L'oportunitat perduda de Mas

Mas ha dei­xat pas­sar una nova opor­tu­ni­tat per mos­trar-se com un líder polític a l'alçada del seu pre­sent (la seva és la for­mació amb més repre­sen­tació al Par­la­ment) i dels seus desit­jos (aspira a pre­si­dir la Gene­ra­li­tat). Ha pre­fe­rit recórrer a una tàctica a curt quan el que es dema­nava era visió de llarg abast.

S'ha equi­vo­cat; l'ha vençut la mio­pia, les ganes de dei­xar en evidència les diferències entre les for­ces que con­for­men l'actual majo­ria, per damunt de les deman­des del milió i escaig de ciu­ta­dans que fa just una set­mana clamàvem uni­tat als nos­tres
polítics.

Pot­ser espe­rava que la seva espantá a la Curro Romero de dijous li repor­ta­ria les sim­pa­ties del res­pec­ta­ble. O pot­ser creia que els par­tits de la majo­ria l'encalçarien abans no hagués des­a­pa­re­gut per la can­to­nada de la plaça de Sant Jaume. Des d'aque­lla nit a la Mon­cloa, quan gràcies a ell es va sal­var l'Esta­tut, a Mas li ha sobre­vin­gut una síndrome estra­nya. Es creu impres­cin­di­ble. Les ganes d'asseure's a la cadira de Macià se l'estan men­jant, i el por­ten a come­tre errors de lli­bre.

No és hora de tra­ve­tes ni de ficar el dit a l'ull al con­trari. Que no s'enga­nyi el líder de Con­vergència i Unió. No és hora de dir que s'ho facin. És hora d'estar a l'alçada i demos­trar que se sap res­pon­dre a un repte que va molt més enllà de l'actual equi­li­bri de for­ces. Ara toca fer de líder. Qui no ho sàpiga veure, qui bus­qui rèdits a curt ter­mini, no només no gua­nyarà, perdrà.