Perseverar

No defa­llir i per­se­ve­rar. Con­ti­nuar mos­trant, visu­a­lit­zant, la volun­tat de votar, d’acon­se­guir un referèndum perquè es pugui saber quina part de la ciu­ta­da­nia cata­lana està a favor de la inde­pendència i quina no. I acon­se­guir aquest objec­tiu, poder fer un referèndum altre cop mal­grat la repressió i els impe­di­ments de tota mena, també passa per la visu­a­lit­zació de la gent al car­rer, mani­fes­tant-se.

A Cata­lu­nya, de fet, hi ha una con­tinuïtat històrica de mos­trar volun­tat política a par­tir d’ocu­par el car­rer i en els dar­rers 15 anys aquesta ocu­pació de l’espai públic amb mas­si­ves mani­fes­ta­ci­ons popu­lars s’ha con­ver­tit en un símbol de la lluita per fer un referèndum. Els símbols ser­vei­xen per mos­trar iden­ti­tat i les mani­fes­ta­ci­ons de la Diada s’han con­ver­tit en un altre símbol de l’inde­pen­den­tisme que no es pot dei­xar per­dre. Junt amb les urnes de l’1 d’octu­bre, la mobi­lit­zació indi­vi­dual que porta a la col·lec­tiva de l’11 de setem­bre és indes­tri­a­ble de la iden­ti­fi­cació inde­pen­den­tista del segle XXI que lluita per poder votar. Per poder tor­nar a votar, si pot ser sense que l’Estat enviï cos­sos poli­ci­als a col­pe­jar votants pacífics.

La mani­fes­tació de l’11 de setem­bre, pren­gui la forma que pren­gui, ha de ser­vir, cada any, perquè es con­tinuï visu­a­lit­zant que l’inde­pen­den­tisme per­se­ve­rarà i és un símbol des­ta­cat perquè s’hi pot iden­ti­fi­car tot­hom ideològica­ment afí, sent abso­lu­ta­ment igual l’idi­oma que es parli, la naci­o­na­li­tat que es tin­gui, o la feina, o el gènere, o la capa­ci­tat econòmica, o l’equip de fut­bol de qui se sigui segui­dor. Tot aquell que vol, sent abso­lu­ta­ment igual on ha nas­cut o d’on ve, pot anar a mani­fes­tar-se i sumar-se al reclam de poder votar. Òbvi­a­ment per inten­tar que en el referèndum gua­nyi la case­lla de la inde­pendència, però també òbvi­a­ment accep­tant que el resul­tat pugui ser con­trari, com sem­bla que podrà tor­nar a fer Escòcia d’aquí a poc temps.

Les mani­fes­ta­ci­ons han estat i han de con­ti­nuar sent pacífiques, però no per això han de dei­xar de ser con­tun­dents. Cos­tarà reac­ti­var la força que van tenir els anys que es va fer la Via Cata­lana (2013), la V de Victòria a Bar­ce­lona (2014) o la Via Lliure, que va omplir la Meri­di­ana de Bar­ce­lona (2015). La pandèmia que patim des del març de l’any 2020, junt amb la violència judi­cial per part d’un dels poders de l’Estat i la divisió política pròpia, no sem­bla augu­rar una mobi­lit­zació sem­blant a la d’aquells anys. Però cal per­se­ve­rar i s’han de con­ti­nuar con­vo­cant i mos­trant la volun­tat de tor­nar a fer un referèndum.

El cata­la­nisme històric mai va defa­llir per dema­nar més auto­no­mia, abans de dema­nar la pos­si­bi­li­tat de votar per la inde­pendència. A Bar­ce­lona, on s’acos­tu­men a con­cen­trar les mani­fes­ta­ci­ons pel fet de ser la capi­tal i per la cen­tra­li­tat que té la ciu­tat al país, es van fer grans mani­fes­ta­ci­ons l’any 1932, el 1976 i l’any 2010.

El 24 d’abril de 1932 una gran mani­fes­tació recla­mava l’apro­vació final de l’Esta­tut de Núria, que havia sigut refe­ren­dat per la ciu­ta­da­nia –mas­cu­lina– i que estava aca­bant de ser dis­cu­tit a les Corts espa­nyo­les. El van modi­fi­car i el van apro­var aquell setem­bre. També va ser un setem­bre, el dia 11 de l’any 1977, quan el pas­seig de Gràcia va ser tot ocu­pat per dese­nes de milers de per­so­nes que s’aglu­ti­na­ven dar­rere el lema que recla­mava “lli­ber­tat, amnis­tia i Esta­tut d’Auto­no­mia”. L’Esta­tut de Sau que final­ment va ser apro­vat a les Corts espa­nyo­les el desem­bre de 1979. El 10 de juliol de l’any 2010 una gran mani­fes­tació a la capi­tal va aglu­ti­nar més d’un milió de per­so­nes sota el lema Som una nació, nosal­tres deci­dim. Canvi de segle i canvi en el reclam i en l’objec­tiu. El cata­la­nisme majo­ritària­ment es con­vertí en inde­pen­den­tista en fer-se evi­dent a través de la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal que Cata­lu­nya i la seva ciu­ta­da­nia mai no seria con­si­de­rada ni com una nació ni com un ens polític igual, amb enti­tat pròpia i del tot res­pec­ta­ble. Des d’ales­ho­res a les mani­fes­ta­ci­ons de la Diada ja no només hi ha una cele­bració en ser la festa naci­o­nal, àmbit que ja es cobreix gover­na­men­tal­ment, sinó que hi ha la volun­tat de visu­a­lit­zar la demanda col·lec­tiva de tants cen­te­nars de milers de per­so­nes, tan diver­ses entre si, que recla­men poder votar per poder pro­cla­mar la inde­pendència en cas que es guanyés el referèndum.

Per­se­ve­rança, en tot, també en la mani­fes­tació de l’11 de setem­bre, que no es deixi de visu­a­lit­zar la demanda de poder votar.