Temps de resistència

1Temps difícils, socialment Temps difícils en el camp econòmic, en el polític i en el social. A Catalunya amb l'afegit d'una crisi fonda de la relació
amb Espanya. Unes crisis a hores d'ara inevitables, de fet ja presents. I de gran intensitat.

Potser la nostra crisi econòmica es podrà beneficiar, a mig termini, de l'evolució europea. I pot ser que passi el mateix en l'aspecte social. Que una evolució general més positiva ens arrossegui. Però en tot cas no tindria efectes ràpids. L'atur, per exemple, trigarà a reabsorbir-se. No tota la gent jove que ara no es pot incorporar bé al sistema productiu, a la feina, ho podrà fer bé i ràpidament. Perquè estem atrapats en una situació d'insuficiència global de sistema, com diuen ara. Tot va lligat. Perquè es va just de tot. No tota l'economia treballa sota mínims (no és qüestió de desmoralitzar amb expressions dramàtiques), però sí sense el volum d'excedents o de reserves que convé tenir. Cada dia que passa hi ha qui creu, amb raó, que convé rebaixar un impost. Perquè això estimularia el consum d'un determinat producte i ajudaria a la indústria i a l'ocupació industrial. Però amb quina retallada s'hauria de compensar? O quin servei s'hauria d'escapçar?

O a quina escola la ràtio per classe pot haver de passar de 25 a 28 o 30. I és que tota l'economia està entortolligada. I al final el que està passant és una evolució bastant general cap a una certa rebaixa dels guanys personals o empresarials, o de l'eficàcia d'un servei o d'unes perspectives i expectatives.

Dèiem: tot està molt entortolligat. Tot està molt enrevessat. S'ha fet un nus que necessitarà un temps per a desfer-se. Temps i traça. Temps i habilitat. Temps i no perdre els nervis. Les persones nervioses en comptes de desfer un nus enrevessat confonen la força amb la traça i acaben de fer impossible desfer el nus. Perquè el volen desfer estrenyent-lo més. I acaben tallant-lo amb unes tisores.

2. Temps difícils per a Catalunya com a poble Temps difícils també per a Catalunya com a poble, com a nació. És a dir, per a la nostra identitat, per al nostre autogovern, per a la nostra cohesió, per a la nostra capacitat d'impulsar projectes col·lectius ambiciosos. I, per tant, per a la nostra capacitat de mantenir una realitat de país positiva i creativa, i vàlida per a tots els que hi vivim, i hi volem viure. Perquè ens trobem amb un camí barrat, en un paratge inhòspit. Hostil. Hi hem anat a parar fugint d'un territori que s'havia anat tornant hostil i amb el propòsit d'arribar a una terra més respectuosa on poder-nos instal·lar i viure d'acord amb el que som i on el nostre poble pugui viure i créixer amb bona convivència, i amb respecte pels vells, i esperança per als joves. Però ens han barrat el camí, en un indret hostil. Un indret que cal superar. Com altres cops hem fet. La nostra història n'és testimoni. I, per tant, ens dóna esperança. Però també ens ensenya que algun cop ha costat. Ha calgut temps i esforç. Hem hagut d'acampar massa temps en aquell indret inhòspit i amenaçador. I la recepta per a la superació sempre ha estat la mateixa: una voluntat decidida, constància, molt d'esforç i l'aprofitament de tots els nostres recursos.

Un indret on ens aniríem decandint. I amb el temps desapareixíem.

Per tant, cal sortir-ne. Cal resistir per a saltar l'obstacle i seguir endavant. Com sigui.

3. Una resposta: la resistència creativa Això reclama acumular totes les nostres energies. No malbaratar res. Requereix molta voluntat i fortalesa. També audàcia. Aprofitar al màxim els nostres recursos. Treure profit de tot el que tenim. Instal·lar-nos en la resistència. Però no en una resistència arraulida, passiva. Sinó creativa i activa.

Pot molt ben ser que aquesta sigui la situació de Catalunya en un futur. De fet ja hi som. Ara ja sabem que durant un cert temps viurem en la dificultat. A l'hora de fer una empresa o de tirar-la endavant. A l'hora de defensar el català a l'escola. A l'hora d'impulsar una obra social que necessita poc o molt ajut públic. A l'hora de mantenir l'avenç d'aquests darrers anys en el camp de la recerca. A l'hora de mantenir el bon nivell de la sanitat pública. A l'hora de crear bones condicions d'acollida a tanta immigració. A l'hora d'evitar que la crisi econòmica perjudiqui la nostra vida cultural. Però no és el primer cop que això ens passa. O que ens ho imposen. No és el primer cop que hem hagut d'instal·lar-nos en la resistència. I ara potser ho haurem de tornar a fer. Perquè si ens barren el pas per anar endavant i, per altra banda, no podem recular cap a un territori que ja coneixem i que ja sabem el pa que s'hi dóna, ens caldrà instal·lar-nos en la resistència. Però no en una resistència arraulida i passiva. Sinó creativa i activa. Hem viscut així més d'un cop i més de dos. I no solament no ens hem ofegat sinó que hem agafat nova empenta. Instal·lats en una resistència dinàmica i, en tots sentits, emprenedora, en més d'un moment històric hem produït cultura de qualitat; hem produït molt de progrés econòmic; hem creat i impulsat molta societat civil; hem salvat la nostra llengua; hem integrat a Catalunya durant el segle XX ben bé tres milions de persones vingudes de fora; hem estat capaços tant culturalment, com artísticament, com econòmicament de projectar-nos al món. Hi ha hagut moments de tot, temps de camí obert i temps de camí tancat, o fins i tot, com ara, de congost feréstec. Que ens ha frenat i ens fa instal·lar-nos en la resistència. Catalunya és un país amb una gran capacitat de resistència. Però ha de ser resistència creativa. Només perquè hem estat resistents i creatius hem sobreviscut. Ara ho tornarem a fer. De fet, ja ho estem fent. Ja estem recorrent novament a una actitud de resistència constructiva i creativa. Amb participació de tothom. I
altre cop fent ús de la confiança
en nosaltres mateixos.