Sant Joan reivindicatiu

Dimecres al matí a Perpinyà hi havia manifestació. Uns quants milers de ciutadans s'havien llançat al carrer, amb banderes i pancartes, per protestar contra la idea del seu govern de posposar la data de jubilació, la «retreta», com en diuen ells. Es veia que hi havia a la corrua de manifestants molta gent de classe mitjana: mestres, funcionaris, oficinistes, i pocs obrers. És clar que Perpinyà té poca indústria, segons sembla. Hi havia vaga als ferrocarrils i a altres serveis. La crisi i les seves conseqüències fan trontollar les bases franceses. Els sindicats han alçat la vara, carregats de raons. I, encara més greu, els bleus, els de la selecció de futbol, han fet figa a Sud-àfrica. Només faltava això per fer acabar la paciència als soferts treballadors d'un país que sempre s'ha sentit ric i que s'ha mirat de fer respectar.

De rics, en deuen ser. Ells, els francesos, si la nova llei tira endavant, hauran de treballar fins als 62 anys, dos més que fins ara. Me'ls mirava amb una certa enveja. A l'altra banda dels Pirineus, la nostra banda, si no et cau la rifa d'una jubilació anticipada d'aquelles que s'inventen les grans empreses per tenir més guanys, de moment ens jubilem als 65. I que duri, si és que pot durar, que no és gaire probable. Si els europeus de la primera divisió s'han de deixar afaitar, ja ens podem remullar la barba, que ens l'arranaran sense contemplacions.

Tot tornant a Girona he sentit a la ràdio que els catalans del nord havien avançat la manifestació. I no ha estat possible saber quanta gent hi havia als carrers assolellats de la segona ciutat catalana: de set mil a quinze mil, segons les fonts. És un clàssic. A París ja han dit que no recularan pas, que la decisió és ferma, passi el que passi al carrer. Les ràdios de dimecres parlaven sobretot de l'accident de Castelldefels. Era lògic i just. Els manifestants de Perpinyà quedaven en un segon terme, de la mà de l'amic Pere Codonyan.

Davant de les noves dependències de l'edifici de la Generalitat a Girona continua la protesta del personal de neteja. Ara fa una colla de dies que s'han instal·lat allà, amb banderes i banderetes, cartells i un xic de mobiliari. Estan fent una prova de resistència per aconseguir un treball digne. Quan hi he passat, eren quarts de tres de la tarda. El sol petava sobre les llambordes amb una potència inesperada. M'hi he fixat. Només hi havia una guàrdia de dues persones. M'ha semblat que s'havien instal·lat còmodament per fer la migdiada. Els desitjo sort. Que mantinguin la feina que tenen i que en puguin millorar les condicions. Ja deuen saber que el panorama general no és gaire favorable. Però ja se sap que els pobres sempre han de nedar contra corrent. Aquí, a Perpinyà i arreu.