Esquerda irreparable?
Després de l’1-O i amb la declaració d’independència endreçada al calaix, s’han anat fet visibles les discrepàncies estratègiques i els retrets entre ERC i Junts que l’objectiu comú del referèndum mantenia latents
Els episodis de fricció són múltiples, amb Torra, Borràs, la Diada, la taula de negociació i la continuïtat del govern com a més visibles
Les majories reiterades de l’independentisme no han millorat la relació entre els partits, ben al contrari
Aquest 11 de setembre el president d’Òmnium, Xavier Antich, s’interrogava: “Quan vam cedir a la temptació d’enfrontar-nos entre nosaltres en lloc d’enfortir-nos per aconseguir els objectius que perseguim? Per què tanta energia a confrontar-nos amb qui tenim al costat en lloc de fer-ho amb qui tenim al davant?” Ho feia en un intent per sacsejar i recuperar el pòsit d’unitat d’acció que pugui quedar després del trencament estratègic i el deteriorament de la convivència que ha viscut l’independentisme polític després de l’1-O. Una tensió que no afluixa, amb la suspensió de Laura Borràs com a presidenta del Parlament i la votació sobre la ruptura de l’acord de govern per part de la militància de Junts planant sobre el debat de política general.
Les d’Antich no són preguntes retòriques. Per respondre-les convé retrocedir a l’estiu del 2015, quan neix Junts pel Sí, suma d’ERC, CiU, Demòcrates, Moviment d’Esquerres i una representació ingent de la societat civil. Per als pals de paller de l’acord, ERC i CiU, el contacte no va portar l’afecte però l’expectativa d’organitzar un històric referèndum d’independència era tan potent que, mal que bé, relativitzava les diferències entre partits que bevien de fonts ideològiques diferents, a vegades contraposades en matèria social i econòmica. La CUP, el tercer i imprescindible actor (62 diputats de Junts pel Sí i 10 cupaires), tibaria fort cap a l’esquerra i cap a la desobediència. El pas al costat exigit a Artur Mas per permetre l’elecció de Carles Puigdemont –que ERC es mirava a una distància de seguretat– va ser dolorós per a la CiU de sempre, que també patia per l’orientació econòmica del govern.
El fil conductor s’esgota
L’1-O no ha estat innocu per a la política interna catalana. A partir de l’octubre del 2017 i fins avui s’ha fet visible l’espiral de retrets i desconfiances que ja treia el cap quan es filtrava que determinades conselleries en mans d’exconvergents no tenien la feina feta ni les estructures d’estat preparades per l’endemà de l’1-O. Amb la declaració d’independència guardada en un calaix, amb mig govern a l’exili i la resta al Suprem, els partits independentistes van deixar de ser còmplices de res que no fos fer front a la repressió. Per a tota la resta, l’un considera l’altre responsable de la falta d’unitat, d’haver frenat el procés i d’haver facilitat que José María Aznar proclami que la seva profecia del juliol del 2015 –“abans que Espanya, es trencarà Catalunya”– s’ha fet realitat.
Tot i els grinyols i els xerrics, l’executiu ha continuat en mans d’una coalició, que ara no és electoral sinó de govern i que integren ERC i Junts per Catalunya. De les eleccions del 155 en va sorgir una nova majoria absoluta independentista, aquest cop sota tres sigles, Junts (34), ERC (32) i la CUP (4). L’elecció de Quim Torra va ser un altre peatge pagat a la CUP, que es va negar a investir Jordi Turull. Sota el seu mandat, el judici i la sentència van mantenir un mínim nexe comú entre els socis, que el perfil més activista que polític del president i la resposta policial a les protestes per la sentència del Suprem van fer trontollar de nou. La legislatura moria quan Torra era inhabilitat i el Parlament –presidit pel republicà Roger Torrent– ho acatava.
Estratègies confrontades
La lluita contra la pandèmia va imposar un parèntesi, una treva, però en recuperar la normalitat l’esquerda no ha parat de créixer. Les eleccions del 2021 mantenien la majoria absoluta independentista (74) però ara amb ERC (33) a davant de Junts (32) i la CUP (9). Per ERC era bàsic que ningú més passés per la presó o l’exili. Amb Pere Aragonès a la presidència s’ha impulsat un canvi d’estratègia, concretada en una taula de negociació amb el govern de l’Estat en la qual Junts no hi és perquè no se li van acceptar els representats, però també perquè no confia en la taula com a mètode per avançar. Com si s’haguessin intercanviat els papers, ERC s’aferra a la gestió dels possibles mentre Junts invoca un nou embat democràtic contra l’Estat però no concreta com s’ho faria perquè tingués èxit.
Governar s’ha convertit en el punt de contacte, sovint l’únic, entre dos socis que ja no concorren plegats a la Diada i que no es posen d’acord en com defensar l’1-O. El que per uns és mantenir ponts amb l’Estat i construir una base tan àmplia que faci innegable un referèndum acordat, pels altres és un parany, l’anestèsia, un pretext per no prioritzar la independència i aplanar un futur govern amb el PSC.
Junts i el debat intern
Mentre ERC manté controlat el debat intern, la reconfiguració de l’antic espai convergent ha viscut friccions. La ruptura amb PDeCAT no ha convertit Junts en una organització monolítica. Les dues ànimes, amb Laura Borràs i Jordi Turull com a caps visibles, conviuen en la direcció amb matisos, no tant sobre la suspensió de Borràs com a presidenta del Parlament com en la conveniència de sortir del govern, una decisió a la qual s’oposa una part de la direcció de Junts i la majoria dels seus consellers, amb noms tan representatius com Jaume Giró, Jordi Puigneró i Josep Maria Argimon.
