Màrtirs

Tot­hom qui porta orga­nit­za­ci­ons sap com són d’impor­tants els líders perquè els grups asso­lei­xin els objec­tius que s’han pro­po­sat. I també saben que hi ha una cosa pit­jor que tenir un líder gru­pal en con­tra; és no tenir-lo davant, perquè ha estat “sacri­fi­cat”. En pri­mer lloc, perquè es perd el veri­ta­ble inter­lo­cu­tor físic, cosa que fa poc via­ble qual­se­vol solució; en segon lloc, perquè els grups sem­pre tenen recan­vis a punt, lle­vat que hagin estat líders tan carismàtics que hagin anul·lat abans la ini­ci­a­tiva dels altres mem­bres; i, en ter­cer lloc, perquè els màrtirs con­ti­nuen amb tota la seva influència –fins i tot aug­men­tada per la miti­fi­cació– en el grup, amb la diferència que ja no poden tor­nar a ser “sacri­fi­cats”. Les con­seqüències futu­res tam­poc no són gaire opti­mis­tes, perquè els mem­bres del grup es per­den per la causa, perquè ha estat “eli­mi­nat” aquell que havien esco­llit com a repre­sen­tant, un atac directe que ni obli­den ni per­do­nen.

Només l’excés de tes­tos­te­rona o l’afany per humi­liar el dis­si­dent –una part “seva”!– fins a l’ani­hi­lació pot expli­car la manca d’habi­li­tat de l’Estat espa­nyol per abor­dar la qüestió cata­lana. L’empre­so­na­ment, l’exili i els judi­cis d’alguns dels líders cata­lans, junt amb l’apli­cació de l’arti­cle 155, van por­tar un silenci que els grups neces­si­ten per refer-se i que alguns van inter­pre­tar com un retorn a la nor­ma­li­tat. Les elec­ci­ons del desem­bre pas­sat, mal­grat totes les cir­cumstàncies en con­tra, van ser un bany de rea­li­tat. Ara, la neu­tra­li­tat de l’espai públic i la violència al car­rer són les noves estratègies. Però aquí la gent neix, viu, tre­ba­lla, fa vacan­ces i mor amb tota nor­ma­li­tat, perquè ho té molt clar. L’Estat ha per­dut molts de diners, molt de temps, tot el pres­tigi i, defi­ni­ti­va­ment, la majo­ria de la gent. Però això no gosarà de com­pro­var-ho...