Medi ambient

GABRIEL LAMPREAVE

AGENT RURAL I COORDINADOR DEL PROGRAMA DE SEGUIMENT DEL LLOP

“El llop es tolera més als llocs on no ha desaparegut”

El procés és natural. S’ha emplenat d’ungulats i el normal és que darrera vingui el regulador natural, el depredador
Es tendeix a reduir a xifres la qüestió dels danys: “Tres ovelles mortes valen tant. Que se li pagui.” Qui digui això no ha entès res

Gabriel Lampreave és l’agent rural que coordina el programa de seguiment del llop a Catalunya. S’hi ha fet expert des que, al tombant del 2000, un director general el va cridar al despatx i li va encarregar que investigués si el llop era al darrere de les morts de bestiar ocorregudes al Cadí, ja que els ramaders estaven convençuts que no eren obra de gossos salvatges.

Els ramaders deien que eren llops?
Deien que no eren gossos i que no sabien què era. “Que no sigui un llop”, em van suggerir, i els vaig respondre: “No, home, com voleu que sigui un llop?” Jo venia d’un congrés a Sòria. Sabia on era la població de llop ibèric. Eren lluny. La població a França ni me la mirava. Havia entrat d’Itàlia. Ni hi pensàvem, perquè la major part dels llops eren a la península Ibèrica i pensàvem que havien d’arribar per aquí. Hi vaig pujar, hi vaig estar uns quants dies, vaig anar coneixent els pastors. Vaig fer guaita diverses nits a prop de la pleta del bestiar i un dia, a la nit, vaig veure un llop i vaig quedar de pasta de moniato. En una temptativa d’atac, es va acostar a la pleta, va fer córrer les ovelles, però el gos del pastor va bordar i el pastor, que dormia en una petita barraca, va sortir, va fer quatre crits i el llop va marxar. Jo era més amunt, amagat. Ja gairebé era fosc. Va ser una observació molt ràpida i amb poca llum, però vaig tenir clar que havia vist un llop. Però tot i que jo l’hagués vist no n’hi havia prou. No sabíem d’on havia sortit. Vam començar a recollir mostres d’excrements i a congelar-les, perquè la investigació genètica estava encara poc desenvolupada. El 2003 ens vam posar en contacte amb el servei veterinari de genètica molecular de la UAB, que tenien molta experiència en gossos. Tots els gossos venen del llop i, si has seqüenciat molt bé l’ADN del gos, ja tens molta feina feta. Ens van dir que es veien capaços d’analitzar si les mostres eren de llop però que havien de posar a punt un protocol. Al cap d’uns mesos el van tenir validat i a punt. La sorpresa va ser que el primer positiu va sortir de l’any 2000, de quan ja teníem mostres. I així va arrencar tot.
Què diria a aquells que pensen que s’ha fet una reintroducció encoberta?
Difícilment els convenceré. Nosaltres ens podem basar en les evidències. Els llops italians –dic italians perquè a França s’havien extingit, com a casa nostra– només tenen un haplotip genètic, són més pobres genèticament que els ibèrics. És una espècie que ha passat un coll d’ampolla i ha quedat aïllada durant molts anys al centre d’Itàlia. La variabilitat genètica ha disminuït perquè són més endogàmics. La població ibèrica també ha passat el coll d’ampolla perquè també ha quedat aïllada, però, com que n’han quedat més exemplars, tenen una mica més de variabilitat. Estan descrits quatre haplotips diferents. Com que han estat aïllats els uns dels altres tants anys, l’haplotip de l’italià és diferent de l’ibèric. Amb una mostra genètica es pot dir si l’exemplar és d’una espècie o de l’altra. Si un dia s’encreuen, la diferència es perdrà, però ara per ara hi ha una petita diferència. Quan al principi es va veure que els llops que ens arribaven eren d’origen italià, entenc que es pogués generar incredulitat: “Com pot ser que hagi vingut aquí un llop d’Itàlia?” Però, quan veus el procés natural, no és que un llop surti d’Itàlia un bon dia i arribi al Pirineu. L’any 1992 va entrar als Alps marítims francesos, al parc de Mercantour. Allà van començar a establir-s’hi manades, a criar, i quan es va emplenar, alguns animals dispersats van començar a arribar al Pirineu pels volts del 2000. Eren llops que venien de França. Per exemple, hi ha referències d’exemplars que s’han pogut marcar amb radiocollars i veus les dispersions que fan. Hi ha una femella a Escandinàvia que va fer 10.000 quilòmetres. D’animals que han fet un miler de quilòmetres n’hi ha bastants, 600, 700, 800 quilòmetres... Quan, amb els pocs animals que s’han marcat a Europa, veus que alguns fan aquesta dispersió, entens que no és impossible arribar dels Alps i el Massís Central francès fins als Pirineus, perquè hi ha un corredor molt bo de 600 o 700 quilòmetres.
Per què s’expandeix des del centre d’Itàlia? Perquè ja no és perseguit?
Això ha passat a tot Europa. És la recuperació natural. El llop va passar el moment més crític als anys seixanta i setanta, i des de llavors hi ha hagut una recuperació lenta que continua. Primer, la protecció. Les normes han anat canviant. A Itàlia i Portugal és espècie protegida. A la península Ibèrica era una espècie cinegètica, però havia deixat de ser una espècie que calia perseguir, una alimaña, que si la caçaves et donaven una recompensa. Una espècie cinegètica ja no la pots caçar com vulguis, està subjecta a un ordre de vedes, uns períodes, unes modalitats de caça. Això l’ha afavorit. Se n’han matat menys legalment. El segon factor, també clau, és la recuperació d’ungulats. A Catalunya no teníem cabirols ni cérvols ni daines ni muflons. La població de senglars era molt petita cent anys enrere. El procés de transformació ha fet créixer les espècies de caça major i disminuir les de caça menor, el conill, la perdiu. El conill té un problema de sobrepoblació en algun lloc, però són punts concrets. Cent anys enrere hi havia conills a tot Catalunya amb densitats altíssimes.
Els ungulats han estat reintroduïts.
Alguns, sí. Però els isards, que no han estat reintroduïts, també van passar un desastre. En van quedar molt pocs. Amb la creació de les reserves nacionals de caça al Pirineu van començar a recuperar-se i ara en tenim de punta a punta. Altres espècies van ser reintroduïdes amb un objectiu cinegètic, per ser caçades: cabirols, cérvols, muflons, la cabra hispànica. El que és claríssim és la situació en què havia quedat a Catalunya el llop. A primers del 1900 n’hi havia molt pocs. Potser no podríem ni parlar de població, però en aquell moment no teníem ungulats. El llop va aguantar en una situació que devia ser insostenible. Què mengen? Si no tenen les preses naturals, estan obligats a menjar ramaderia. Ara el procés torna a ser natural. S’ha emplenat d’ungulats i és normal que al darrere vingui el regulador natural, el depredador.
No doneu per segur que s’establiran.
Podem fer prediccions amb models del que ha passat en altres llocs. En fauna gairebé sempre ens pensem que ho sabem tot i després els animals ens sorprenen i fan el contrari del que havíem predit. Quan van aparèixer els llops, ens estàvem mirant com anava creixent la població ibèrica, no havíem ni mirat què passava a l’altre costat. Ara podem estar pensant que ja va, que d’aquí a deu anys tindrem colònia, perquè és el que ha passat a Alemanya, als Països Baixos. Però potser tindrem una sorpresa i continuarem mirant cap a França i ens entraran pel Sistema Ibèric i pel sud. Ho mirem amb els ulls humans i la natura no funciona amb els nostres ulls.
Quin pot ser el motiu pel qual no s’ha expandit l’ibèric cap al Maestrat?
No ens ho expliquem. En el moment que va passar el coll d’ampolla –havien quedat 1.000 o 1.500 llops– havia de fer més pressió, perquè de la població italiana en quedaven 400 o 500 i, en canvi, aquesta població ha estat capaç d’omplir Itàlia, arribar als Països Baixos, a Suïssa, a França. La ibèrica ha crescut molt poc geogràficament. Ha avançat cap al sud, cap a Segòvia, Àvila, i ja cria a Madrid, però cap a l’est ha fet onades d’avançada i reculada. Cap a l’est hi ha un hàbitat boníssim, amb ungulat, menjar, amb zones despoblades. Hi ha d’haver alguna causa, jo m’atreveixo a dir humana: alguna persecució il·legal..., perquè no té sentit. Hi ha algun factor que se’ns escapa.
Hi pot haver motiu climàtic o d’hàbitat?
No. Els pocs llops que hem tingut van des de zona alpina, al Puigmal, fins a l’altiplà del Moianès, on baixa a zones de 300 i 400 metres. Si mires les poblacions italianes, tens llops al costat del mar. A Galícia n’hi ha que crien al costat del mar. Però tens llops a Tierra de Campos, a Valladolid, a la Meseta cerealista amb paisatges com la Segarra o l’Urgell, agraris i molt transformats. El llop no és com l’os bru, una mica més senyor en requeriments d’hàbitat. Els dos requeriments del llop són tenir acceptació social –estar en un lloc on pugui viure relativament desapercebut i tranquil– i tenir menjar. Pot viure en llocs que te’n faries creus. A Galícia se n’han vist criar en zones periurbanes, i això que el tenim idealitzat com a membre de la natura primigènia. És un cànid. A ningú ens estranya veure una guineu al costat dels pobles. El llop no és com una guineu però també és un animal molt adaptable. A la península Aràbiga, enmig del desert, hi ha llops.
Quin coneixement teniu de les experiències en què el llop ha començat a conviure en espais humanitzats?
Ningú està fent una reintroducció. El llop només s’ha reintroduït a Yellowstone. És un parc natural tan gran que van pensar que no tindrien problemes i, al cap d’uns anys, els llops sortien cap a zones veïnes i van començar els problemes amb els ramats. Per això no s’ha reintroduït a cap altre lloc. És una recolonització natural. El llop està estenent-se i arribant pel seu compte. Un cop arriba, evidentment comences a mirar els llocs on fa més anys que hi conviuen i intentar aprendre què s’està fent.
I què s’està fent? Com ho viuen?
El conflicte el tens amb els ramaders. Són els que patiran el dany. El llop no interactuarà amb ningú més pel que fa a perjudicis. Has de saber entendre molt bé els afectats, t’has de posar a la seva pell. Les zones on el llop no ha desaparegut mai, el nivell de tolerància és molt més alt, tot i que també pugui generar rebuig, perquè, quan tens animals morts, ho has d’entendre. Les zones de nova aparició sempre són un polvorí perquè no hi tenies cap conflicte d’aquesta mena –en tenies d’altres, perquè la ramaderia té problemes, però com aquest no– i costa d’acceptar: “Jo això no ho tenia i ara, de cop i volta, m’ho he de menjar amb patates.” Ho veuen com una imposició. Cal treball no només de l’administració sinó també de la societat. Es tendeix a reduir a xifres la qüestió dels danys: “Tres ovelles mortes valen tant. Que se li pagui.” Qui digui això no ha entès res del conflicte. La indemnització és una obligació, però el problema comença a partir d’aquí. Pot afectar la teva manera de viure.
Quins hàbits caldrà canviar?
L’altre error és voler quadricular-ho tot. No serà el mateix en una zona de ramaderia extensiva, on el bestiar puja a la muntanya a l’estiu, que en una zona de mitja muntanya on els animals estan tancats entre conreus on el pastor vigila que no entrin als conreus. No és el mateix un ramat de carn que un de llet i formatge, perquè el maneig és diferent. Hem d’estudiar cas per cas i trobar la manera. Ha de ser una cosa personalitzada. Sabem les línies mestres: s’ha de tornar a guardar el bestiar, a la nit ha d’estar tancat i, de dia, guardat amb pastor i gossos. Els gossos de protecció van molt bé, redueixen molt els danys, però s’ha de fer bé. Implica temps, despesa i dedicació del ramader. És un procés en què l’hem d’acompanyar.
Al Moianès pot ser més fàcil perquè els ramats estan tancats?
No forçosament. Pots tenir un altre problema. Si és bestiar que a l’estiu no puja a la muntanya i es queda al Moianès, pastura de nit, perquè de dia fa molta calor. Per exemple, si fas algun treball de neteja de boscos amb el ramat. El bestiar de llet requereix unes munyides en hores determinades. Ja ens ha passat amb un ramader del Moianès. Tu li dius: “Ara hauries de canviar: tancar el bestiar a la nit.” Ell s’ho pot plantejar, però potser li destarota tot el pH de la llet i tot el formatge que fa. Una ruqueria com aquesta, que per nosaltres és molt fàcil: “Tu tanca el bestiar a la nit i llestos”, no és tan senzilla. No ens podem limitar a les tres o quatre coses bàsiques que sabem que s’hauran d’aplicar perquè estarem reduint molt la qüestió.

Amant dels animals

Gabriel Lampreave va néixer a Piera i dels estudis de medicina va passar als de veterinària, més a prop de la seva vocació frustrada de biòleg. Es va iniciar com a guarda el 1994 al Parc Natural de Montserrat, on va començar a fer el seguiment de la fauna (cabra salvatge, porc senglar, falcó pelegrí, àliga cuabarrada, xoriguer o còlit negre). Amb la funcionarització dels guardes de reserva, va passat al Cos d’Agents Rurals (CAR) el 2006. A la Societat Espanyola de Conservació i Estudi dels Mamífers (Secem) es va integrar des de l’inici al grup d’estudi del llop. Va començar a tombar per la península Ibèrica: “Anava a escoltar, perquè aquí no teníem llops”. Quan, cap al 2000, el van enviar al Cadí a investigar si hi havia aparegut algun llop, va començar un camí que l’ha portat a fer el seguiment de l’espècie i molt bons amics pastors al Pirineu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
pròxim orient

Ja són més de 8.300 els morts per la catàstrofe sísmica

ankara

La Generalitat assumeix aquest mes la gestió d’alertes a mòbils per emergències

barcelona

El món respon a la crisi

Beirut

A tocar de la normalitat

Barcelona

La unitat d’arrítmies del Trueta ha atès més de 4.500 pacients en cinc anys

GIRONA
MARIA JOSEP CABAÑAS
FARMACÈUTICA

“Fem fàrmacs per a nens en gominoles”

Barcelona

Els cicles d’infantil inclouran educació afectiva i sexual

Barcelona

Figueres completa la flota de maquinària per a la neteja viària

FIGUERES

“Ma mare és aquí sota i no ve ningú”

beirut