Memòria massa feble

Alfredo Pérez Rubalcaba es desespera veient com el polític al qual ha pretès enterrar en vida –José Luis Rodríguez Zapatero– li ha demostrat que si convé morirà matant el seu successor si amb això passa a la història com el president espanyol que va saber prendre mesures difícils i que en el darrer moment va poder establir allò que a Madrid anomenen un “gran pacte d'estat” amb l'oposició, que fa que, de retruc, Mariano Rajoy se'n beneficiï. I això és el que més cou al candidat del PSOE. Que mentre que ell s'ha quedat sense vacances obligant els seus a inventar cada dia una proposta per al 20-N si pot ser que contradigui l'acció de Zapatero, el líder conservador, sense moure's en tot l'estiu de sota l'ombrel·la, ha aconseguit que –encara que hagi estat per obra i gràcia de la pressió de Sarkozy i Merkel– el PSOE accepti obrir la Constitució només per encabir la vella reivindicació del PP de collar com sigui els executius territorials i a la qual Rubalcaba s'havia oposat amb contundència, no tant per una qüestió ideològica com per interessos electorals. Perquè tot i que no amaga que no és el paradigma de l'autonomista, és conscient que fins després del 20-N no és moment de trepitjar determinats ulls de poll.

De fet, el juliol passat, en la seva coronació com a candidat va arribar a dir, en contra de les antigues tesis socialistes, que “no és veritat que el dèficit sigui progressista”. I hi va afegir: “Tenim un pacte amb el països de l'euro i l'hem de complir.” Ahir, i veient el somriure que passejava Rajoy i el malestar i els dubtes que han sorgit en alguns sectors del PSOE per l'escassa idoneïtat de la mesura, les presses o la falta de democràcia que implica no promoure un referèndum, Rubalcaba reinventava un cop més el seu discurs mentre reclamava a Zapatero –entretingut a intercanviar papers amb Rajoy per forçar un ple el 2 de setembre– que obri el diàleg a altres grups i sigui flexible a l'hora de plasmar la reforma per no picar-se els dits amb el sostre de despesa i el límit del dèficit.

Així, doncs, és possible que darrere l'enuig i la resistència mostrada pel que ja s'autoproclama líder del PSOE hi hagi un punt de sobreactuació fruit de la seva calculada insistència a desmarcar-se de tot el que toca l'actual inquilí de La Moncloa i presentar-se davant l'electorat com el garant de les essències socialdemòcrates. És per això que també xoca la manca de memòria de Rubalcaba, sobretot perquè el PSOE que tant enyora ha estat el més procliu a firmar grans acords d'estat amb l'únic objectiu de fer la guitza als territoris. O és que no recorda que ell mateix –com a membre de la vella guàrdia– va erigir-se en assessor d'un inexpert Zapatero aconsellant-li firmar un pacte antiterrorista amb José María Aznar que deixava fora de joc un PNB que llavors presidia el País Basc? De fet, si busca en els orígens del pactisme es trobarà amb la famosa Loapa, beneïda per Felipe González, i que al seu dia va provocar la ira del govern de CiU.

La temuda harmonització territorial ha inspirat bona part dels missatges del PP a l'oposició per contrarestar l'inèdit projecte “d'Espanya plural” de Zapatero. Però ves per on que, darrerament, una part del PSOE també l'ha fet seva. S'apunten a la tesi de recelar dels territoris aquells que afirmen estar al costat del màrtir Rubalcaba, al qual agraeixen el seu sacrifici per fer-se càrrec d'un partit en hores baixes conscient que l'única compensació que tindrà serà la de convertir-se en cap de l'oposició.

Això sí, una cosa és acceptar un premi de consolació i l'altra és servir amb safata a Rajoy una majoria molt més còmoda que la que ja fa temps que s'albira en l'horitzó electoral. No s'ha d'oblidar que si Rubalcaba volia un avançament electoral és perquè estava convençut que això frenaria en sec l'ànsia reformista de Zapatero i, sobretot, perquè intuïa que com més aviat es posi a governar Rajoy més aviat començarà a empastifar-se del chapapote de la crisi i resultarà més senzill iniciar la recuperació del PSOE. Ara, però, el darrer que haurà fet el seu partit –i ell mateix com a diputat– abans que el dissolgui el Congrés és aplanar encara més el camí al PP per evitar-li algunes mesures impopulars i, al damunt, permetent posar fi a la imatge pública que perseguia Rajoy de ser un líder incapaç de col·locar una sola proposa ni de forjar acords en les situacions més extremes.

I tot i això, Rubalcaba no passa per alt que en la cursa del 20-N hi ha dirigents, com ara Cayo Lara, als quals poc preocupa el que faci Rajoy, perquè el seu objectiu és esgarrapar tants vots com puguin al PSOE. No és estrany, doncs, que IU intenti convertir-se en l'abanderat dels que s'oposen a la imminent reforma perquè hi veuen un intent de laminar l'estat del benestar. I a més, s'ha de tenir en compte el paper que exerceix Rosa Díez –un híbrid entre el PSOE més loapista i el PP més aznarista–, que no deixarà de burxar sobre l'oportunitat perduda en no haver aprofitat el retoc de la carta magna per rampinyar més competències a les autonomies.