Sense mobilització no hi haurà independència

Les manifestacions massives que s’han organitzat d’ençà de l’intent frustrat de reforma de l’Estatut han estat decisives al llarg de tot el procés independentista actual. Es pot afirmar que, junt amb les consultes populars iniciades el 2009 a Arenys de Munt, foren les que desfermaren el mateix procés.

Des d’un primer moment, l’extraordinària mobilització popular, fruit d’una autoorganització de la mateixa societat civil catalana, motivà que partits que anteriorment no s’havien definit com a independentistes canviessin de posició i s’afegissin al moviment. Després, ja estabilitzades i focalitzades sobretot en la diada de l’Onze de Setembre, les manifestacions foren cabdals per visualitzar la força de l’independentisme i, en una mena de “propaganda per l’acció”, foren les principals responsables de l’ampliació espectacular de la seva base social. Tant en un àmbit intern com en una dimensió internacional, es va fer evident que l’independentisme no era cosa de quatre gats i que la independència no era un anhel gairebé utòpic, impossible d’assolir en aquesta vida. Per primer cop en la nostra història contemporània es demostrà l’existència d’un moviment de masses explícitament partidari de la independència política del Principat de Catalunya, que, en les últimes conteses electorals, ha esdevingut parlamentàriament majoritari.

Les manifestacions massives feien evident que no es tractava de cap miratge, sinó d’un moviment que realment tenia capacitat de mobilització. I que aquesta mobilització podia ser disciplinada, ordenada, pacífica i sense incidents, de marcat caràcter festiu i per a tota la família. Fins i tot innovadora en diferents aspectes plàstics i escenogràfics. La samarreta de colors canviants a cada convocatòria en fou un element imprescindible i identificador, perquè es convertí, com va indicar l’estudiosa de l’art Teresa Camps, “en una afirmació de principis”.

Així, es va donar la idea d’un exèrcit pacífic i festiu que podia arribar a demostrar que tenia el control de tot el territori, com es feu durant la Via Catalana del 2013. Un poble organitzat i disciplinat capaç de plantar cara, amb èxit, a l’embat que es plantejà amb l’Estat espanyol arran de la convocatòria del referèndum del primer d’octubre del 2017. I, després d’aquella consulta, les manifestacions serviren per demostrar que els resultats de la votació responien veritablement a un anhel majoritari i que, malgrat la repressió desfermada per l’Estat espanyol, es mantenia ferma la voluntat i la mobilització independentistes.

La paradoxa de l’actual Onze de Setembre és que, ara que sembla que caldria una pressió social més forta, les crides a la desmobilització són més nombroses que mai i provenen de sectors oposats. A l’Estat espanyol, òbviament, no li interessa en absolut cap mena de mobilització d’aquestes característiques. S’esforça a repetir cada cop que en té ocasió que cal “girar full”, que el procés s’ha acabat. I que ara toca una negociació que en cap cas ha d’incloure el dret a l’autodeterminació i la celebració d’un referèndum d’independència. Tampoc no vol sentir a parlar d’amnistia. I, malgrat l’indult condicionat que va donar als dirigents independentistes, ha persistit en una repressió massiva contra els implicats en l’organització del referèndum de l’1-O i contra els participants en les diferents manifestacions i actes de protesta iniciats des d’aleshores.

Per la banda independentista, també hi ha crides a la no participació en la manifestació de l’Onze de Setembre en considerar que ara i aquí no són efectives i que responen a un model anquilosat i estèril. Certament, es pot qüestionar la seva validesa, però cal tenir ben clar que la desmobilització no afavorirà gens ni mica l’avenç cap a la independència. Afavorirà bàsicament els contraris, els qui volen fer veure que això s’ha acabat i que ja “hem girat full, per anul·lar així una eina tan poderosa com la pressió popular.

Cal que tinguem molt clar que sense mobilització no hi haurà independència. I que, si la gent ara torna a recloure’s a casa en espera d’una altra convocatòria que li sembli més engrescadora i coherent, podria tardar anys a tornar a sortir al carrer.