El 16 de juny del 1954, La Vanguardia Española va publicar una nota facilitada per la prefectura de policia de Barcelona en què es podia llegir: “Inspectores de la VI Brigada Regional de la División de Investigación Social [...] han llevado a cabo estos días un importante servicio, deteniendo al destacadísimo dirigente comunista catalán Juan Comorera Soler.” La nota no especificava la data exacta de la detenció, que s’havia produït en un pis del carrer Consell de Cent; però resumia la trajectòria de Comorera, de qui explicava que “durante el dominio rojo fue ministro de Agricultura y Economia del titulado Gobierno de la Generalidad”. També recordava el periple que havia seguit “a raíz de la liberación de Barcelona por las tropas nacionales”; i ficava cullerada en els enfrontaments que havia mantingut amb altres dirigents comunistes durant els darrers anys: “A finales del año 1949 entró en disidencia con ‘La Pasionaria’ y otros ‘jerifaldes’ bolcheviques, que le acusaron de desviación política, y a partir de entonces, amenazado de muerte y vilipendiado por éstos –incluso su propia hija, gran activista de las Juventudes Comunistas, renegó públicamente de su paternidad–, tuvo que ocultarse en Francia por temor a ser secuestrado y asesinado”.

La vida, el pensament i la tràgica fi de Joan Comorera, un dels polítics més destacats de la Catalunya dels anys trenta, havien estat resseguits per l’historiador Miquel Caminal, que li va dedicar la seva tesi doctoral, i també per altres treballs que s’han centrat en les dissidències i misèries del comunisme durant la postguerra. Però, com indica Joaquim Nadal, encara avui continua sent “un forat negre en l’imaginari col·lectiu de Catalunya”. El periodista Antoni Batista intenta posar-hi llum en un llibre publicat recentment i que duu un títol ben revelador: La veritat del cas Comorera. Batista, que en tota la seva bibliografia “ha temptat la literatura per la via del periodisme”, tal com confessa al començament del llibre, ha accedit a un munt de documentació inèdita, entre la qual destaquen els manuscrits del comissari que va detenir el dirigent comunista, Antonio Juan Creix. Creix era l’agent més condecorat de la policia espanyola i el policia més temut pels enemics del règim. A més a més, va aplegar una biblioteca impressionant sobre comunisme i marxisme i va conservar un munt de documents sobre la detenció, des d’anotacions personals fins a les transcripcions dels interrogatoris. De fet, tenia la intenció d’escriure un llibre que “ressaltés el canvi de mètodes policials que va començar a practicar i desenvolupar a partir” del cas de Joan Comorera, el conseller més important del govern de Lluís Companys. Ha estat tot aquest material el que ha permès a Batista confegir un llibre en què apareixen espies, identitats falses, intriga política i, per damunt de tot, un torcebraç sense treva entre dos antagonistes, Antonio Juan Creix i Joan Comorera, el policia franquista i el dirigent comunista, el botxí i la víctima.

Joan Comorera havia estat el secretari general del PSUC fins que el van expulsar. De fet, el van perseguir al mateix temps els comunistes i els franquistes; i, finalment, aquests darrers van aconseguir empresonar-lo. Abans, però, els comunistes l’havien mort en vida. Després de censurar-li un editorial que havia escrit per commemorar el tretzè aniversari del partit a Lluita, el portaveu a l’exili, Comorera va ser expulsat del PSUC el 2 de febrer del 1949. A partir d’aleshores, l’exdirigent va viure una persecució implacable. Un dels documents més colpidors d’aquesta cacera de bruixes és la carta que va adreçar-li la seva filla el 21 de març del 1950. Núria Comorera li deia al seu pare que “qui en la vida privada i familiar té concepcions burgeses en la vida política també les té”; i li deixava molt clar que si havia de triar entre ell i el partit, optava pel partit. Mentre era a la presó Model de Barcelona, a milers de quilòmetres d’allí, en el V Congrés del Partit Comunista d’Espanya que es va celebrar a Praga entre el 12 i el 21 de setembre del 1954, Comorera es va convertir en l’ase de tots els cops. El seu successor a la secretaria general del PSUC, Rafael Vidiella, es vantava que “los militantes [...] con la ayuda del Comité Central del PCE, que nos alertó contra las actividades provocadoras de estos criminales, pudimos golpear sus planes, barrer a sus agentes y poner al Partido en condiciones de realizar el trabajo de ligarse a las masas catalanas”. I un altre dirigent, Josep Moix, blasmava “contra la podredumbre de traidores renegados y agentes de la burguesía como Comorera”. El dirigent comunista va morir el 7 de maig del 1958 al penal del Burgos, una de les presons més dures del franquisme. Al final, tal com explica Antoni Batista en el seu llibre, qui havia estat el fundador del PSUC va tenir “dos judicis de signe contrari i en cap dels dos se li va fer justícia: el del Partit Comunista d’Espanya i el PSUC, i el del tribunal militar franquista”. En tots dos estava condemnat a perdre.