La dona que dispara

Alícia Sánchez-Camacho és com una metralleta, ja ho he dit en més d'una ocasió. No dóna arguments. Els dispara, com l'Alícia Croft. Dispara perquè parla ràpidament i no escolta. Està tan convençuda del que diu, fa unes interpretacions tant de manual (d'un manual escrit més enllà de l'Ebre), que no té temps per escoltar. Al PP estan tan entretinguts anant i venint del jutjat, presentant recursos contra tot allò que fa olor d'identitat –d'identitat catalana, és clar–, que no són ni conscients del que estan sembrant. I si en són, encara pitjor. Segurament que mai el PP havia fet tant mal a Catalunya, mai no havia posat tant en quarantena la legitimitat del Parlament presentant recursos contra lleis aprovades amb àmplies majories. I mai no havia sembrat llavors tan perilloses com les que escampen a tort i a dret en el tema de la immigració, amb discursos demagògics que no porten enlloc. Però, és clar, ho fa amb aquesta cara amable i simpàtica, i sembla que no passi res. Però no s'enganyin, si fos per ella, a Catalunya no hi hauria immersió lingüística, a les universitats els professors no farien les classes en català, a nosaltres no caldria que l'administració ens atengués per a res en català i això de reivindicar el català al cinema s'hauria acabat. L'Alícia viu en el món de les meravelles. El seu partit és el que va presentar el recurs contra l'Estatut, i ara dissimulen, com si la culpa fos dels jutges. En els propers anys, a mesura que es desplegui la sentència, aquest país no serà de les meravelles perquè farà molts passos enrere. I el PP ho sap. Han tirat la pedra i ara amaguen la mà. Per això ens envien la sempre somrient Sánchez-Camacho. No s'enganyin.