Merz prem l’accelerador a Alemanya

Cordó sani­tari

Però a la seu del par­tit, la mateixa nit elec­to­ral, no es per­ce­bia l’eufòria que esce­ni­fica Wei­del en les seves inter­ven­ci­ons a la tele­visió. No perquè Merz insistís, un cop més, que mai no coo­pe­rarà política­ment amb el seu par­tit ni el bus­carà per for­mar una coa­lició. És la seva posició decla­rada de fa mesos i no té cap motiu per des­dir-se’n, vist que té en l’horitzó una gran coa­lició que no trenca esque­mes. Però a l’AfD es con­fi­ava en uns efec­tes més vis­to­sos del suport rebut per Wei­del d’Elon Musk i la resta de l’entorn de Donald Trump. Tam­poc no sem­blen haver influït en favor del màxim repre­sen­tant polític de la línia anti­a­sil i el vot xenòfob la sèrie d’atacs a gani­ve­ta­des o atro­pe­lla­ments múlti­ples come­sos en els últims mesos o set­ma­nes per refu­gi­ats. Feia temps que els son­de­jos pro­nos­ti­ca­ven per a l’AfD un 20% o un 21%. I aquest ha estat final­ment el resul­tat obtin­gut. Pot­ser sigui massa opti­mista o pre­ma­tur pen­sar que l’AfD ha tocat sos­tre. Però seria una lec­tura no tan nega­tiva, enmig del con­text pre­o­cu­pant que envolta l’evo­lució política que hi ha a Ale­ma­nya

El mapa polític que queda després d’aques­tes elec­ci­ons gene­rals és esfereïdor per al cen­tre polític. Pràcti­ca­ment no hi que­den ni espur­nes ver­me­lles, el color que iden­ti­fica el Par­tit Soci­al­demòcrata (SPD), a tot el país. La mei­tat oest i sud ha pas­sat a ser negra, el color del bloc con­ser­va­dor. I la mei­tat est, antic ter­ri­tori de l’Ale­ma­nya comu­nista, té el blau de l’AfD. Els ultres de Wei­del són la pri­mera força en aques­tes regi­ons, un fac­tor que en rea­li­tat tam­poc no sorprèn tant, perquè les elec­ci­ons regi­o­nals de l’any pas­sat a Turíngia, Bran­den­burg i Saxònia ja van mar­car aquesta evo­lució. Turíngia molt espe­ci­al­ment, pel fet de ser el land del líder més radi­cal entre els ultres, Björn Höcke. Mal­grat el seu domini clar, però, no va acon­se­guir el lloc de pri­mer minis­tre regi­o­nal a causa de l’aïilla­ment de la resta dels par­tits.

Divisió ter­ri­to­rial

És una divisió cromàtica que recorda quasi mil·limètri­ca­ment la fron­tera que va par­tir durant dècades les dues Ale­ma­nyes, l’occi­den­tal i la de l’est. A la pri­mera hi domina la dreta mode­rada de Merz i a la segona, els ultres de Wei­del.

Hi ha, però, una taca que trenca els esque­mes i marca una tendència insos­pi­tada: Berlín. La capi­tal no es ni negra i blava, sinó morada, el color de l’Esquerra històrica. El par­tit que ha aixe­cat el cap quan molts el dona­ven per mort o agònic arran de l’escissió encapçalada per Sahra Wagenk­necht. De cop, i com a repre­sen­tant més con­vin­cent del talla­focs con­tra els ultres, el par­tit del post­co­mu­nista Gre­gor Gysi, la seva figura més carismàtica, i de la nova pre­si­denta, Heidi Reic­hin­nek, va sal­tar al 8,8% a escala naci­o­nal. Un mes enrere estava al 4%. Més relle­vant encara és que hagi esde­vin­gut la pri­mera força a Berlín, una ciu­tat estat i capi­tal gover­nada per una gran coa­lició entre con­ser­va­dors i soci­al­demòcra­tes.

De cop, la capi­tal ha que­dat encer­clada pel pano­rama ultra domi­nant de tot l’est. L’èxit de l’Esquerra clàssica o històrica és encara més des­ta­ca­ble perquè ha gua­nyat la par­tida sobre Wagenk­necht. La seva escissió, pro­russa i anti­a­sil, s’ha enfon­sat per sota del mínim del 5% neces­sari per garan­tir l’accés a escons. I, final­ment, hi ha una inversió en la dinàmica del vot jove. L’Esquerra de Gysi i Reic­hin­nek és la pri­mera força entre els joves de 18 a 25 anys a tot el país. Un 27% dels joves s’han decan­tat pel vot esquerrà. En les elec­ci­ons del 2021, el pri­mer lloc entre aquesta franja d’elec­tors va ser per a l’AfD.

Sahra Wagenk­necht ha estat el ros­tre de la der­rota en un par­tit de dos anys d’existència, però que es va inflar perquè sem­blava clau per a la gover­na­bi­li­tat a l’est ale­many. Però, final­ment, s’ha posat en evidència como un popu­lisme prorús poc con­vin­cent o sos­pitós d’anar tele­di­ri­git des del Krem­lin.

La gar­ro­tada més forta, però, ha anat per als libe­rals de l’exmi­nis­tre de Finan­ces Chris­tian Lind­ner. També han que­dat fora del Par­la­ment, que perdrà de vista un par­tit arre­lat en el tau­ler polític ale­many. L’FDP, el par­tit libe­ral, va ser soci de suc­ces­sius governs, tant con­ser­va­dors com soci­al­demòcra­tes, fins a l’arri­bada al poder del soci­al­demòcrata Ger­hard Schröder (1998-2005), que va gover­nar amb els Verds. Amb Angela Merkel va recu­pe­rar, durant una de les seves qua­tre legis­la­tu­res, la posició de soci natu­ral dels con­ser­va­dors. Ara s’ha estim­bat en el descrèdit, com a mem­bre del tri­par­tit amb el soci­al­demòcrata Scholz i el verd Habeck, la gestió dels quals va sot­me­tre a un sabo­tatge intern per­ma­nent.

A Lind­ner se’l res­pon­sa­bi­litza de l’enfon­sa­ment de la coa­lició que ha pre­ci­pi­tat les elec­ci­ons. Ara s’ha que­dat sense escons, cosa que, d’altra banda, deixa sense braç par­la­men­tari un seguit de lob­bies. A l’FDP de Lind­ner se l’ha iden­ti­fi­cat a Ale­ma­nya com el par­tit “dels ingres­sos alts”, pels seus vin­cles amb la indústria. Ha estat també el par­tit de figu­res polítiques com Hans Die­trich Gensc­her, l’emblemàtic minis­tre d’Afers Estran­gers de Hel­mul Kohl des de la dar­rera fase de la guerra freda fins a la reu­ni­fi­cació. Lind­ner repre­sen­tava la nova gene­ració. Ara el par­tit haurà de bus­car la reno­vació en un con­text política­ment enra­rit i enmig d’una crisi econòmica pre­ci­pi­tada sota un govern del qual van for­mar part els repre­sen­tants de l’àmbit finan­cer.