acaballes del franquisme, els principals partits polítics intentaven donar-se a conèixer en públic
Una de les primeres oportunitats es va produir arran d’un cicle de conferències titulat ‘Les terceres vies a Europa’
-
Un dibuix amb els participants a l’acte final publicat a la revista “Presència”. -
-
Anton Cañellas El 1975 era “el cap de files dels demòcrates d’inspiració cristiana (...) amb una orientació fortament marcada pel precedent d’UDC”. El 1977 faria el salt a la UCD. -
Josep Solé Barberà Advocat laboralista, va assumir la defensa d’alguns processats polítics, com ara en el Consell de Guerra de Burgos. Seria diputat del PSUC. -
Josep Pallach El líder d’una de les principals famílies socialistes, que el 1974 s’havia concretat en Reagrupament Socialista i Democràtic. Dos anys després moriria d’un infart. -
Joan Reventós El principal representant de l’altra gran família socialista, que lideraria Convergència Socialista (1974), el PSC (1977) i l’actual PSC-PSOE (1978). -
Ramon Trias Fargas Doctor en Dret i Catedràtic d’Economia, poc després de la conferència fundaria Esquerra Democràtica de Catalunya, que es fusionaria amb CDC el 1978. -
Jordi Pujol i Soley Poc abans de la conferència havia participat en la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya. En aquell moment ja era un activista conegut.
Abril del 1975. La dictadura agonitza. El futur, però, es presenta incert, tant per la previsible resistència dels poders que segueixen donant suport al Generalísimo com per la debilitat de l’oposició política i social, que no ha estat capaç d’enderrocar la dictadura, a diferència del que ha succeït a Portugal. Malgrat tot, els esforços unitaris com l’Assemblea de Catalunya, constituïda quatre anys enrere a l’església de Sant Agustí de Barcelona, se succeeixen, i, al mateix temps, es va dibuixant un sistema de partits caracteritzat per l’extrem fraccionament i la dificultat de moure’s en la il·legalitat. Qualsevol espai, doncs, és idoni per fer sentir la veu i per donar a conèixer el missatge.
Un d’aquests espais seran unes jornades organitzades per l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona, una institució creada el 1951 amb la finalitat de promoure els estudis socials. El setembre del 1974, fa justament 50 anys, organitza un cicle de conferències anomenat Les terceres vies a Europa. Formalment, forma part d’un curs dedicat als “problemes actuals”. Però, a l’hora de la veritat, es convertirà en un aparador dels partits polítics, o, com a mínim, en la primera oportunitat per contrastar públicament les seves propostes. El paraigua de l’Església, afavorit pels nous vents que bufaven després de Concili Vaticà II, resultava certament habitual per a l’oposició al règim: la creació de les Comissions Obreres a l’església de Sant Medir (1964), la del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona al convent dels Pares Caputxins de Sarrià (1966) i la de la mateixa Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí (1971), en són bones mostres. En un article publicat fa alguns anys a la revista Perspectiva Social, Marcel Gabarró explicava que l’objectiu d’aquelles conferències era “insistir que hi havia un esdevenidor diferent d’aquell absolutament tancat que presentava com a únic el règim: «Franco, sí; comunismo, no.» L’objectiu era mostrar l’existència d’un camí que era el que s’havia imposat arreu de l’Europa occidental des de la fi de la Segona Guerra Mundial: el camí de la democràcia”.
Les conferències reben l’autorització del governador civil, Rodolfo Martín Villa. El periodista Vicenç Villatoro, que és l’autor de l’estudi introductori de la revalidació de les conferències, sosté que el vistiplau del governador es va aconseguir per un joc d’interessos: “No formava part tan sols del joc entre el règim i l’oposició. Formava part també –o, sobretot, vist des de la perspectiva de Martín Villa– del joc intern dins del règim, de la partida d’escacs ja visible entre els aperturistes i el búnquer.” El governador, però, prohibeix expressament que hi hagi un col·loqui durant i després de cada conferència, i exigeix la presència d’un delegat governatiu.
Els principals protagonistes d’aquelles conferències, però, seran els ponents i els partits o els corrents que representen. Hi participa Anton Cañellas, com a cap visible d’Unió Democràtica de Catalunya i de la democràcia cristiana; Josep Solé Barberà, com a membre del comitè central del PSUC i representant de l’eurocomunisme; Josep Pallach i Joan Reventós, com a representants de les dues formacions que es disputaven el lideratge en l’espai socialista, i, finalment, Jordi Pujol i Ramon Trias Fargas, el primer dels quals ha fundat Convergència Democràtica pocs mesos abans, mentre que el segon es troba en ple procés per constituir Esquerra Democràtica, una formació liberal i catalanista.
La selecció dels convidats no és aleatòria. Està condicionada per tres factors bàsics: d’una banda, per la impossibilitat de disposar d’un baròmetre fidel per mesurar el pes de cada partit; de l’altra, per la complexitat d’un sistema polític en formació, compost per una veritable “sopa de lletres”, i, finalment, per la voluntat, per part dels organitzadors, de tenir com a referents els principals corrents ideològics d’Europa. Són aquests condicionants els que expliquen, per exemple, l’absència d’ERC, la principal força de la Segona República, la darrera experiència democràtica.
Les propostes dels partits
El contingut de les conferències és desigual, amb alguns ponents que se centren en la comparació internacional, com Josep Solé; d’altres que intenten delimitar el seu espai ideològic, com Reventós i Pallach, i alguns, com Cañellas i Trias Fargas, que es dediquen a explicar amb detall el seu programa polític. Un dels temes principals són les relacions entre Catalunya i Espanya, amb propostes que van des de l’autonomisme fins al federalisme. Anton Cañellas, que hi va en representació de la democràcia cristiana i que acabarà formant part de la Unió de Centre Democràtic (UDC), defensa amb convicció la “pertinença a una comunitat humana, cultural i històrica més àmplia: els Països Catalans”. Una comunitat, hi afegeix, que té “dret de cercar solucions conjuntes que els seus respectius pobles considerin més adients”. Cañellas també fa una defensa ferma de la catalanitat i assegura, manllevant una expressió de Miquel Roca i Junyent, que “podrà ser negociable [...] la sortida política que tingui [federalisme, autonomia, etc.], però no el fet nacional ni el seu reconeixement”. A partir d’aquesta reflexió, defensa “un dret fonamental: el principi d’autodeterminació”. No és l’únic que ho fa. En la resta de conferències apareix un principi que acabarà formant part de l’ideari de l’Assemblea, però que, a poc a poc, els partits polítics anirien endreçant al bagul dels records. Les dues famílies socialistes gairebé coincideixen en el títol: El socialisme democràtic a Europa, en el cas de Pallach, i Socialisme i socialisme democràtic, en el de Reventós, tot i que aquest darrer aclarirà dies després que la seva proposta ha estat Socialisme i socialdemocràcia, que per a ell eren “dues coses ben diferents”, com s’afanya a aclarir.
La darrera conferència va a càrrec de Jordi Pujol, que des del primer moment s’ubica ideològicament en un “món políticament menys definit”, que és el de “fer país” o el “camp del nacionalisme”. A banda d’això, el futur president de la Generalitat reconeix obertament que se sent representat “pel programa que va exposar Cañellas i també a prop del que va dir Pallach”. Pujol destina una bona part de la intervenció a presentar la proposta de Convergència Democràtica de Catalunya, fundada algunes setmanes abans al monestir de Montserrat. I, disfressat de Nostradamus, vaticina: “Si aquest bloc d’homes partidaris de la democràcia política, econòmica i social, i catalanistes, troba el seu llenguatge polític i la seva forma, o les seves formes, d’organització i acció polítiques, Catalunya pot aspirar [...] a donar una resposta molt positiva a l’expectació del poble català i, fins i tot, potser, a l’expectació del poble espanyol.”
Les jornades acaben amb un acte conjunt que se celebra al Col·legi d’Advocats el 12 de juny i en el qual participen tots els ponents, a excepció de Trias Fargas, que està de viatge a Londres. Les més de 3.000 persones que s’apleguen a la seu del Col·legi d’Advocats de Barcelona no cabran a la sala d’actes i s’hauran d’habilitar quatre sales adjacents. Els conferenciants responen les preguntes que han enviat alguns ciutadans; un exercici de participació política sense precedents.
L’esperit del 12 de juny
L’acte es desenvolupa amb normalitat. Però, quan arriba el torn de la darrera pregunta, Anton Cañellas agafa el micròfon i comença a llegir un text que duu escrit a màquina: “Els que hem participat com a ponents en el cicle Les terceres vies a Europa, conscients i responsables de les actituds plurals que representem [...].” El polític democratacristià no tindrà temps d’acabar de llegir res més. De cop i volta, la gent es posa dempeus: “Els aplaudiments finals del públic [...] van durar deu minuts in crescendo”, tal com explicarà l’endemà el cronista del Brusi, Carles S. Costa. El document ha estat acordat pels sis conferenciants i és molt similar als quatre punts de l’Assemblea de Catalunya. Es demana “una amnistia amb la llibertat de tots els presos polítics i socials” com a “condició indispensable” per superar la divisió entre vencedors i vençuts de la Guerra Civil; “el reconeixement dels drets i llibertats fonamentals d’associació, expressió, reunió i vaga”; es propugna “una societat democràtica, amb la plena participació del poble a través dels partits polítics i dels sindicats”; la convocatòria d’unes eleccions per escollir Corts Constituents, i la creació d’un “òrgan específic d’autogovern i control del procés democratitzador, integrat per tots els partits polítics catalans”.
La lectura del manifest desfermarà la ira de Rodolfo Martín Villa, que sosté que no ha estat “previst ni autoritzat”. El governador civil imposarà una multa de 25.000 duros. Els sis ponents es posen d’acord i nomenen com a advocat defensor Miquel Roca i Junyent, que argumenta que no hi ha hagut tal manifest, sinó que es tracta d’“una resposta conjunta a una pregunta que se’ls formulava a tots alhora sobre quins eren els punts en què estaven tots d’acord”. El governador també impedirà la celebració d’actes similars fora de Barcelona. En qualsevol cas, deixant de banda la rebequeria de Martín Villa, el cicle esdevindrà un aparador dels partits i la declaració final, una fita destacable, fins al punt que algun polític com Jordi Solé Tura parlarà obertament de “l’esperit del 12 de juny”.