Les campanes parlen

Hono­rata i Tomasa, Roser, Andreua, Maria, Bàrbara, Jaume, Manuel... Les cam­pa­nes tenen nom propi. Tot i això no exis­teix cap regis­tre d'aquest patri­moni, d'un pai­satge sonor que forma part de la nos­tra cul­tura. Només L'inven­tari d'esglésies de Josep Maria Gavín ens dóna una xifra per a la reflexió: a Cata­lu­nya hi ha entre 20.000 i 30.000 edi­fi­cis reli­gi­o­sos. Alguns sense cam­pa­nes, d'altres amb més de qua­tre.

Cada cam­pana té un so que la fa única. L'har­mo­nia entre el bronze, la fusta i el vent pro­du­eix un so melòdic, cap­ti­va­dor, irre­pe­ti­ble... fins a la pro­pera cam­pa­nada. Guar­den al seu inte­rior una experiència mil·lenària, han estat durant segles les veus dels cam­pa­nars, les veus del pobles.

A les parròquies, el cam­pa­nar era la talaia des de la qual s'anun­ci­ava l'ale­gria i el dol, el perill de la tem­pesta i el del foc. Van arri­bar a con­ver­tir-se en el rellotge que mar­cava l'acti­vi­tat quo­ti­di­ana dels pobles. Vol­te­ja­ven per anun­ciar l'hora de lle­var-se, d'anar a dinar, d'aca­bar la jor­nada, de dor­mir. Avui encara algu­nes toquen a mort i el pas, lent o ràpid, de les hores. Com diu David Guillén en el seu tre­ball, Les cam­pa­nes, la veu dels pobles (segon premi dels Lla­vor de Lle­tres als Tre­balls de Recerca al Bat­xi­lle­rat, 2004): «La gent no només les escol­tava sinó que a més n'ente­nia el sig­ni­fi­cat.» Mil i un tocs que avui dia emmu­dei­xen davant el soroll de la moder­ni­tat.

I amb el seu silenci, o la seva meca­nit­zació, hi ha un ofici en perill de des­a­pa­rició. Els cam­pa­ners vol­te­gen al vent les cam­pa­nes i d'aquesta manera man­te­nen viva una feina ances­tral. Però es fan grans i les noves gene­ra­ci­ons hau­ran d'aga­far el relleu d'un art que ha pas­sat de pares a fills durant gene­ra­ci­ons. Per mos­trar l'ofici capaç de traure música de les cam­pa­nes s'orga­nitza a Os de Bala­guer (Noguera) la Tro­bada de Cam­pa­ners de Cata­lu­nya. Una festa i alhora la rei­vin­di­cació d'un ofici que no es resigna a des­a­parèixer.

Pot­ser la referència és la cate­dral de València, on les cam­pa­nes encara es toquen a mà totes les fes­ti­vi­tats de l'any. «No obli­dem que les cam­pa­nes, ben con­ser­va­des sonen igual al llarg dels segles i són, per tant, la més antiga música viva, la més alta i sonora vida comu­nitària», valora Mar­cos Bui­gues, de l'asso­ci­ació cul­tu­ral Cam­pa­ners de la Cate­dral de València.

A Cer­vera (Segarra), on hi ha una colla de cam­pa­ners que n'asse­gura la con­tinuïtat, tots els tocs es fan manu­al­ment. També sonen a mà les cam­pa­nes de la cate­dral de Tar­ra­gona. Però la rea­li­tat és que de cam­pa­ners en que­den pocs i són grans. A la tro­bada d'Os de Bala­guer enguany hi assis­ti­ran 75 cam­pa­ners de tot l'Estat.

L'ofici de cam­pa­ner es va con­ver­tir en gre­mial al segle XVI, i gene­ral­ment for­mava part de la tra­dició fami­liar. Saber tocar les cam­pa­nes, traure'n música, era tot un art que es trans­me­tia durant segles. Pot­ser és per això que la cam­pana com millor parla és quan és tocada a mà. Per a Daniel Vilar­ru­bias, mem­bre de la Con­fra­ria de Cam­pa­ners de Cata­lu­nya, «el més impor­tant és recu­pe­rar la veu dels nos­tres cam­pa­nars i que, com a mínim, els tocs a oració, les hores, a mort i a missa no es per­din; que les cam­pa­nes par­lin i aquest pai­satge sonor no des­a­pa­re­gui». De fet, Vilar­ru­bias, jun­ta­ment amb Pere Casu­lle­ras, està ela­bo­rant un arxiu sonor i gràfic dels cam­pa­nars de Cata­lu­nya.

Hi ha qui es queixa dels sorolls que bro­llen dels cam­pa­nars; per a altres «la veu de les cam­pa­nes no sola­ment no molesta, sinó que cons­ti­tu­eix una melo­dia que ens recorda la nos­tra tra­dició i la nos­tra història». D'aquesta manera salda la polèmica Maria José Huete, res­pon­sa­ble de les jor­na­des de tre­ball sobre cam­pa­nes, cam­pa­nars i cam­pa­ners que tin­dran lloc demà dis­sabte, al mones­tir de les Ave­lla­nes, en el marc de la tro­bada.