Una guerra de guerrilles abocada al fracàs

El terratrèmol viscut a Fleet Street els darrers dies no garanteix el final de la impunitat dels grans mitjans de comunicació, ni globals ni nacionals; ni l'ús o el servei que la classe política en fa o en vol fer, ni els beneficis, quota de poder i/o influència, o en termes econòmics o de favors (ja siguin vestits o sopars en grans restaurants), que editors o estrelles dels mèdia obtenen de les seves posicions de privilegi, sense demèrit que les hagin aconseguit amb esforç i feina. El terratrèmol viscut a Fleet Street és senzillament això, una sacsejada. N'hi haurà més per la pròpia naturalesa del negoci que reuneix els protagonistes de la faula: periodistes, polítics, policies, magnats, detectius privats, etcètera. El problema posat de manifest no té cap solució. O no en té una, de fàcil i la que s'estableixi serà només un pegat amb què apaivagar la mala consciència unes hores, uns dies, setmanes o mesos, fins a la propera ocasió. La dialèctica entre mèdia i poder –polític, econòmic, cultural…– es pot resoldre, parcialment, amb afany de transparència, amb normes que regulin la relació entre els mitjans i els càrrecs electes, més que res per protegir aquests. Però no cal enganyar-se massa. Les normes s'acostumen a complir, però també s'acostumen a saltar quan són enutjoses o quan afecten segons quins interessos.

És cert que les eines que ara té a l'abast el periodista poden afavorir la denúncia de la corrupció. Internet? Blocs? Twitter? Sí, sens dubte. Però són elements conjunturals, de la nostra època. Les de l'ofici són altres: aquelles de què parlava Kapuscinski: “Per exercir el periodisme, abans que res, cal ser un bon home, o una bona dona: bons éssers humans”. I cal ser intel·ligents. I estar ben pagats i tenir ambició periodística, d'excel·lir en la professió. Però cadascú ho entén això de formes diferents. A més, el contacte amb el poder ho limita i sovint ho contamina tot. La lluita no té aturador. És una guerra de guerrilles. Condemnada al fracàs i als terratrèmols. Com escrivia Aragon i cantava Brassens, il n'y pas d'amour heureux.