La manifestació de la Diada: un lloc de memòria nacional

Diu l’historiador Pierre Nora que els llocs de memòria són aquells on cristal·litza i es refugia la memòria col·lectiva.

La memòria col·lectiva dels catalans, és a dir, la suma de records, conscients o no, i de l’experiència viscuda o recordada d’una col·lectivitat, es fa especialment visible des de fa molts anys durant la Diada Nacional de Catalunya, i en concret en les seves manifestacions.

Les manifestacions de l’11-S, com ara ens agrada anomenar-les, han estat històricament llocs de memòria on una part dels catalans recordava el setge de Barcelona de 1714 amb una manifestació en què es reivindica la nació, l’autogovern i la independència.

Això és així malgrat que alguns últimament hagin volgut desvirtuar l’objectiu i el clam d’aquestes mobilitzacions. Les manifestacions que es convoquen durant la Diada, i ja en van unes quantes des que aquesta festa nacional es va començar a celebrar a finals de segle XIX per commemorar els màrtirs de 1714 al Fossar de les Moreres (un altre lloc de memòria), tenen un caràcter de reivindicació nacional que ens recorden que la història té un paper fonamental en la formació de la nostra consciència nacional. Aquest caràcter de reivindicació nacional de les mobilitzacions de la Diada, queda demostrat en la negativa a participar-hi dels lerrouxistes de l’Ajuntament de Barcelona els anys 1912 i 1913, el creixement de les ofrenes i manifestacions durant el període de la Mancomunitat (1914-1923) i durant el govern autonòmic de la Segona República (1931-1939) i sobretot, amb la prohibició de tota commemoració durant el franquisme que, malgrat la repressió, no va frenar les reivindicacions de l’oposició democràtica del catalanisme amb exemples com l’organització de la Diada de 1964, que commemorava el 250è aniversari de 1714 o la de 1971, on, per primer cop des de la Guerra Civil, Els Segadors tornaven a sonar a l’espai públic.

Les commemoracions de la Diada Nacional són un exercici col·lectiu de memòria històrica, però alhora formen part activa de la construcció d’una identitat nacional forjada en la història.

Amb l’adveniment del segle XXI, la manifestació de la Diada Nacional ha tornat a demostrar que la nació és viva, adaptant-se als canvis polítics i sociològics que Catalunya ha experimentat, i convertint-se en un dels referents mundials d’organització de moviments socials.

L’Assemblea Nacional Catalana ha estat la gran propulsora i organitzadora de les manifestacions multitudinàries a partir del 2012, eclosió pública del creixement de l’independentisme, convertint el carrer i la Diada anual en una manifestació popular, cívica, familiar i acolorida, lluny de les manifestacions independentistes dels anys vuitanta del segle XX, molt més polititzades, minoritàries i que sovint acabaven amb enfrontaments amb la policia.

Les manifestacions massives organitzades per l’ANC, Òmnium i altres organitzacions de la societat civil, convertides en expressions del nacionalisme cívic del catalanisme, han aconseguit tres fites importants: popularitzar el moviment independentista, internacionalitzar la causa catalana i pressionar, sobretot a partir del 2015, la classe política per a la realització d’un referèndum unilateral d’independència, que no hauria estat possible sense la complicitat i col·laboració entre societat civil i institucions polítiques.

Però el moment polític actual ha canviat. El primer d’octubre del 2017 vam exercir el dret a l’autodeterminació votant en un referèndum d’independència que, malgrat la violència exercida per part de l’Estat espanyol i el revisionisme que se’n fa últimament, van guanyar els que votaren a favor d’establir d’una república catalana independent. La data de l’1 d’Octubre per sempre més quedarà lligada a l’imaginari nacional de Catalunya i s’afegirà al que Pierre Bordieu anomena “el mercat dels béns simbòlics” que s’usen per a completar la memòria històrica.

A partir d’aquí, DUI, 155, repressió, presó, exili, però també majories independentistes a les urnes que no poden ser ignorades i que han de tenir traducció política en les institucions però també en les commemoracions i, sobretot, al carrer.

L’independentisme, malgrat els pesi a alguns, és majoritari i és l’única sortida per a l’avenç social i nacional. Hem de tornar als carrers, recobrar la força, la lluita per la independència, la confrontació contra l’Estat espanyol i recordar que tenim una república guanyada a les urnes i defensada pel poble, pendent de desplegar a les institucions.

Dignifiquem la memòria per seguir construint la història.