La ràbia de l’agent 460 i l’ancià arruïnat

“Em fa molta ràbia que puguin exis­tir per­so­nes així”, va dir ahir, men­tre se li esca­pa­ven les llàgri­mes, l’agent 460 de la Poli­cia Muni­ci­pal d’Olot, Rosa Vila­seca, men­tre decla­rava com a tes­ti­moni en el judici con­tra les dues per­so­nes (Anto­nia Rivera Villa­rino i Josep Cli­ment Prat) asse­gu­des dar­rere acu­sa­des d’un delicte d’estafa per haver plo­mat un octo­ge­nari d’Olot, que ara ja és mort, que va entre­gar als esta­fa­dors ingents quan­ti­tats de diners, uns 200.000 euros segons la poli­cia local i uns quants milers menys segons la fis­cal, que demana sis anys de presó per als acu­sats. “Ho va per­dre tot, només li va que­dar el pis. Estem par­lant d’una per­sona des­val­guda, una víctima fàcil, que només s’hi veia d’un ull”, va con­ti­nuar rela­tant emo­ci­o­nada la poli­cia, que, més que ser inter­ro­gada per la fis­cal, va fer, igual que el seu com­pany, una llarga expo­sició sobre com havien des­co­bert, a par­tir de la tru­cada d’un ban­quer, que aquell home des­val­gut estava sent enta­ba­nat i esta­fat. Els dos muni­ci­pals van asse­gu­rar que no tenien cap dubte que els diners que vola­ven del compte de l’ancià ana­ven a parar a mans de Rivera Villa­rino a través de Josep Cli­ment, que feia d’inter­me­di­ari, perquè van com­pro­var com en Rafel, la víctima, feia una entrega a Cli­ment i tots dos van adme­tre que els diners eren per a una tal Anto­nia, que els els exi­gia bus­cant dife­rents excu­ses: que els neces­si­tava per pagar una fiança, una multa, per com­prar un res­pi­ra­dor, per treure un fill de les gar­jo­les... “Fa molta ràbia i és indigne que uti­lit­zes­sin temes de salut per enga­li­par-lo. Va dir-li que neces­si­tava com­prar un res­pi­ra­dor d’oxi­gen”, va remar­car l’agent 460, que va poder dis­po­sar d’un paquet de moca­dors que li van apor­tar els fun­ci­o­na­ris de l’Audiència. La poli­cia encara tenia més “ràbia” per treure. “Encara fa més ràbia el gran error que es va come­tre perquè, quan es va dema­nar que s’ana­lit­zes­sin les tru­ca­des del telèfon de la víctima, va resul­tar que s’havien equi­vo­cat [els Mos­sos] de número i van ana­lit­zar un telèfon que no tenia res a veure. Resulta que la prova que podia dei­xar constància de qui tru­cava a l’esta­fat, per aquest gran error, no va ser­vir per a res”, va lamen­tar la poli­cia.

La defensa dels acu­sats, el lle­trat Jordi Coma, va esgri­mir aquest error i d’altres man­can­ces de la ins­trucció, per argu­men­tar que no s’ha pro­vat que els diners que mar­xa­ven dels comp­tes de l’ancià anes­sin a mans dels acu­sats. Coma va remar­car que mai es va fer un escor­coll a casa dels acu­sats per com­pro­var si tenien diners, que no es va com­pro­var si havien fet com­pres de molt valor o movi­ments ban­ca­ris, que no s’havia pres mai decla­ració judi­cial a la víctima, que ara que és mort podia ser­vir de prova pre­cons­tituïda. Els dos acu­sats, que en el seu moment tam­poc van ser inter­ro­gats al jut­jat, ahir es van aco­llir al seu dret a no decla­rar i van callar.