La monarquia
Lluís Simon
Un amor per sempre
E ls socialistes hispànics estan tan escandalitzats amb el senyor Milei i les seves astracanades que han oblidat –de fet no ho han recordat mai– com aquest suposat estat democràtic que ens vam donar entre tots va donar ales a la sanguinària dictadura de Jorge Rafael Videla a l’Argentina, de bracet, és clar, amb el rei Borbó, el campechano Joan Carles I, un sàtrapa com qualsevol altre.
El cop d’estat dels militars a l’Argentina va tenir lloc el 24 de març del 1976, quan Franco ja feia malves al Valle de los Caídos. En aquest context, a Joan Carles I i a Adolfo Suárez, que havien de portar les regnes cap a una Transició presumptament democràtica, no se’ls va acudir res més que ser el primer país del món a reconèixer oficialment la dictadura de Videla i companyia, que tenia empresonats, entre d’altres, molts ciutadans espanyols sense comptar els desapareguts.
El cap d’estat espanyol es va fer amic de Videla amb gran facilitat. Tampoc era estrany. Congeniaven en allò més important. Amb el reconeixement del nou règim no en va tenir prou. Calia algun gest més d’amistat entre “pobles germans”. Les denúncies creixents arreu del món sobre les violacions dels drets humans i les desaparicions d’opositors polítics no van frenar les negociacions per a una trobada del dictador i el rei, que finalment va viatjar amb la reina Sofia cap a l’Argentina el 1978. Videla va vendre la cimera com un retrobament amb la “madre patria”.
Abans del viatge, el 16 de novembre del 1978, el rei va signar en persona el decret pel qual s’atorgava el collar d’Isabel la Catòlica al dictador argentí. Durant la visita, Videla va portar els reis a festivals de tango i a un partit del Boca Juniors, i els va assegurar (sic) que mai com en aquells anys s’havia fet tant al país per respectar els drets humans.
Joan Carles també tenia l’encàrrec dels ministres de tancar acords econòmics amb la dictadura aprofitant la suposada estabilitat que hi havia en aquell moment pel control ferri de l’exèrcit en tots els mitjans de producció i l’interès per aconseguir inversions internacionals que facilitessin la consolidació del règim davant l’oposició democràtica.
A la llarga Videla i molts dels seus ministres pagarien pels crims comesos. El rei espanyol, en canvi, va ser més llest i va propiciar que tots aquells que havien comès qualsevol crim durant la dictadura espanyola entressin en una amnistia de la qual ell va ser el primer beneficiat.
Milei i Felip VI
Si tan fatxa és el president de la República Argentina com és que Felip VI, el cap d’estat dels espanyols, va anar a la seva cerimònia d’investidura? No només això. Es van reunir com si fossin amics de tota la vida. M’imagino que van parlar d’anècdotes de Joan Carles I i de l’amistat amb els militars. Aquells sí que van posar ordre al país, li devia explicar el líder argentí, que quan passa comptes dels morts que ha provocat segons ell el socialisme a tot el món no parla mai del passat recent de la seva pròpia nació. Milei, a més, es queixa que no té prou poder al seu país per aplicar el cent per cent de les mesures que va prometre. Per assumir el control absolut d’un país ja sap quin és el camí igual que Felip VI. Ho coneix de primera mà de les històries vora el foc que li explicava el seu pare durant la Transició.
El ‘petit’ Nicolás, amb carta blanca
Fa uns deu anys l’ara popular petit Nicolás es va fer passar, com si res, per un emissari de la Casa del Rei i del govern espanyol amb empresaris a Oviedo. Va contractar fins i tot agents de policia per donar més veracitat a tota la història. Aquella trobada va tenir lloc a Ribadeo (Oviedo) i el jove va parlar en nom de Felip VI com si res. En ser enxampat, és clar, l’Audiència de Madrid li va imposar una pena de tres anys perquè tots els fets van quedar més que provats. Però Nicolás no és tan ximple com sembla o sap massa coses. Només així s’explica que el Tribunal Suprem l’hagi absolt de tots els delictes. Li ha revocat la pena de presó i no haurà de pagar ni un euro.
Letícia, xiulada a Saragossa
Per una vegada que la reina espanyola s’acosta a la final de la copa de futbol que porta el seu nom i en surt escaldada. Això li passa per no consultar de quina nacionalitat eren els equips que s’enfrontaven, el FC Barcelona i la Real Sociedad. La dona va haver de suportar estoicament una sonora xiulada mentre sonaven els estridents acords del seu himne nacional. Hauria d’haver preguntat al seu marit, que ja s’hi ha trobat unes quantes vegades, si era una bona idea anar al futbol precisament en aquest partit.
