El PSC s'enroca

“El dia que els socialistes catalans perdin la Diputació de Barcelona s'haurà acabat el PSC.” És una sentència que entenc que el temps ha fet prescriure d'Eduardo Martín Toval. Un històric socialista, conegut popularment com el “català de Màlaga”. Avui retirat. Era un personatge que en va veure de tots colors amb els socialistes catalans en el Parlament de Catalunya i després amb Felipe González com a portaveu del PSOE al Congrés en èpoques de majories socialistes. El dirigent esmentat havia estat inspector de treball i l'horroritzava el poder que anava acumulant aleshores el socialisme. Malgrat que s'hi va sentir còmode, sobretot en els bancs del PSOE.

Els socialistes catalans han perdut la Diputació i l'Ajuntament de Barcelona, per citar només dos exemples, i més llençols a cada bugada. Però, tot i la caiguda lliure i l'actual daltabaix, no s'enfonsaran. Tenen corda i persones disposades sobretot de cara al Congrés d'ofici del 2015. Lluny del que hauran de fer a mitjan juliol forçats per la dimissió del fins ara primer secretari, Pere Navarro. Una bona part de l'espai del centreesquerra català els espera. Malgrat que molts han canviat de vaixell i el retorn serà força difícil.

Algú va preveure –diuen que va ser l'expresident Montilla– que joves ben preparats –Collboni, Martínez Sampere, Laia Bonet i fins i tot Chacón, entre d'altres– podrien ser recanvi, salvant les diferències i els temps, dels Serra, Obiols, Maragall, etc. Un fet que no s'ha produït. Les persones es mantenen actives. Però la pinya va desaparèixer abans de donar fruit.

Ara el problema. No és de persones. És de definició d'un projecte immediat. El calendari no s'atura. 11-S, debat de política general al setembre i 9-N. Esdeveniments de prou calat per no poder mantenir una situació enrocada, com indica l'actual moment dels socialistes catalans.