“S’ha d’invertir en la xarxa de tren sistemàticament, i no aturar-se”

Manresa ha estat, tradicionalment, motor econòmic. Des del s. XIV fins a mitjan s. XX era una de les cinc primeres ciutats del país, especialment dedicada al tèxtil i a l’auxiliar del tèxtil, per tant, la metal·lúrgica, que donava suport als telers. Amb la crisi del tèxtil, Manresa va tenir dificultats enormes; només a la Fàbrica Nova hi treballaven 2.500 persones, així que el tancament, a finals dels vuitanta, va ser un cop duríssim. El tancament el 2008 de Pirelli, on treballaven 1.500 persones, torna a ser una sotragada dura. Des de la crisi del tèxtil, la metal·lúrgia associada s’ha readaptat al sector de l’automoció, i és el primer sector de la comarca. Altres sectors importants? El de serveis. Tenim un hospital de referència amb 2.000 treballadors, la institució més gran de tota la Catalunya central. No és indústria productiva, però presta serveis de primer ordre.

Hi ha un percentatge important de manresans que hi treballen, sí, i amb grans dificultats, perquè tenim unes comunicacions que...

No ens en sortirem fins que no entenguem que l’equilibri del territori, del país, és imprescindible i que perquè sigui efectiu cal una bona xarxa de tren. Fer més carreteres va en contra de l’emergència climàtica. Vol dir posar més cotxes a les carreteres, quan el transport públic, el tren, té una alta capacitat, és sostenible.

El país pateix les decisions polítiques dels últims anys. Decisions com que s’havia de fer una aposta per l’alta velocitat i que Girona hi quedaria connectada. Ara estàs en 35 minuts al centre de Barcelona; a un preu bastant competitiu. Pots viure a Girona i treballar a Barcelona. Decisions com posar l’estació de Tarragona al mig del no-res. És clar: l’impacte que ha generat a Tarragona no té res a veure amb el de Girona. Si es decideix que a rodalies no s’hi inverteix, que és el que ha passat, tenim un problema enorme a Manresa, Terrassa, Sabadell, Vic...

Que no hi ha hagut inversions importants en 40 anys. S’ha fet una aposta importantíssima amb l’alta velocitat, que connecta algunes ciutats, però no la xarxa del territori. Hi ha uns dos milions d’usuaris diaris de rodalies; és un percentatge força més alt que els usuaris de l’alta velocitat. El retard que portem farà que necessitem molts anys per posar-nos al dia. A més, és una infraestructura col·lapsada, que no pots tallar per fer obres. Ha de fer-se de nit, amb la qual cosa s’allarga, generant molts problemes, com veiem amb l’R4 sud. Són decisions errònies de l’Estat, de molts anys. Ara es pot fer el que havien d’haver fet fa 20 anys, s’ha d’invertir en la xarxa de tren sistemàticament, i no aturar-se. No fer actuacions puntuals que no arriben mai, que no sabem quan es programaran. Cal tenir un bon pla de treball i potser necessitarem 10 anys. S’hi ha d’invertir tant com es pugui.

En els últims 20 anys el país ha crescut de 6 milions a 8 milions d’habitants, amb una complexitat molt gran, perquè una part d’aquests 2 milions són persones vingudes d’arreu del món, i amb unes circumstàncies personals, econòmiques, complicades, i a part vulnerables. I els serveis no han anat d’acord amb el creixement. No hem crescut en nombre d’escoles, d’hospitals, de CAP, d’infraestructures, per donar resposta a l’augment de població. Patim les conseqüències; revertir-ho és molt complicat.

Sé que hi ha molt de debat sobre el padró, però el padró és igual per a tothom, la llei és igual per a tothom, i per tant, a Ripoll, a Vic, a Manresa, a Barcelona, on sigui, si seguim la normativa –que és el que toca–, totes les institucions estem fent exactament el mateix. Hem d’empadronar segons diu la llei, no segons la voluntat del polític o de l’alcalde o alcaldessa.

Primer de tot, lluitar contra la segregació escolar, és importantíssim. Havia arribat un moment que teníem centres amb un 95% d’alumnat vulnerable i centres que només eren un 5%. En tots dos casos hi ha segregació. Si la mitjana de la població vulnerable en l’edat escolar és del 35%, les escoles que en tenen un 95% estan segregades, però les escoles que en tenen un 5% també ho estan. Havíem d’aplicar mesures perquè hi hagués un equilibri en tots els centres escolars, un equilibri que és la mitjana de la ciutat. Amb molt de diàleg amb els centres educatius, amb les AFA, amb els serveis territorials d’Educació i amb la conselleria, vam aprovar un pla contra la segregació escolar. La mesura probablement més destacable és una nova divisió territorial pel que fa a l’adscripció dels centres: detectar el percentatge de vulnerabilitat o de segregació que hi ha als centres i veure també el de les zones censals. Tocar les zones escolars sempre havia estat problemàtic i ara s’ha fet sense problemes notables. Per què? Perquè hi ha hagut molt diàleg. No hi havia altra manera de revertir la segregació. S’ha fet un treball molt intens explicant els projectes educatius que tenen els centres escolars, per treure estigmes, perquè les famílies tinguin la capacitat de poder escollir el centre en funció d’aquell projecte educatiu. Fent portes obertes, abocant-hi molts esforços, vam aconseguir vuit grups singulars. En algunes escoles que el percentatge de segregació era el 95% en el primer curs escolar estem ja al 60%. Aquest any la preinscripció torna a anar molt bé i en els pròxims anys podrem anar equilibrant els centres, perquè reflecteixin els percentatges mitjans de la ciutat.

El català és una eina fonamental per a la cohesió social quan tenim persones vingudes de 116 nacions del món. Ja no es tracta de les persones que venien d’altres punts de l’Estat als anys seixanta. Per dir-ho d’alguna manera, es tractava de dues cultures i dues llengües. Ara es tracta de 116 nacions, desenes de cultures, desenes de llengües... així que el català és una eina fonamental de cohesió. En una ciutat que era molt catalanoparlant, ara als patis de les escoles s’està parlant molt castellà. Tothom sap el català a l’aula però després la llengua d’ús als patis, al carrer, és una altra. Treballem per veure com ho hem de fer per millorar la relació entre l’administració i els ciutadans i com podem potenciar l’ús de la llengua entre la ciutadania, al paisatge urbà, als comerços. Tenim en marxa un pla estratègic i el posem a disposició del país.