La pedrera Berta, un altre Garraf és possible

Era una tarda de prin­cipi dels anys vint. Els obrers esta­ven a punt d'aca­bar la seva jor­nada labo­ral quan en un tram de la cin­quena gale­ria de la mina Berta un fort rumor pro­vi­nent de l'inte­rior de les roques va cri­dar l'atenció dels miners. El pro­pi­e­tari de l'explo­tació creu que és el vent i demana l'opinió al maso­ver de Can Domènec. L'home, pen­sant en la pro­fun­di­tat en què s'està tre­ba­llant, asse­gura: «Són les ona­des del mar, estem per sota del seu nivell.» Un parell de dies després les aigües inun­den les gale­ries infe­ri­ors. Això va obli­gar a ins­tal·lar un grup de bom­beig per con­ti­nuar l'explo­tació, fins els ini­cis dels anys trenta. La Segona Guerra Mun­dial va com­por­tar la reo­ber­tura de la mina: la flu­o­rita i, prin­ci­pal­ment, el plom tenien en el mer­cat ale­many una bona sor­tida. El final de la guerra deter­mina una dis­mi­nució de l'explo­tació minera que, però, s'allarga fins el 1965.

És cap a l'any 1967 quan s'ini­cia l'explo­tació de les aigües de l'inte­rior de la mina Berta. Les dades del 1977 indi­quen que l'empresa Dam­car les sub­mi­nis­trava a uns 2.100 con­ta­dors domèstics a Vall­do­reix, a Sant Cugat del Vallès, qua­tre con­ta­dors indus­tri­als al mateix Sant Cugat i 131 també indus­tri­als a Rubí. Se n'extre­ien entre 25 i 40 litres per segon. La fina­lit­zació de les extrac­ci­ons es va pro­duir apro­xi­ma­da­ment als anys vui­tanta, amb el tan­ca­ment de l'explo­tació de les aigües per diver­ses cau­ses. Entre elles, una de les més sig­ni­fi­ca­ti­ves és que el ren­di­ment del pous de la mina va dis­mi­nuir dràsti­ca­ment amb la posada en marxa per l'empresa Faco­vesa, SA (FECSA-ENHER) dels pous geo­ter­mals (de 100 i 150 metres de pro­fun­di­tat), situ­ats a uns 100 metres al sud de la mina.

De la diversa docu­men­tació con­sul­tada així com de la trans­missió oral de les per­so­nes que van tre­ba­llar en aquest pro­jecte, es desprèn que les aigües sor­tien a una tem­pe­ra­tura entre els 58 i 70º (a par­tir dels 100 metres de fondària i cada 10 metres, la tem­pe­ra­tura pujava 2,5º). Les aigües de l'inte­rior de la mina es tro­ba­ven al vol­tant dels 30-40º.

És pos­si­ble que vostès es pre­gun­tin a què ve aquesta llarga expo­sició: de forma sor­pre­nent, una sen­ten­cia del Tri­bu­nal Suprem del mes de desem­bre pas­sat ha deses­ti­mat una reso­lució del Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya i per­met el reom­pli­ment de la pedrera Berta amb bales pro­ce­dents dels eco­parcs amb con­tin­gut de matèria orgànica. No entraré en el con­tin­gut de la sentència, al meu enten­dre total­ment urbanística, sense cap referència a temes medi­am­bi­en­tals.

La peda­go­gia de les catàstro­fes no ens fa refle­xi­o­nar gaire, per no dir gens, sobre­tot als nos­tres polítics. Els avui res­pon­sa­bles dels temes medi­am­bi­en­tals i que van ser durant molts anys partícips i res­pon­sa­bles del nyap del Gar­raf o, com a ells els agrada deno­mi­nar, de l'abo­ca­dor con­tro­lat de la vall d'en Joan.

El temps ens porta a l'any 1972 quan l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona deci­deix llençar les escom­bra­ries en un lloc desert del massís del Gar­raf. Només nou mesos després, les aigües sub­terrànies del massís esta­ven total­ment con­ta­mi­na­des, i encara ho estan. Poste­ri­or­ment, les ema­na­ci­ons de diòxid de car­boni (CO2) i metà (CH4) han estat el cau­sant del 30% de l'efecte hiver­na­cle de l'Àrea Metro­po­li­tana de Bar­ce­lona. A tot això, aquest era l'abo­ca­dor «con­tro­lat».

Els espeleòlegs cata­lans, amb el suport de diver­sos depar­ta­ments de les uni­ver­si­tats cata­la­nes, ja van dir en el seu moment què pas­sa­ria. Eren els temps de l'autar­quia dels Por­ci­o­les i com­pa­nyia. Avui, reno­vem les cri­des al Depar­ta­ment de Medi Ambi­ent a no actuar amb la mateixa pre­potència. Ells tenen a la seva mà la pos­si­bi­li­tat de fer una altra inter­pre­tació de la sentència, i també reforçar-la a l'hora que es declari el Parc Natu­ral de Coll­se­rola a través de la nor­ma­tiva del pla espe­cial.

Com poden deduir, el pro­blema que es plan­teja a Coll­se­rola és el mateix que al Gar­raf: l'existència d'un impor­tant aqüífer que corre el perill de con­ta­mi­nar-se amb els lixi­vi­ats pro­ce­dents de la des­com­po­sició de la matèria orgànica de l'inte­rior de les bales. Un altre cop, la soci­e­tat civil s'ha posat en marxa per atu­rar aquesta nova catàstrofe. Els estu­dis efec­tu­ats per dife­rents orga­nis­mes científics en l'inte­rior de les mines encara acces­si­bles de la Berta demos­tren que els mate­ri­als estan for­ta­ment tec­to­ni­zats, com a con­seqüència de les falles i diàcla­sis natu­rals exis­tents, i en el lloc de la depo­sició hauríem d'afe­gir els efec­tes col·late­rals de les nom­bro­ses explo­si­ons que han tri­tu­rat una impor­tant capa super­fi­cial.

La pedrera Berta és una explo­tació a cel obert. A cota infe­rior se situen diver­ses gale­ries de l'antiga mina total­ment inun­da­des. Més a l'est es troba la deno­mi­nada mina del Quarts; a l'inte­rior exis­tei­xen diver­ses for­ma­ci­ons d'esta­lac­ti­tes, gurs i altres espe­le­o­te­mes, i el més impor­tant, for­mes de caver­na­ment, cosa que ens rea­firma en la impor­tant fis­su­ració del sec­tor i les pos­si­bi­li­tats reals de con­ta­mi­nació sub­terrània.

Un altre aspecte medi ambi­en­tal que afec­ta­ria una ins­tal·lació d'aques­tes carac­terísti­ques és la con­ta­mi­nació atmosfèrica, simi­lar a la que es dóna al Gar­raf. El gas metà produït per la des­com­po­sició de la matèria orgànica seria ràpida­ment transmès a totes les con­tra­des; els vents de mari­nada l'arros­se­ga­rien, afec­tant les pobla­ci­ons de Cas­tell­bis­bal, Rubí, el Papiol, Molins o els dis­tric­tes de Sant Cugat del Vallès. Les boi­res freqüents a l'hivern com a con­seqüència de la inversió tèrmica, en aquest sec­tor del Vallès, aug­men­ta­rien, serien més den­ses i afec­ta­rien la cir­cu­lació viària..., i no s'ha d'obli­dar que l'auto­pista AP-7 passa pel cos­tat de la pedrera.

Podríem expo­sar encara més motius medi­am­bi­en­tals per opo­sar-nos a l'emplaçament d'un abo­ca­dor de bales d'eco­parc al lloc menys ade­quat, però el que sem­bla gro­tesc és que l'admi­nis­tració res­pon­sa­ble no tin­gui en compte els infor­mes que bon nom­bre de científics han ela­bo­rat, i que igual que va pas­sar al Gar­raf els menys­preïn. És pos­si­ble ins­tal·lar un abo­ca­dor con­ta­mi­nant en un parc natu­ral? És pos­si­ble que s'obviï que la pedrera i la mina Berta estan cata­lo­ga­des com un geo­top a pro­te­gir pel mateix depar­ta­ment i que aquest espai està reco­llit en la futura llei de bio­di­ver­si­tat? És pos­si­ble que no ho vegin l'Agència Cata­lana de Resi­dus, l'Agència Cata­lana de l'Aigua, el Depar­ta­ment de Medi Ambi­ent, el Parc Natu­ral..., i que no tin­guin la capa­ci­tat d'ana­lit­zar la catàstrofe que ens ve a sobre? La catàstrofe sub­terrània no es veurà, però la res­pi­ra­rem cada dia...

No n'han après. L'any 1972 ja vam adver­tir sobre el resul­tat de l'abo­ca­dor del Gar­raf i aquest per­dura i per­du­rarà... I ara, què pre­te­nen? Tot fa olor de podrit.