Terra de presidents

Un nombrós grup de veïns d'Amer, població natal de l'actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont, van acompanyar-lo dimarts passat a la plaça Sant Jaume –mentre prenia possessió del càrrec– amb una pancarta ben eloqüent: “Amer, terra de presidents.” Reivindicaven, així, el paper històric de la població selvatana en la institució de la presidència de la Generalitat. Efectivament, abans de Puigdemont, quatre presidents més han tingut una vinculació molt important amb Amer. El primer és Arnau des Colomer (10è president, del 1384 al 1389), eclesiàstic a Girona. Els altres van ser abats de l'influent monestir benedictí que hi va existir des del 820 fins que va ser desamortitzat el 1835. Són Francesc de Giginta (68è president, del 1566 al 1569), Miquel Silvestre d'Alentorn i de Salbà (93è president, del 1635 al 1638) i Andreu Pont (98è president, del 1647 al 1650). Tots quatre van arribar a la presidència de la Diputació del General com a representants del braç eclesiàstic i hi van ser durant tres anys, màxim establert.

El primer amerenc president, Arnau des Colomer, nascut al mas Colomer d'Amer, va ser un eclesiàstic molt vinculat al bisbe de Girona, Berenguer d'Anglesola, de qui va ser vicari i va tenir cura de la diòcesi quan aquest va ser nomenat cardenal pel papa Benet XIII. Durant el seu mandat com a president va haver d'afrontar un important brot de pesta negra i la guerra civil a l'Empordà entre el rei Joan i el seu gendre, Joan I d'Empúries. En morir va deixar una important biblioteca a la catedral de Girona.

Hauran de passar dos-cents anys perquè Amer es torni vincular a la presidència de la Generalitat, sempre gràcies a l'influent monestir benedictí. “Entre els segles XVI i XVII el d'Amer era un monestir de categoria mitjana, si el comparem en nivell de rendes i amb número de monjos, respecte a altres monestirs catalans benedictins”, explica l'historiador Xavier Solà i Colomer, autor del llibre El monestir de Santa Maria d'Amer a l'època moderna: religió, cultura i poder. De la reforma benedictina a la vigília de les desamortitzacions (1592-1835) (Fd. Noguera i Pagès Ed., 2010). Solà és un dels principals experts en la història del cenobi amerenc, un conjunt que encara es conserva en molt bon estat i del qual destaquen la casa del sagristà major –actual Museu Etnològic–, la del sagristà menor i altres construccions adjacents.

Els tres abats amerencs arriben a la presidència de la Generalitat en una època molt convulsa per al país, en què s'aguditza l'enfrontament amb la monarquia hispànica, sobretot a partir del regnats de Felip III i Felip IV de Castella.

El primer abat a ser escollit president és Francesc de Giginta. “Era fill d'una família il·lustre de Perpinyà, i el seu pare era Gerald Giginta, que havia estat síndic a les Corts de Barcelona de 1528 i a les de Montsó de 1533. Alguns dels seus germans també feren carrera eclesiàstica”, explica Solà, que detalla que Giginta va ser l'últim dels grans abats comanadors del monestir d'Amer: “Això va suposar que governés el monestir des de la distància, un absentisme que deixa la comunitat monacal desatesa.” Tot i això, l'historiador aporta noves dades inèdites que revelarien una altra cara de la gestió d'aquest abat. “Creiem que feia llargues estades a Amer i allà el trobem documentat, vivint al seu palau, sobretot els últims anys de la seva vida, després de presidir la Diputació del General”, explica Solà. Un “retir” monacal que hauria anat molt bé a Giginta després d'una presidència marcada per durs enfrontaments amb el rei i la Inquisició, motivats per l'actuació arbitrària dels inquisidors, que, fins i tot, van arribar a arrestar oficials de la Generalitat.

Miquel Silvestre d'Alentorn, el segon dels abats d'Amer que arriba a la presidència de la Generalitat era fill de Ripoll i també tenia uns quants familiars eclesiàstics. “Va ser abat del monestir d'Amer entre 1621 i 1638. El seu testament, de 1638, fa nombroses deixes al monestir com cap altre abat ho havia fet: per fer la capella i retaule de Sant Benet, el campanar, la seva sepultura, objectes litúrgics, misses i aniversaris”, explica Solà.

Un dels afers més rutinaris i indefugibles del seu mandat com a president de la Diputació del General és la revitalització dels estatuts d'estrangeria, en què s'amenaça d'inhabilitar per a l'exercici de qualsevol ofici o benefici pertanyent a la Generalitat aquells que atorguin prebendes a estrangers. Durant els dos primers anys del trienni, els diputats presencien com la capital virregnal es trasllada a Girona com a càstig per l'esclat de tensions sorgides entre les diverses administracions presents a Catalunya.

Andreu Pont d'Osseja, tercer abat d'Amer president, sembla que era originari de Ripoll amb arrels maternes a Osseja, a la Cerdanya. Va ser abat entre 1643 i 1653, en plena guerra dels Segadors, període en què Catalunya es va posar sota obediència del rei francès Lluís XIII i es va enfrontar amb la monarquia castellana. “Mentre era a Amer va haver de fer front a la creixent conflictivitat de les monarquies hispànica i francesa, i al pas i allotjament dels terços que sojornaven a la vila camí de França, o al revés, l'ocupació francesa del territori”, assenyala l'historiador Solà. Una conflictivitat que també va marcar la seva etapa com a president, sobretot per les
dificultats amb l'administració i les tropes franceses estacionades en terres catalanes i també per les castellanes, que tornaren al país a partir de 1649. Uns enfrontaments
entre catalans, francesos i hispànics que el 1657 van provocar la destrucció de l'església de Sant Miquel d'Amer i el saqueig d'una bona part de cases del monestir, recorda l'historiador.