Societat

JOSEP MONELLS

PASTOR PROTESTANT. PUBLICA ‘LA BÍBLIA AMB VEU DE DONA’

“He dedicat tota la vida a divulgar l’Evangeli”

Josep Monells està a punt de fer 90 anys però té una energia que desborda. És amb aquesta energia que ha dedicat la vida –des que d’adolescent va “conèixer Crist” i es va convertir al protestantisme – a divulgar l’Evangeli i fundar i fer créixer congregacions a Sant Boi de Llobregat, Castelldefels, Viladecans, Gavà, Barcelona i Valldoreix, on viu. Pastor durant 70 anys i activista catalanista, ha fet país i ha lluitat per la llengua apostant sempre pels cultes en català. Amb la seva esposa, Pepa Hernández, va portar a Catalunya el moviment fundat als Estats Units Campus Crusade for Christ (actual Àgape), per donar a conèixer Jesús, i va arribar a ser director regional del sud d’Europa d’aquest moviment. Fundador de l’escola Evangèlica de Barcelona, impulsor del Primer Congrés Protestant, el 2016 va escriure Jacob contra l’àngel, en què va narrar les adversitats que ha patit al llarg de la vida per la causa de l’Evangeli, i ara ha publicat La Bíblia amb veu de dona.

La veu de la dona se sent poc a la Bíblia.
Sí, perquè a la Bíblia, on apareixen 3.240 personatges, només 93 són dones. Les dones, segons el que he calculat, parlen l’1,1% del temps, unes 14.000 paraules d’un total d’1,1 milions. Maria, per exemple, la mare de Jesús, només en diu 191, Maria Magdalena, 61 i Sara, 41. La Bíblia està narrada des del punt de vista masculí. Encara cal molta feina per divulgar la veu de les dones que hi apareixen.
Quina feinada a comptar!
A comptar i a analitzar. El llibre és un itinerari a través de la Bíblia, començant pel Gènesi i acabant a l’Apocalipsis, a patir de la lectura i dels comentaris que he fet en un seguit de textos en què apareixen dones. M’hi he estat tres anys. Ja feia temps, des que el 2012 els amics Sara Bonet i Fèlix Ortiz em van convidar a predicar sobre “la dona a la Bíblia, què en podem aprendre d’elles” a l’església baptista de la Bonanova. Però és que sempre he estat feminista. En el nostre moviment,Campus Crusade for Christ, la presència de la dona és molt important, les dones són part del ministeri i les posàvem com a condició perquè entrés el marit. Si volia entrar el marit en el moviment, hi havia d’entrar també la dona.
I parla del paper de cada dona de la Bíblia, de què significa i quina importància té, començant per Eva.
Sí, una feina molt completa. Parlo d’Eva, de Sara, de Rut, de Noemí, de Maria... De les quals se’n poden dir moltes coses. Però en segons quins punts m’he espantat i tot, com quan en el Gènesi es parla de la història de les filles de Lot, per exemple. Una història brutal. La Bíblia és un llibre de llibres, en què hi ha de tot. Mai no deixa de sorprendre’t.
Vostè va començar la tasca evangelitzadora de molt jove.
Vaig conèixer Crist als 15 anys. A casa no eren molt de missa, però eren catòlics, i jo pràcticament no tenia relació amb la religió, tot i que a Vilanova de Bellpuig, on vaig néixer i vaig viure els primers anys, vaig arribar a fer d’escolà i tot. Ja adolescent i vivint a Barcelona, un company que treballava a la mateixa farmàcia que jo i s’havia convertit em parlava de l’Evangeli. Me’n vaig burlar molt temps fins que un dia, en una baralla entre dos grups de joves, els del meu grup vam sortir molt malparats. Allò em va fer fer un canvi i va ser el moment en què em vaig començar a prendre’m l’Evangeli seriosament i a apropar-me al cristianisme. Tot llegint l’Evangeli i els deu manaments, em va assaltar el dubte, perquè vaig veure que el segon manament l’Església catòlica mai no el citava. És el que diu: “No faràs per a tu cap imatge i cap cosa del cel i de la terra no l’adoraràs ni hi donaràs culte.” Aquest text contra la idolatria em va trontollar.
Per què?
Vaig pensar que, si el segon manament deia que no s’havia d’idolatra imatges i l’Església catòlica això m’ho havia amagat, podia ser que també m’hagués amagat altres coses. I aquí va ser quan vaig començar a investigar, a tenir converses amb capellans i amb altres catòlics, i cada vegada em reafirmava més en les conviccions cristianes fins que em vaig convertir. L’acte de conversió, estem parlant dels anys cinquanta, el vaig fer a l’església evangèlica, que aleshores estava al passatge Nogués de Barcelona, a Gràcia. Després, es traslladaria al carrer Verdi.
Una època difícil per als protestants.
Estàvem perseguits. Precisament, quan traslladàvem l’església del passatge Nogués a Verdi, vam voler fer el culte a les dues esglésies per no haver-los d’interrompre i la policia ens les va tancar totes dues. Aleshores i durant quasi bé un any, vam haver de fer els cultes a casa meva, on també guardàvem la literatura i els llibres protestants, els nous testaments, per exemple, que estaven prohibits. A casa, teníem una lleteria, hi havia espai i ens podíem reunir 50 i 60 persones. Des del moment que em vaig convertir, em vaig radicalitzar molt i el meu objectiu va ser treballar per donar testimoni del cristianisme. Anava a la presó de Montjuïc a presentar l’Evangeli als presos, a predicar l’Evangeli a nanos de la zona del barri del Verdum, amb un grup de joves anàvem a predicar l’Evangeli davant de cases de prostitució, parlàvem de l’Evangeli als clients perquè no hi entressin... Fins i tot em van detenir davant del cine Coliseum quan projectaven Els deu manaments.
Home, aquell cas va ser molt sonat!
Va ser el Dijous Sant del 1960. Un company activista, Josep Grau, havia escrit un fullet amb una lectura crítica que posava en evidència les errades de l’Església catòlica en relació els deu manaments i vam anar a repartir-lo a la gent que feia cua per entrar al cinema. A mi em va detenir un policia secreta que, després vam saber, tenia un quiosc davant d’El Corte Inglés. Em van requisar la documentació i, quan ens van deixar anar, vam córrer a treure tots els llibres que teníem a casa. A dos dels companys que anaven davant meu els va interceptar la policia i a un dels agents se li va escapar: “On ens hem ficat? En quin embolic ens ha ficat el bisbe!” Cosa que vol dir que havia estat una denúncia del bisbat contra aquell fullet el que havia desencadenat l’actuació policial.
I què va passar?
A l’autor de l’escrit i a l’impressor, l’amo de la impremta Salvadó, els van detenir i jutjar. Sort en van tenir que el The New York Times, que defensava el protestantisme, va fer un article demolidor i les autoritats no es van atrevir a més que no fos una multa. Haurien anat a presó.
Després d’aquells anys tan agitats, es va dedicar a l’estudi i a fer de pastor.
Vaig estudiar teologia a l’església del carrer Verdi, on en aquella època hi va haver moltes conversions. L’any que jo em vaig batejar, es van batejar 54 joves més. I em vaig començar a dedicar a predicar. Més tard, amb Joan Vallès, que havia fundat l’església de Rubí i sempre va parlar en català, Àngel Cortès, un gran catalanista i un revolucionari, i Joan González i Pastor, un dels primers socis d’Òmnium Cultural, vam formar un grup de pastors que ens vam comprometre a promoure el català en el món dels pastors i a les nostres esglésies. Vam lluitar en contra del règim, a favor dels drets de Catalunya i el català.
I diu que pujaven a Montserrat?
Un grup que ens preparàvem per ser pastors anàvem molt a Montserrat a estudiar teologia, perquè allà tenien, per exemple, la traducció del Nou Testament, que no tenia ningú més. També vam iniciar una gran relació amb els jesuïtes de Sant Cugat, que tenien una gran col·lecció de llibres de Luter. Durant dos anys i gràcies a un gran teòleg, Héctor Vall, expert en Luter i un gran ecumenista, els jesuïtes de Sant Cugat ens van deixar una església petita per poder fer-hi els nostres cultes. Es van arriscar molt, certament. Des d’aleshores, els pastors hem tingut molta relació amb els jesuïtes i amb Montserrat.
I el 1956 va fundar l’escola Evangèlica.
Jo estava de responsable de grups de joves, tot això amb el suport de l’església de Gràcia, i vam anar formant comunitats, primer a Sant Boi, després a Castelldefels, Gavà i Viladecans. Arribàvem a un lloc i buscàvem gent, els convidàvem a les nostres reunions i, amb el temps, amb els qui es convencien, muntàvem una comunitat. Hi havia tres o quatre empresaris que eren cristians i posaven diners per a la causa. Havíem voltat molt; anàvem a pobles on potser hi havia un grup de cristians i hi anàvem a predicar, i els grups es consolidaven i es formaven esglésies. I així anar fent, sense defallir mai. Va arribar un dia, quan ja tenia fills, que vam constatar que a l’escola els tenien força marginats per ser protestants; aleshores, vaig veure la necessitat de tenir escola pròpia. Abans de la guerra, Joan Vallès n’havia fundat una a Rubí i n’hi havia hagut una altra al Poblenou. Vaig començar a buscar gent per fundar l’escola Evangèlica i la vam obrir, inicialment, en un local de l’església del carrer Terol. Va ser complicat: als joves que havíem muntat un grup d’escoltes els de la falange ens tiraven pedres!
Com a pastor, sempre va fer els cultes en català. Què passa avui?
Hi ha hagut un canvi sociològic molt fort els darrers anys a casa nostra a causa de la immigració i, avui, en moltes esglésies els qui tenen més influència i dominen són els immigrants, que fan els cultes en castellà. Hi ha hagut una conversió massiva entre els immigrants, i avui no només la llengua, sinó la forma de fer els cultes i també la moral han canviat. És molt complex tot plegat. També hi ha nous moviments, com ara el Hillsong.
Tenen un superedifici al Poblenou.
És un moviment evangèlic que a Barcelona reuneix 1.500 persones en els cultes dels diumenges. Canten, ballen, se serveixen de la música i l’espectacle i les noves tecnologies. El moviment va néixer i tenen la seu a Austràlia, però creix a tot el món. És molt dinàmic i liberal i atrau, sobretot, els joves.
I el moviment que vostè va dur a Catalunya, Campus Crusade for Christ?
El Campus Crusade for Christ va néixer als EUA el 1951, especialitzat a portar l’Evangeli a diferents sectors. Nosaltres ens formàvem per poder anar a interpel·lar diferents sectors: estudiants, esportistes, empresaris, polítics, etc. La idea era formar grups d’estudi bíblic, d’oració, de testimoni i obra social, arribar a aquesta gent. Els portàvem l’experiència de la conversió, de canvi de vida, però respectàvem les diferències eclesiàstiques. Jo m’hi vaig afegir un cop ja vaig traspassar la responsabilitat de diverses esglésies i de l’escola Evangèlica i vaig assentar el moviment a casa nostra. Saps què més fa aquest moviment? Traduir la Bíblia a qualsevol idioma si al país hi ha un mínim de 300.000 parlants.



[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia