Victòria de Vilafranca el dia que tots guanyen

Gamma extra per a tot­hom! El món cas­te­ller va viure ahir la seva gran festa amb milers d’afi­ci­o­nats que omplien a ves­sar la plaça de la Vila de Vila­franca del Penedès, l’esce­nari mític, per veure actuar les qua­tre millors colles del moment. Valia la pena ser ahir a Vila­franca, l’espec­ta­cle s’ho va valer, va comp­tar amb tots els ingre­di­ents pro­pis de la cas­tellística aspra i com­ba­tiva i va dei­xar un saldo espec­ta­cu­lar de set cas­tells de gamma extra repar­tits entre les qua­tre for­ma­ci­ons actu­ants, amb un pro­ta­go­nisme prin­ci­pal per als Cas­te­llers de Vila­franca. Els amfi­tri­ons van ser els grans tri­om­fa­dors en el balanç glo­bal de l’actu­ació. Deci­dits, molt con­cen­trats i extre­ma­da­ment moti­vats, els verds van tor­nar a ser un col·lec­tiu de gent molt potent, però cal dir que la diada va dei­xar un gust de tri­omf, de victòria, per a tots.

Un dels grans al·lici­ents d’ahir era pre­sen­ciar el duel entre Vila­franca i la Colla Vella, un com­bat que ja va tenir el seu ape­ri­tiu el cap de set­mana pas­sat i que ahir s’havia de diri­mir en la seva expressió màxima. Ni uns ni altres van defu­gir el cos a cos, tot i que la for­tuna, direc­ta­ment empa­ren­tada amb l’encert, els va som­riure de manera dis­par.

Una gran sor­tida
Van obrir plaça els Cas­te­llers de Vila­franca, i ho van fer amb una sor­tida d’altíssim risc. Els verds van apos­tar pel 4 de 9 amb l’agu­lla –que final­ment va aca­bar essent la cons­trucció més valu­osa de la diada–, el seu cas­tell talismà, però que ahir es pre­su­mia que seria una prova duríssima ate­ses les cir­cumstàncies, i és que la colla es va pre­sen­tar a plaça amb alguns ner­vis, és a dir, sense tenir-ho massa clar. Però els Cas­te­llers de Vila­franca van saber treure el millor de si matei­xos en el moment més oportú i van ata­car el cas­tell amb una ente­resa i una deter­mi­nació real­ment impres­si­o­nants. Cap defor­mació, cap flanc debi­li­tat... Una obra mes­tra que, a més a més, mar­cava clara­ment el ter­ri­tori. Al seu torn, les altres tres for­ma­ci­ons opta­ven per sor­tir de 3 de 9, un començament més pru­dent que no va oca­si­o­nar cap con­tra­temps.

Molt enfor­tits, els Cas­te­llers de Vila­franca van sen­ten­ciar la diada al seu favor en la segona ronda, en des­car­re­gar amb el mateix aplom i sere­nor que havien demos­trat abans una magnífica torre de 9. Curi­o­sa­ment, dos dels cas­te­llers que lide­ren el tronc d’aquesta estruc­tura expres­sa­ven en pri­vat els seus dub­tes sobre l’èxit de l’empresa. La res­posta la van donar ells matei­xos con­tro­lant i tem­pe­rant l’exe­cució en els seus moments més com­pli­cats. Amb el folre i les mani­lles –cos d’elit– sem­pre al seu lloc, l’eufòria es va dei­xar anar entre les files dels vila­fran­quins. Però l’excep­ci­o­nal segona ronda encara havia de rega­lar moments de màxima tensió a una ger­nació cada cop més expec­tant, que va que­dar boca­ba­dada quan la Colla Vella mun­tava el peu del que havia de ser el pri­mer intent de l’inèdit 3 de 9 amb el pilar que mai hagués vist una plaça cas­te­llera.

Assu­mir ris­cos
Hi ha moments a la vida en què cal assu­mir el risc. En què cal donar el pas enda­vant, cal ser valents. Hi ha acti­vi­tats i esports més tran­quils, fins i tot repo­sats, però qui deci­deix jugar a això dels cas­tells ha de tenir clar que de tant en tant li tocarà enco­ma­nar-se al sant pre­di­lecte. És així. La Vella tenia l’opor­tu­ni­tat –única– de cla­var una quei­xa­lada de tauró i no es va fer enrere.

Es dirà que l’intent va ser un xurro, i no serà aquesta una impressió allu­nyada de la rea­li­tat. El cas­te­llot va sal­tar pels aires a les pri­me­res de canvi i va dei­xar una pri­mera evidència: posar-li un pilar al 3 de 9 sona igual que voler fer la qua­dra­tura del cer­cle. De totes mane­res, el gest de la Vella d’anar a totes va ser d’aquells que no s’obli­den i que ser­vei­xen per expli­car de quina pasta està fet el per­so­nal de la camisa rosada. La pata­cada va fer que la colla hagués de rebai­xar pre­ten­si­ons i enlairés la mateixa estruc­tura però amb un pis menys, cosa que li va donar aire per poder-se llançar, tot seguit, a fer el 2 de 9, un objec­tiu pri­o­ri­tari. La capa­ci­tat de reacció dels rosats –lliçó d’orgull– va ser molt nota­ble, i el cas­tell, amb un folre i unes mani­lles al límit, va pre­sen­tar bona mida fins a car­re­gar-se, però l’ensor­ra­ment d’un dels pilars va fer que la feina quedés a mit­ges. Ja el tenien! Un èxit en qual­se­vol cas.

Joves de Valls
Menció a part mereix en tota aquesta història el paper repre­sen­tat per la Colla Joves Xiquets de Valls, la qual es va aca­bar apun­tant la segona actu­ació més valo­rada (comp­ta­bi­lit­zant els tres millors cas­tells) amb un des­co­mu­nal 5 de 9 amb folre. Quina pas­sada! Val a dir que cos­tava una mica de creure que la Joves hagués estat capaç de pre­pa­rar un cas­tell d’aquesta enver­ga­dura –que la colla havia car­re­gat en dues oca­si­ons en tot el seu his­to­rial– per al dia d’ahir i, fins i tot, quan va començar a mun­tar el seu peu mul­ti­tu­di­nari, feia la sen­sació que l’aven­tura aca­ba­ria abans d’hora.

Però, senyo­res i senyors, ahir a Vila­franca van tor­nar els dia­bles ver­mells en la seva dimensió màxima per vèncer, en una seqüència molt emo­ci­o­nant i per pri­mera vegada, la majes­tu­osa super­ca­te­dral. Tots van que­dar exte­nu­ats en el rot­llo ver­mell, fins al punt que es van haver de treure for­ces d’on no n’hi havia per aca­bar bé la feina.

La ter­cera ronda
I és que en la ter­cera ronda a la Joves li va caure la seva pri­mera temp­ta­tiva sobre el 4 de 9, però a la segona els cami­ses ver­me­lles van posar-hi el que calia per fer ren­dir el 4 de 9 i cul­mi­nar de manera bri­llant una feina molt ben feta. Cer­ta­ment, hau­ria estat imper­do­na­ble qual­se­vol altre resul­tat després del seu fabulós 5 de 9, que d’altra banda no va ser l’únic que es va veure en la macro­di­ada san­fe­li­xina –gai­rebé qua­tre hores va durar la festa–, ja que uns molt ambi­ci­o­sos Minyons de Ter­rassa també es van atre­vir amb el 5 de 9. Va ser una llàstima, ja que un pro­blema de sin­cro­nit­zació va fer que una de les aixe­ca­do­res pugés amb retard, la qual cosa va dei­xar sense reser­ves el tronc per defen­sar una bai­xada ter­ri­ble. Sigui com vul­gui, els ter­ras­sencs, que van aca­bar amb un 4 de 9 –tre­ba­llat– i un bonic pilar de 6 una actu­ació excel·lent, van demos­trar que tenen el cas­tell al seu abast per des­car­re­gar-lo a la pro­pera ocasió que se’ls pre­senti.

Els Cas­te­llers de Vila­franca, que van arro­do­nir la seva sèrie regu­lar amb el 3 de 9 (els res­pon­sa­bles no se la van voler jugar amb el “tres amb l’agu­lla”), i la Colla Vella encara van dur el duel fins a la ronda dels pilars. Quin comiat! Totes dues a la càrrega con­tra el majestuós pilar de 8. Va par­lar Vila­franca, i el va des­car­re­gar amb una sobri­e­tat escan­da­losa; després ho va fer la Vella, i el va car­re­gar sobra­da­ment, però el pilar va cedir quan bai­xava. Vila­franca manté el lide­ratge. Sant Fèlix 2008 ja és història. Quina història!