Vergonya

No sé quina de les dues coses m'ha escandalitzat o entristit més: la pretensió de l'Ajuntament de Vic d'esborrar del padró tota una categoria de veïns o la comprensió que aquest acte inqualificable ha suscitat arreu. Perquè no només els ultradretans de tota mena han rebut amb els braços oberts aquest projecte de restauració dels guetos medievals. Les seccions de cartes al director dels diaris, els comentaris a les notícies en les edicions digitals, les tertúlies i els seus tertulians omnipresents i omniscients... Tothom, o gairebé tothom, coincideix en l'argument que els recursos públics no són infinits, i que no es poden sobrecarregar els ajuntaments amb exigències de prestacions per a les quals no tenen prou dotació pressupostària. La solució del problema, per als seguidors d'aquesta línia de pensament, és d'una crueltat que posa els cabells de punta. El padró municipal ha de deixar de ser la llista dels veïns i veïnes d'una localitat qualsevol. S'ha de convertir en la relació dels que tenen dret a esperar alguna cosa de l'administració pública. Pel que fa a la resta, oblidem-los. No figuren enlloc. No existeixen. O millor encara: denunciem-los a la policia.

Sobta, d'entrada, que en un país acostumat a atribuir totes les culpes al govern, als polítics, a l'alcalde o al president, l'opinió pública suspengui de sobte aquesta saníssima desconfiança envers l'autoritat tan bon punt els de dalt troben entre la multitud un boc expiatori: els immigrants sense papers. Són aquests, ara, els responsables que les coses no funcionin. Jo em permeto de dubtar-ne, com dubto també que els recursos en qüestió siguin tan escassos. I no em crec, de cap manera, que la intenció de l'alcalde de Vic i els seus còmplices fos, simplement, posar sobre la taula un problema que tothom té però del qual, per alguna estranya raó, ningú gosa parlar. Si l'Ajuntament de Vic, o els ajuntaments en general, no tenen prou recursos per atendre les necessitats de la seva població, el lògic seria demanar-ne més. Buscar-ne més. No és aquesta, la seva obligació? Però en el cas de les polítiques públiques, sembla que el senyor alcalde no es vol barallar ni amb el govern central ni amb la Generalitat. En té prou carregant el mort als immigrants. I si admetem que els diners no arriben per a tot, caldria veure, també, en què se'ls gasten els ajuntaments. Jo no sé què fan a Vic. Però em consta que a la meva ciutat, sense anar més lluny, s'han malbaratat més de vint milions d'euros en un pàrquing subterrani que no funciona, que se n'han demanat a crèdit trenta més per a una remodelació del mercat central de la qual es desconeix el projecte d'obres, que hi ha un palau de congressos infrautilitzat que encara no sabem quant va costar, que amb el pressupost municipal es finança des de fa una colla d'anys el club de futbol local –que teòricament és una entitat privada– i que fins i tot hi va haver, no fa gaire, una mobilització de veïns que no volien que els construïssin, al costat de casa, un institut de batxillerat. Sí, ho han llegit bé. No es queixaven del soroll i les molèsties d'una fàbrica o una discoteca. Era un institut, el que no volien.

Amb exemples com aquests, convindrem que les institucions locals no són, precisament, unes santes, ni un model de despesa racional i assenyada. Ni aquí ni, previsiblement, a la ciutat dels sants. Carregar la part més desprotegida de la població amb les responsabilitats del desgovern ens hauria de fer caure la cara de vergonya. Però, per raons que no puc comprendre, hi ha massa gent que ho troba lògic. Són aquests, els perillosos. Són aquests, els que em fan por.