Farners i el castell

La car­re­tera que puja a Far­ners és plena de fan­tas­mes. Les pedres plutòniques que la guar­den tenen for­mes capri­ci­o­ses, fol­ga­des, mis­te­ri­o­ses, són els follets que des de fa mils d’anys habi­ten una mun­ta­nya domi­nada per un cas­tell roquer i beneïda per una ermita que han mar­cat la per­so­na­li­tat d’un nucli que, com va escriure Fran­cisco de Zamora en els seus viat­ges fets a Cata­lu­nya (1785-1790), “està situat en un pla, a tocar la riera amb aquest nom per què sem­pre hi ha aigua”. La vila de Far­ners –Rai­mon d’Aba­dal remarca que la pri­mera referència escrita es remunta a l’any 886 i que, segons l’eti­mo­lo­gia, el seu nom és un deri­vat de fari­ners, en relació als molins que hi havia a la con­trada, tot i que també podria venir de far­neus (freixe en llatí), o sigui un lloc amb abun­dats frei­xes que faria con­trast amb el veí Cas­ta­nyet– va créixer al vol­tant de l’església de Santa Coloma, que, el 942, va ser des­truïda per les tro­pes hon­ga­re­ses. Vuit anys més tard, el 31 de gener del 950, Got­mar, bisbe de Girona, va recon­sa­grar el tem­ple de Santa Coloma, jun­ta­ment amb qua­tre esglésies més –Sant Miquel de Cla­dells, Sant Pere Cer­cada, Sant Joan Bap­tista i Santa Cecília Verge (aques­tes dues últi­mes, ara des­a­pa­re­gu­des)–. Encara que a l’acta no es parla del cas­tell, cosa que pot fer pen­sar que, tot i que no es pot des­car­tar que en aquell cim hi hagués una torra de defensa, la for­ta­lesa encara no havia aga­fat forma, sí que en tro­bem referències entre el 1040 i el 1070, quan el ves­comte Ramon Folc de Car­dona va fer el jura­ment de vas­sa­llatge al comte Ramon Beren­guer I senyor de Bar­ce­lona i Girona i li va pro­me­tre que mai no li nega­ria la potes­tat dels “chas­tros de Gerun­de­lla et Far­ners, et Taga­ma­nent et Cas­tell Talard”. El ves­comte, segons recu­llen les cròniques, va cedir la cast­la­nia, o sigui el govern, de la for­ta­lesa a Rai­mundi de Far­ners, que no és sinó el Ramon de Far­ners que Josep Millàs pre­senta com el cap de la família del mateix nom que tenia domi­nis al Gironès i la Selva i que va exer­cir el seu poder sobre una pos­sessió que, tot i aixe­car-se al cor mun­ta­nyenc del com­tat de Girona, no va patir una gran èpica guer­rera. El cas­tell va tenir un paper en la guerra civil cata­lana con­tra Joan II, quan el 1485 el van ocu­par els remen­ces, i després de la sentència arbi­tral de Gua­da­lupe, quan els page­sos exclo­sos dels repar­ti­ments van tor­nar a fer-se’l seu, però aviat va esde­ve­nir un deco­rat que guar­dava el san­tu­ari de la Mare de Déu de Far­ners, que cin­quanta metres més avall s’aixeca en una plana ajus­tada al pai­satge. Segons recull Armand de Fluvià en el volum III d’Els cas­tells cata­lans, en l’acta de la seva con­sa­gració, l’abril del 1200, “de novo cons­tructa in comi­tatu Gerun­densi, in par­roc­hia Sancte Columbe ad pedem Cas­tri de Far­ne­rio”, entre els sig­nants del docu­ment tro­bem Ramon de Far­ners, castlà de la for­ta­lesa, el seu fill Beren­guer, Pere Ramon de Vila­de­many i la seva esposa Ermes­senda, de qui depe­nia la cast­la­nia. En l’arti­cle “Santa Coloma de Far­ners a l’alta edat mit­jana, la vila, l’ermita i el cas­tell”, publi­cat als Annals d’Estu­dis Giro­nins el 1994, Josep M. Llo­rens, Gemma Font, i San­dra Puja­das recu­llen: “Aquesta esgle­si­ola, encara avui objecte d’espe­cial devoció a Santa Coloma, manté una part impor­tant de la seva estruc­tura arqui­tectònica pri­migènia. De novo cons­tructa ad pedem cas­tri de Fame­rio, espe­ci­fica l’acta. No és habi­tual que a l’acta de con­sa­gració d’una església cons­truïda de nova planta figuri aquesta menció. Es tracta, doncs, d’una recons­trucció. [...] Com­bi­nant dades arqui­tectòniques, docu­men­tals i arqueològiques, pro­po­sem esta­blir els límits pos­si­bles per a la cons­trucció de l’ermita entre l’any 950 i els pri­mers anys del segle XI.”

La història ens porta fins al 8 d’agost del 1251, quan Pere Ramon III de Vila­de­many, que havia estat l’amo del cas­tell de Sol­terra, testa a favor del seu fill Arnau i li llega els cas­tells de Far­ners, Cassà de la Selva i Cor­nellà, cosa que va lli­gar la dependència senyo­rial al ves­comte Ramon Folc IV de Car­dona, un afer mal resolt si tenim pre­sent que hi hagué dis­crepàncies entre el poder ves­com­tal, Ramon Folc VI de Car­dona, i el real, Pere el Gran, sobre la potes­tat del cas­tell.

El 1479, el casa­ment de Joana de Vila­de­many amb Ausiàs de Cruïlles va donar pas als dar­rers pro­pi­e­ta­ris, els com­tes d’Aranda i el seu suc­ces­sor, el duc d’Híjar.