La bohèmia de la Selva

+U

n nen, potser de 9 o 10 anys, passa per un carrer ple de botigues o sales petites dins de les cases on homes i dones treballen el suro, amb la finestra oberta, mentre enraonen amb els veïns que s’hi encanten, el temps s’estira i arronsa segons la feina que hi hagi i les ganes de fer-la. I ell, tot buscant gresca enmig de l’amenitat despreocupada de l’ambient, s’adreça a un vell conegut: “Canta-me’n una Jepet, canta-me’n una...” En Jepet s’aixeca de la cadira, s’atansa enfora i a ple pulmó satisfà el menut i mig poble amb les seves vigoroses tonades.

Una estampa idíl·lica d’una època ja extingida? En tot cas, un record extraordinàriament viu i emblemàtic de la infància del nen, Joaquim Jovanet i Calvet, l’últim taper de Vidreres, que ja n’ha complert 91 i conserva en la memòria sucoses vivències quotidianes de l’espectacular canvi econòmic, demogràfic i d’estil de vida que la indústria surotapera va portar a la localitat selvatana especialment des de la segona meitat del segle XIX fins al primer decenni del segle XX.

Però abans d’estirar aquest fil ens posem en context amb els investigadors Joaquim Alvarado Costa, especialitzat en la matèria, i Josep Formiga Bosch, autor del llibre Història de Vidreres, en què documenta que ja a inicis del XIX els grans propietaris de finques, entre els quals hi ha les famílies Llobet, Mundet i Aulet, explotaven suredes, pelant pel seu compte i embarcant el producte. Els primers fabricants de taps es van instal·lar entre el 1840 i el 1850 en una població que aleshores subsistia subjecta a la terra, els boscos i les pastures. L’activitat, realitzada de manera artesanal, ben aviat va créixer i expandir-se impulsada per la forta demanda –l’alzina catalana és d’òptima qualitat– i pel fet que no calia una gran inversió per muntar taller propi: amb una senzilla ganiveta corbada es llescaven les pannes i es feien els carracs que acabaven convertits en taps de suro. Així va ser que en molts indrets, al costat de les grans fàbriques que funcionaven amb centenars d’obrers, van proliferar petits obradors –les botigues de l’escena narrada– que proporcionaven nous i estimulants recursos a les famílies. Algunes dades de la indústria que estava prosperant: del 1892 al 1900, els anys de més esplendor, hi havia 25 fabricants, entre els quals hi figura Joan Jovanet i Victori, l’avi de Joaquim. El 1887 es comptaven ja 500 treballadors.

Podríem dir que a Vidreres s’hi començava a viure bé, sense penúries i amb excedents –es guanyaven i es gastaven els rals–, signe inequívoc d’un proper i intens procés de modernització que impactaria en la fesomia social i cultural del poble i en la immensa majoria dels seus habitants. Joaquim Jovanet considera que abandonar la feina a la intempèrie i obtenir un jornal a recés, sigui a casa, sigui en algun taller veí, i marcar el propi ritme de treball segons les comandes, va anar configurant el prototip d’un home lliure o amo d’ell mateix, una mena de bohemi amb contagiosa tendència a la joie de vivre, a passar-la bé, a la cultura, la música i el cant, i a aprofitar els moments de gaudi, especialment per fer fontades a l’hora de berenar i en companyia de l’amic porró, per exemple a la font del Pla, arranjada el 1886. Com es diu en la sardana del taper (poema de Ramon Masifern i música de Cassià Casademont), estrenada el 1901: “Aquí hi viu tothom feliç / aquí hi grana’l be de Deu / eixa vida m’enamora / lo treball es mon repòs.” Una vida regalada, realment, per a qui estava acostumat a anar a bosc a arrencar soques.

Passar de 500 habitants el 1843 a 2.231 el 1887 ja indica el potencial transformador de la riquesa generada per la indústria del suro. Malgrat que entrat el XX es van produir successives crisis, el bé ja estava fet i a Vidreres a principis de segle s’hi desenvolupava una important activitat comercial: quatre carnisseries, cinc cellers, dos establiments de carruatge de lloguer, set botigues de queviures, tres sastreries, un parracaire, cinc flequers, vuit fàbriques de taps de suro, dues sabateries, una orquestra i tretze propietaris rurals de gran envergadura. També hi tenien el seu pes els tallers de cistelleria, perquè els taps necessitaven molts coves.

Aquesta efervescència estava estretament vinculada a l’expansió urbanística impulsada per l’alcalde Quirze Jordà i Alsina, artífex de la construcció de l’actual seu del Casino La Unió (inaugurat el 1892) i d’un nou edifici de l’Ajuntament (1894) per habilitar-hi les dependències municipals, el jutjat, l’habitatge del secretari i les escoles. La societat del Casino va ser fundada el 1866 per 30 socis, entre els quals hi havia tapers, propietaris rurals, pagesos, sastres i comerciants (la simbologia de la terracota de la façana n’il·lustra la procedència) per fomentar el tracte mutu i procurar els avantatges i passatemps dels salons d’esbarjo, lectura i jocs lícits.

En els seus 152 anys d’existència, el Casino ha vist i protagonitzat la vida que corre i evoluciona: assemblees enceses, sessions de lectura per a qui no sabia de lletres, cine mut i cine sonor, ball, teatre i disfresses de carnaval, festes majors, festes petites, festes del Ranxo, jocs de cartes i de billar, ha acollit entitats i associacions i ha contribuït a mantenir ben encès l’esperit diferent, més obert, alegre i bohemi que caracteritza Vidreres des del temps dels tapers, en contrast visible amb altres localitats de la comarca de la Selva que no van tenir indústria del suro. Com a mostra d’aquest tarannà, la Societat Art i Trago, fundada el 1919 per joves entusiàsticament partidaris del vi com a company de xefles i tertúlies fins al punt d’inventar un nou llenguatge en honor seu: el vinaixa. I també la profusió d’orquestres i diverses formacions musicals amb instrumentistes virtuosos i les veus, això sí, més cultivades que la de l’espontani Jepet que alegrava la infància del nen Jovanet.

Vidreres La indústria del suro va ser la base d’una gran transformació

5

3

1

2

4