Per qui toca el Big Ben?

John Ber­cow, pre­si­dent de la Cam­bra dels Comuns des del juny del 2009 fins a la seva renúncia l’octu­bre del 2019, va gua­nyar fama i noto­ri­e­tat mun­di­als per la manera pecu­liar de con­duir els debats par­la­men­ta­ris. L’“order, order, ooo­or­der!” pro­nun­ciat amb la seva veu de tro dins les velles parets de West­mins­ter es va con­ver­tir en un crit fami­liar des­ti­nat a apla­car les cris­pa­des ses­si­ons en què, fa només uns mesos, l’ex-pri­mera minis­tra The­resa May inten­tava una vegada i una altra, en va, que els dipu­tats li apro­ves­sin l’acord del Bre­xit pac­tat amb la Comissió Euro­pea.

A Cata­lu­nya, Ber­cow també és cone­gut per les seves pre­ses de posició a favor de Carme For­ca­dell, a qui va rebre a West­mins­ter mesos abans del referèndum de l’1-O, i de qui, dos anys més tard, va cri­ti­car públi­ca­ment la con­demna “extra­or­dinària­ment dura” de presó impo­sada pel Tri­bu­nal Suprem espa­nyol. La defensa de la lli­ber­tat d’expressió va ser el mateix argu­ment que el va por­tar a dir i repe­tir que Car­les Puig­de­mont seria “més que ben­vin­gut a par­lar al Par­la­ment” britànic, tot i que ell –va recor­dar– ja no n’era el pre­si­dent.

En l’exer­cici del càrrec, Ber­cow, dipu­tat con­ser­va­dor abans de ser ele­git spe­aker dels Comuns, va tenir topa­des amb el grup par­la­men­tari tory, que li va retreure haver afa­vo­rit vota­ci­ons per­ju­di­ci­als per als interes­sos del govern de May. L’acu­sa­ven, en defi­ni­tiva, d’haver tren­cat l’obli­gada neu­tra­li­tat de la pre­sidència de la cam­bra, d’haver dei­xat de ser-ne l’àrbi­tre impar­cial i haver pas­sat a xiu­lar a favor de l’equip con­trari al Bre­xit.

Ber­cow va ple­gar el 31 d’octu­bre després de deu anys i d’haver coin­ci­dit amb qua­tre pri­mers minis­tres –Gor­don Brown, David Came­ron, The­resa May i Boris John­son–. Va ser subs­tituït pel número dos, el fins lla­vors dipu­tat labo­rista del nord-oest d’Angla­terra Lind­say Hoyle, després de les elec­ci­ons gene­rals del 12 de desem­bre, en què els con­ser­va­dors van obte­nir la victòria més fol­gada des dels temps de Mar­ga­ret Thatc­her. No fa ni dos mesos, doncs, que està en el càrrec i Hoyle ja ha rebut les pri­me­res crítiques per haver-se mos­trat dis­po­sat –si així ho deci­deix una majo­ria de dipu­tats– a per­me­tre que repi­qui el Big Ben, l’emblemàtica cam­pana de la torre del Par­la­ment britànic, el dia 31 de gener per cele­brar la sor­tida del Regne Unit de la Unió Euro­pea.

En un arti­cle al Finan­cial Times, el colum­nista James Blitz retreu al nou spe­aker que no s’hagi opo­sat a la ini­ci­a­tiva –lide­rada per un grup de dipu­tats con­ser­va­dors–, que con­si­dera “insen­sata”. “Tres anys i mig després del referèndum de juny del 2016, la Gran Bre­ta­nya és un país divi­dit. John­son ha gua­nyat de manera con­tun­dent les elec­ci­ons gene­rals. Però més de la mei­tat de l’elec­to­rat (el 53%) ha donat suport a par­tits que, com a mínim, volien un segon referèndum”, escriu Blitz, per qui el Bre­xit serà un negoci ruïnós que no arre­glarà els pro­ble­mes del país. “El dia del Bre­xit no pot ser el moment en què una part de la soci­e­tat cele­bri la seva victòria sobre una altra. A les onze del ves­pre del 31 de gener, el Big Ben hau­ria de con­ti­nuar abso­lu­ta­ment callat.” Per qui tocarà el Big Ben, si toca? Mudes o fes­ti­ves, les cam­pa­nes són la metàfora per­fecta de la pola­rit­zació britànica, una més de les mol­tes exis­tents a Europa. La pre­gunta ara és com les ges­ti­o­nem.