Febrades

És que hi ha una passa, però enten­dria que al PSC comen­ces­sin a pren­dre's el taqui­gol d'anun­cis d'anti­gri­pals com una indi­recta. Des­car­tin-ho: el seu és més greu, apunta a pneumònia. La febre, en tot cas, altera la per­cepció. I pot­ser és per la passa de grip, que el ple d'ahir tras­pua estra­nyesa.

Que no? Els plors de la Geli; l'abraçada con­so­la­dora, inèdita, soci­o­ver­gent, de Pujol; l'ovació per­so­na­lit­zada –per omplir el buit fet pel par­tit propi– de dos terços de la cam­bra, inclosa una CUP que aquí no es va fer l'alter­na­tiva, rubri­quen i resu­mei­xen la jor­nada i les seves rare­ses: l'ovació, que havia arren­cat com a (auto) home­natge a la via apro­vada, és cor­re­lat exacte del des­plaçament de l'atenció mediàtica de la votació par­la­mentària, pas enda­vant, pot­ser cab­dal, a la pneumònia del PSC. On –la per­cepció segueix alte­rada, dis­cul­pin– els díscols s'albi­ren més fidels al pro­grama que els dis­ci­pli­nats. O igual això és cosa del sub­cons­ci­ent, que Lucena va citar Freud. En va, com se sol citar al Par­la­ment menys quan se citen retalls de dia­ris o es donen fenòmens estranys, com ara Sánchez-Camacho citant Mas, un Mas del 2002 que –sí, verídic– equi­pa­rava inde­pendència i anti­ga­lla. A Sánchez-Camacho se li va esca­par que 84 dipu­tats no repre­sen­ten la majo­ria de cata­lans. Així se li va sen­tir dir, però és que hi ha una passa. Res greu, que si en una cosa coin­ci­dei­xen tots, els del sí, el no i el camí del mig, és que la via apro­vada és via morta. La dis­crepància és post­mor­tem: uns comp­ten que el decés donarà ales a la con­sulta i d'altres, que no hi ha vida després de la mort. Però no ens posem tràgics, que és només una passa i tot s'entén millor lle­gint la lle­tra petita, de la crisi hipo­tecària als pros­pec­tes d'anti­gri­pals. Ara, aviam qui és el guapo que s'hi posa, i més amb la febrada.