Veu de tro, mans tremoloses

El temps ha con­ver­tit en tre­mo­lo­ses les mans de l'home que fins al juliol del 2009 tot ho diri­gien, tot ho orde­na­ven, tot ho mana­ven, tot ho podien. Les mans de Fèlix Millet ahir tre­mo­la­ven men­tre la seva veu de tro, que no ha per­dut, omplia l'audi­tori de la Ciu­tat de la Justícia i tots els titu­lars de la premsa electrònica, que, quasi al mateix moment que ell par­lava, immor­ta­lit­za­ven la con­fessió que implica per pri­mer cop CDC, el par­tit que tot ho ha diri­git en aquest país, en un cas de finançament irre­gu­lar.

L'apa­rença d'home empe­ti­tit en la cadira de rodes, l'aspecte quasi des­val­gut, els evi­dents pro­ble­mes de salut agreu­jats per l'edat que li difi­cul­ten la mobi­li­tat, l'oïda i la visió, podien fer pen­sar a més d'un que Fèlix Millet com­pa­rei­xia ahir al judici sobre­pas­sat per les cir­cumstàncies, confús, a fer el paper de babau i a mercè de la davan­tera que en el procés sem­blava haver aga­fat el tàndem Mon­tull. Res més lluny de la rea­li­tat. Els grans moren matant i sobre­tot apel·lant al seu orgull, i de més grans que Millet, en el sen­tit estricte del poder, n'hi ha hagut pocs en aquest país, i de més orgu­llo­sos encara menys.

L'expre­si­dent del Palau sabia per­fec­ta­ment a què anava ahir al judici, i, més que la intenció de dis­pa­rar con­tra Con­vergència i de dir un nom o dei­xar-ne de dir uns quants altres, hi va anar a retor­nar les coses al seu lloc i dei­xar clar que l'home impor­tant en aquesta història és ell, que el pro­hom de la soci­e­tat que durant tres dècades havia diri­git els des­tins de la pri­mera ins­ti­tució cul­tu­ral de la ciu­tat és ell, i no la filla d'un API a qui va donar opor­tu­ni­tat de pro­gres­sar en aquesta vida donant-li feina de con­tro­la­dor d'obres, i altres coses, al Palau de la Música.

Dilluns al ves­pre l'única cosa que no estava clara era quin seria l'ordre de decla­ració en la vista que va arren­car ahir a dos quarts de deu del matí, però, després del movi­ment estratègic dels Mon­tull de pac­tar amb el fis­cal una con­fessió a canvi de bene­fi­cis en el procés, Millet sí que tenia clar que si algú havia d'expli­car què va pas­sar dins el Palau era ell, que per alguna cosa va ser el pre­si­dent de la ins­ti­tució. Millet, el que el popu­latxo ha escar­nit, el de les bro­mes i les befes que l'han pre­sen­tat com a Fèlix Bit­llet, el que es trenca un fèmur i el maluc i ningú se'l creu, va tor­nar a ser ahir el senyor Millet, cen­tre d'atenció, i quan decla­rava se'l notava en el seu paper d'home impor­tant, una vegada més, pot­ser per última vegada en la seva vida.

I així va ser que va començar a decla­rar i que va deci­dir fer una picada d'ullet al fis­cal quan, com qui no vol la cosa, va dei­xar anar que en la seva con­fessió del setem­bre del 2009 s'havia dei­xat “un tema”. I el fis­cal, llest, el va con­vi­dar a acla­rir de quin tema estava par­lant, i ell, mans tre­mo­lo­ses, veu de tro modu­lada per tam­poc ser més estri­dent del que tocava ni tren­car cap vai­xe­lla en cap vitrina de cap casa bona, ho va dir: “El tema de Con­vergència.” Eren les 10 i 45 minuts del dimarts 8 de gener del 2017, un minut i un dia per a la història.

El judici del cas Millet, o cas Palau, o cas del 3%, i no pas del cas Mon­tull, difícil­ment donarà més minuts de glòria des d'ara fins al juny. Per al fis­cal, que ahir va obrir els ulls quan va com­pro­var que Millet volia decla­rar, i que a mesura que avançava l'inter­ro­ga­tori es va anar ani­mant, agra­dant, i es va notar un pèl massa que dis­fru­tava en la seva tasca inqui­si­tiva, el moment de glòria vindrà a fi d'any, quan la sala li entre­gui una sentència amb una con­demna a CDC. Com diria un francès, dels que ahir cor­rien per Bar­ce­lona, les jeux sont faits.