Rere la propaganda de Meloni

Fa uns dies, Alberto Núñez Feijóo va viat­jar a Roma per foto­gra­fiar-se al cos­tat de Gior­gia Meloni i fer una roda de premsa per lloar de manera entu­si­asta “les mesu­res en matèria d’immi­gració” del govern italià, que, segons el diri­gent espa­nyol, “s’han de pren­dre de referència perquè donen bons resul­tats”. No va espe­ci­fi­car a qui­nes mesu­res es refe­ria (en rea­li­tat, fins ara, Meloni ha seguit la política dels seus pre­de­ces­sors, també els de cen­tre­es­querra, de fer acords amb els països de pro­vi­nença per inten­tar blo­que­jar els immi­grants al mar), però el líder del PP va donar a enten­dre que par­lava dels camps de detenció a Albània, la pro­posta estre­lla de Meloni.

Així, els mit­jans espa­nyols amb els quals s’infor­men els pos­si­bles votants van il·lus­trar la visita de Feijóo a Roma amb imat­ges dels camps d’Albània (ben nous, per estre­nar) i el titu­lar: “La política migratòria de Meloni fun­ci­ona.” Van obviar un detall: era impos­si­ble que les depor­ta­ci­ons a Albània hagues­sin donat bons resul­tats perquè, sim­ple­ment, no exis­tien. No se n’havia fet cap perquè la llei no ho per­me­tia: vul­ne­ren els drets humans. I amb tot, la colos­sal cam­pa­nya de pro­pa­ganda mediàtica, com­prada fins i tot per altres diri­gents del PP euro­peu, com Ursula von der Leyen, ja havia tin­gut efecte.

El pla de depor­ta­ci­ons mas­si­ves a Albània és una gran ope­ració de pro­pa­ganda amb uns cos­tos econòmics desor­bi­tats i opacs. La pre­visió del govern era gas­tar 635 mili­ons d’euros en cinc anys en els camps d’inter­na­ment que ha cons­truït a les pobla­ci­ons de Sheng­jin i Gja­der, al nord d’Albània. Cada immi­grant allà cos­ta­ria 500 euros al dia, en comp­tes dels 35 que costa fer el mateix a les estruc­tu­res d’aco­llida (i no d’inter­na­ment) a Itàlia. Entre les mol­tes des­pe­ses que s’hau­rien pogut estal­viar si els cen­tres fos­sin a Itàlia, des­ta­quen, segons Open­po­lis, els 252 mili­ons d’euros pel “tras­llat de fun­ci­o­na­ris minis­te­ri­als”.

Es tracta, per tant, d’un mal negoci, jus­ti­fi­cat només des d’un punt de vista ideològic: crear la il·lusió que els migrants no toquen terra ita­li­ana –en rea­li­tat, serien una petita part–, i molts aca­ba­rien a Itàlia. A més, la gestió dels cen­tres ha estat con­ce­dida a una empresa diri­gida per Cami­llo Aceto, un per­so­natge assidu de les cròniques judi­ci­als perquè fa més de vint anys que està invo­lu­crat en escàndols que rela­ci­o­nen la gestió de la immi­gració amb esta­fes, amb la màfia i la cri­mi­na­li­tat romana. Per a l’ocasió, Aceto ha creat una nova empresa amb seu a Tirana, Medi­hos­pes Alba­nia. Molts dels cen­tres ges­ti­o­nats per Aceto a Itàlia han estat denun­ci­ats per con­di­ci­ons inhu­ma­nes.

L’escull més gran amb què ha topat el pla de depor­ta­ci­ons són els drets humans. Basant-se en una sentència del Tri­bu­nal de Justícia Euro­peu del 4 d’octu­bre, un tri­bu­nal de Roma va tom­bar el pla el pri­mer dia de posada en marxa. Els setze migrants que Itàlia va exhi­bir dalt d’una nau mili­tar van haver de ser retor­nats a Itàlia perquè o eren menors d’edat o vul­ne­ra­bles, o pro­ce­dien de països no segurs. Tan sols el pape­rot de moure amunt i avall aquells setze migrants res­ca­tats va cos­tar 80.000 euros.

Per inten­tar esqui­var l’escull de com­plir la llei inter­na­ci­o­nal –i també la ita­li­ana– que esti­pula que tota per­sona que prové d’un país no segur té dret a dema­nar asil a Itàlia, el govern va apro­var ahir un decret exprés per ampliar la llista de països segurs, fet que con­tra­diu les reso­lu­ci­ons inter­na­ci­o­nals. Ara, per tant, s’entra en un ter­reny incert en què el govern pretén que els jut­ges ita­li­ans actuïn a banda del dret inter­na­ci­o­nal.

Tot ple­gat s’ha d’emmar­car en un pro­jecte més ampli del govern de Meloni, que no ha ama­gat mai, com Sal­vini, que té com a objec­tiu copiar el model auto­ri­tari de l’Hon­gria d’Orbán. El setem­bre del 2022, el Par­la­ment Euro­peu, a través d’una reso­lució, va denun­ciar que l’Hon­gria d’Orbán no és cap democràcia, sinó “un règim híbrid d’autocràcia elec­to­ral”. El govern italià ja li ha seguit els pas­sos en la reta­llada dels drets i lli­ber­tats de les dones i el col·lec­tiu LGTBI, i ara ja s’atre­veix a flir­te­jar amb la reforma estre­lla d’Orbán, la que trenca el prin­cipi de sepa­ració de poders: la judi­cial. Orbán ha mini­mit­zat el poder judi­cial i ha fet que la magis­tra­tura depen­gui del govern. A més, els ideòlegs de l’extrema dreta ita­li­ana volen refor­mar la Cons­ti­tució per tal que la llei ita­li­ana pre­val­gui sobre l’euro­pea.

Ara mateix, amb un Orbán de pre­si­dent de torn que fa i desfà com vol, i una Ursula von der Leyen que li riu les ocurrències, la pri­mera minis­tra post­fei­xista se sent més legi­ti­mada que mai. Va pre­nent forma el somni de l’extrema dreta reac­cionària: sub­ver­tir els valors fun­da­ci­o­nals de la Unió Euro­pea i l’estat de dret, i empènyer ideològica­ment cap al tren­ca­ment del con­sens al vol­tant dels drets humans eli­mi­nant-ne el com­po­nent que els defi­neix, és a dir, la uni­ver­sa­li­tat, i con­ver­tint-los en un pri­vi­legi.