Perseverar

No defallir i perseverar. Continuar mostrant, visualitzant, la voluntat de votar, d’aconseguir un referèndum perquè es pugui saber quina part de la ciutadania catalana està a favor de la independència i quina no. I aconseguir aquest objectiu, poder fer un referèndum altre cop malgrat la repressió i els impediments de tota mena, també passa per la visualització de la gent al carrer, manifestant-se.

A Catalunya, de fet, hi ha una continuïtat històrica de mostrar voluntat política a partir d’ocupar el carrer i en els darrers 15 anys aquesta ocupació de l’espai públic amb massives manifestacions populars s’ha convertit en un símbol de la lluita per fer un referèndum. Els símbols serveixen per mostrar identitat i les manifestacions de la Diada s’han convertit en un altre símbol de l’independentisme que no es pot deixar perdre. Junt amb les urnes de l’1 d’octubre, la mobilització individual que porta a la col·lectiva de l’11 de setembre és indestriable de la identificació independentista del segle XXI que lluita per poder votar. Per poder tornar a votar, si pot ser sense que l’Estat enviï cossos policials a colpejar votants pacífics.

La manifestació de l’11 de setembre, prengui la forma que prengui, ha de servir, cada any, perquè es continuï visualitzant que l’independentisme perseverarà i és un símbol destacat perquè s’hi pot identificar tothom ideològicament afí, sent absolutament igual l’idioma que es parli, la nacionalitat que es tingui, o la feina, o el gènere, o la capacitat econòmica, o l’equip de futbol de qui se sigui seguidor. Tot aquell que vol, sent absolutament igual on ha nascut o d’on ve, pot anar a manifestar-se i sumar-se al reclam de poder votar. Òbviament per intentar que en el referèndum guanyi la casella de la independència, però també òbviament acceptant que el resultat pugui ser contrari, com sembla que podrà tornar a fer Escòcia d’aquí a poc temps.

Les manifestacions han estat i han de continuar sent pacífiques, però no per això han de deixar de ser contundents. Costarà reactivar la força que van tenir els anys que es va fer la Via Catalana (2013), la V de Victòria a Barcelona (2014) o la Via Lliure, que va omplir la Meridiana de Barcelona (2015). La pandèmia que patim des del març de l’any 2020, junt amb la violència judicial per part d’un dels poders de l’Estat i la divisió política pròpia, no sembla augurar una mobilització semblant a la d’aquells anys. Però cal perseverar i s’han de continuar convocant i mostrant la voluntat de tornar a fer un referèndum.

El catalanisme històric mai va defallir per demanar més autonomia, abans de demanar la possibilitat de votar per la independència. A Barcelona, on s’acostumen a concentrar les manifestacions pel fet de ser la capital i per la centralitat que té la ciutat al país, es van fer grans manifestacions l’any 1932, el 1976 i l’any 2010.

El 24 d’abril de 1932 una gran manifestació reclamava l’aprovació final de l’Estatut de Núria, que havia sigut referendat per la ciutadania –masculina– i que estava acabant de ser discutit a les Corts espanyoles. El van modificar i el van aprovar aquell setembre. També va ser un setembre, el dia 11 de l’any 1977, quan el passeig de Gràcia va ser tot ocupat per desenes de milers de persones que s’aglutinaven darrere el lema que reclamava “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. L’Estatut de Sau que finalment va ser aprovat a les Corts espanyoles el desembre de 1979. El 10 de juliol de l’any 2010 una gran manifestació a la capital va aglutinar més d’un milió de persones sota el lema Som una nació, nosaltres decidim. Canvi de segle i canvi en el reclam i en l’objectiu. El catalanisme majoritàriament es convertí en independentista en fer-se evident a través de la sentència del Tribunal Constitucional que Catalunya i la seva ciutadania mai no seria considerada ni com una nació ni com un ens polític igual, amb entitat pròpia i del tot respectable. Des d’aleshores a les manifestacions de la Diada ja no només hi ha una celebració en ser la festa nacional, àmbit que ja es cobreix governamentalment, sinó que hi ha la voluntat de visualitzar la demanda col·lectiva de tants centenars de milers de persones, tan diverses entre si, que reclamen poder votar per poder proclamar la independència en cas que es guanyés el referèndum.

Perseverança, en tot, també en la manifestació de l’11 de setembre, que no es deixi de visualitzar la demanda de poder votar.