Scholz perd la confiança del Parlament

Que un cap del govern demani la con­fiança del seu Par­la­ment per per­dre-la pot­ser sorprèn en altres països. A Ale­ma­nya és un tràmit cone­gut per pre­ci­pi­tar elec­ci­ons anti­ci­pa­des. Aquest va ser el pro­ce­di­ment emprat pel soci­al­demòcrata Ger­hard Schröder el 2005, des­gas­tat ales­ho­res en el seu poder. I també ha estat la via d’Olaf Scholz, en haver que­dat en mino­ria par­la­mentària després d’enfon­sar-se la seva coa­lició entre soci­al­demòcra­tes, verds i libe­rals.

Un total de 207 dipu­tats van expres­sar la seva “con­fiança” en el can­ce­ller, con­tra 394 en con­tra i 116 abs­ten­ci­ons. Era el resul­tat pre­vist, a par­tir del qual Scholz va posar-se en marxa cap al Palau de Belle­vue per dema­nar al pre­si­dent Frank-Wal­ter Stein­me­ier, ori­gi­nari del Par­tit Soci­al­demòcrata, la dis­so­lució de la cam­bra i la con­vo­catòria d’elec­ci­ons anti­ci­pa­des per al 23 de febrer. És a dir, la data pac­tada entre Scholz i l’opo­sició con­ser­va­dora de Fri­e­drich Merz.

Dar­rere aquest exem­ple de pro­ce­di­ment orde­nat i impe­ca­ble va que­dar una sessió par­la­mentària en for­mat de cam­pa­nya elec­to­ral. Scholz es va con­cen­trar a esba­tus­sar els seus exso­cis libe­rals, el par­tit del minis­tre de Finan­ces, Chris­tian Lind­ner, a qui el can­ce­ller –i un seguit de fil­tra­ci­ons a la premsa– acusa de sabo­tatge sis­temàtic i durant mesos per liqui­dar l’aliança de govern de què for­mava part.

Merz va res­pon­sa­bi­lit­zar l’equip de Scholz, i molt con­cre­ta­ment el minis­tre d’Eco­no­mia, l’eco­lo­gista Robert Habeck, de la crisi econòmica que tra­vessa el país, en recessió per segon any con­se­cu­tiu i només tres anys després de for­mar-se la coa­lició. I la ultra­dre­tana Alter­na­tiva per Ale­ma­nya (AfD) va apro­fi­tar per recla­mar la depor­tació dels siri­ans aco­llits al país des de l’inici de la guerra civil –gai­rebé un milió.

Cadascú tira ja pel dret, quan que­den encara gai­rebé dos mesos i mig per a les elec­ci­ons, més el temps que vin­gui després per nego­ciar la següent coa­lició. Scholz insis­teix a dema­nar el vot i diu que està con­vençut que acon­se­guirà remun­tar els pronòstics adver­sos. Ha recor­dat aquests dies, cada cop que ha sor­tit la qüestió, que el 2021 també se’l donava per der­ro­tat i va aca­bar gua­nyant les elec­ci­ons. No esmenta, però, que ales­ho­res se’l con­si­de­rava una mena de con­ti­nu­a­dor de Merkel, encara que fos­sin de par­tits dife­rents. Com­par­tia amb l’ales­ho­res can­ce­llera el seu caràcter mode­rat i havia estat minis­tre de Finan­ces de la dar­rera gran coa­lició. Va tenir, a més, gai­rebé un any per pre­pa­rar la cam­pa­nya, men­tre que ara li han cai­gut al damunt els comi­cis.

La pre­gunta que plana a Ale­ma­nya és si Scholz real­ment creu que pot gua­nyar la cursa per a la ree­lecció o si només lluita per obte­nir el millor resul­tat pos­si­ble per a la soci­al­de­mocràcia després d’haver lide­rat un tri­par­tit impo­pu­lar i ine­fi­ci­ent. Tot apunta que el pro­per govern serà una gran coa­lició sota el lide­ratge del con­ser­va­dor Merz i amb els soci­al­demòcra­tes com a socis. És a dir, una aliança com les que va diri­gir Merkel en tres de les seves qua­tre legis­la­tu­res. Amb la diferència, però, que Merz no repre­senta el cen­trisme de Merkel, sinó un gir molt acu­sat cap a la dreta. Dels resul­tats dels soci­al­demòcra­tes dependrà que tin­guin una posició de més o menys força en aquesta hipotètica nova coa­lició. Scholz asse­gura que mai no entrarà en un govern amb Merz com a can­ce­ller. El seu dar­rer gran ser­vei al par­tit pot ser el de llui­tar per un resul­tat hono­ra­ble, ja que no ha acon­se­guit aguan­tar ni una legis­la­tura sen­cera al front del seu tri­par­tit.

Tot­hom a Ale­ma­nya reco­neix en Merz un rival intern històric de la can­ce­llera, que va apar­tar-lo de posi­ci­ons des­ta­ca­des dins el par­tit. Ara, amb Merkel reti­rada, ha tor­nat amb força i capa­ci­tat per gua­nyar la par­tida. Però una gran coa­lició sota el seu lide­ratge no serà el pano­rama de con­sen­sos gai­rebé auto­ma­tit­zats que van carac­te­rit­zar l’era Merkel. Al cap­da­vall, a l’ales­ho­res can­ce­llera li van caure al damunt més cops de la seva pròpia família con­ser­va­dora que dels soci­al­demòcra­tes com ara Scholz.

Les inter­ven­ci­ons en la sessió par­la­mentària van mar­car les línies mes­tres del que serà la cam­pa­nya elec­to­ral: Scholz, amb una intenció de vot del 17%, està neces­si­tat de mos­trar con­vicció per acon­se­guir una remun­tada que els son­de­jos no pre­ve­uen; Merz, amb un 33% en les enques­tes, està con­cen­trat a res­pon­sa­bi­lit­zar Scholz de la crisi política i econòmica que pateix Ale­ma­nya, però sense car­re­gar gaire les tin­tes con­tra el seu pos­si­ble futur soci; la ultra­dre­tana Alter­na­tiva per Ale­ma­nya (AfD), amb un 18% pro­nos­ti­cat, és cons­ci­ent que està des­car­tada com a ali­ada per la resta dels par­tits i juga un paper de par­tit anti­sis­tema que fins ara l’afa­vo­reix. Als Verds del minis­tre d’Eco­no­mia, Habeck, amb un 14%, se’ls veu com a repre­sen­tants d’un nou cen­tre polític i allu­nyats del vot jove que van tenir en un pas­sat. I els libe­rals, l’exsoci de Scholz que ha sabo­te­jat des de dins la coa­lició, en perill de caure en la irre­llevància política, si que­den per sota del 5% neces­sari per obte­nir escons.

Amb aquest pano­rama polític i econòmic, en el con­text euro­peu, a Ale­ma­nya se la veu ara mateix més com un pro­blema que com una potència capaç de donar suport a socis en difi­cul­tats. Aquesta situ­ació es man­tindrà com a mínim fins al 23 de febrer, la data mar­cada per a les elec­ci­ons anti­ci­pa­des. És a dir, amb Donald Trump ja ins­tal·lat de nou a la Casa Blanca i sense un lide­ratge clar a escala euro­pea, ja que l’altre motor tra­di­ci­o­nal, França, també tron­to­lla.