Una ruta per créixer i per canviar la imatge

Que­dem a les nou del matí a l’ajun­ta­ment. Punt d’inici tòpic d’un pas­seig amb l’alcalde, d’acord. Però quan con­cer­tem la tro­bada, ho con­si­dero per­ti­nent i també pràctic, ja que em comenta que ja estarà al des­patx tre­ba­llant. Per a un alcalde novell en el càrrec, però amb experiència muni­ci­pal –va ser regi­dor a l’opo­sició i en equips de govern, amb els alcal­des Antoni Bau­lida i Enric Bagué– ser el bat­lle del poble on ha nas­cut i cres­cut és “un somni fet rea­li­tat o una rea­li­tat somi­ada”. Així ho va expres­sar Robert Mun­det i Anglada (Cassà de la Selva, 1970) en la presa de pos­sessió el 15 de juny del 2019. Dos anys després demano a Mun­det (Junts) per si aquesta rea­li­tat somi­ada, la de la vara, pesa més del que es pen­sava: “L’experiència prèvia de regi­dor ajuda per tot el que ens ha vin­gut i el conei­xe­ment del poble faci­lita les coses”. Al llarg del pas­seig, aquest “conei­xe­ment” el com­provo a través de la soci­a­lit­zació. Per una banda, les salu­ta­ci­ons, aquell “bon dia” que difícil­ment se sent a ciu­tat. I ens atu­ra­rem més d’una vegada perquè Mun­det atén alguna petició o allarga la salu­tació amb un diàleg breu amb el cone­gut. Per­cebo que la il·lusió per l’alcal­dia hi és.

Després que Marià Mont­su­nyer (PSC), soci de govern, surti de la tro­bada set­ma­nal amb l’alcalde, entro al des­patx, on em fixo en les vis­tes. Un des­patx ha de tenir unes bones vis­tes. Perquè des de dins es tre­ba­lla pen­sant en el que hi ha a fora. L’alcalde m’asse­nyala les obres del nou super­mer­cat Bon Preu. Des de la fines­tra està al dia de les obres. La feina en un Ajun­ta­ment, explica, “és com fer la llista del súper”. M’avança el recor­re­gut que farem, de bon matí, perquè la xafo­gor d’agost, ho fa més pru­dent. Per què ha esco­llit aquesta ruta? “Crec que seran punts de crei­xe­ment del poble i dona­ran un canvi radi­cal a la imatge que tenim de Cassà de la Selva, amb molt més bons equi­pa­ments i bons ser­veis.” Penso en la imatge que, com a foras­tera, tinc de Cassà i em con­testo men­tal­ment: música, suro i Gavar­res. Ho faig a par­tir de la tra­dició i de la història, dels taps de suro que hi ha a la rotonda d’entrada, i d’un pas­sat que s’ha lle­gat com a patri­moni arqui­tectònic i que ens tro­bem al llarg del pas­seig. Quin és el canvi d’imatge que pro­posa? “Estem en un lloc de pas. Sem­pre hem tin­gut el pro­blema de saber-nos ven­dre com a muni­cipi. A la zona espor­tiva, per exem­ple, tenim molts usu­a­ris de fora, de Cal­des, Lla­gos­tera, Riu­de­llots, fins i tot For­nells.” Enfi­lem, doncs, cap a la zona espor­tiva, pas­sant per l’antiga estació del Car­ri­let, ves­tigi de l’antic tren de Girona a Sant Feliu. Un grup de ciclis­tes cir­cu­len per la ruta. L’alcalde m’asse­nyala, quan som a la zona espor­tiva, el nou tram de les vies ver­des que es pla­ni­fica man­co­mu­nat amb cinc muni­ci­pis més. “És una inversió molt impor­tant de ter­ri­tori i també de bon veïnatge. És futur, perquè la via verda és salut, esport i és un atrac­tiu turístic dels que som muni­ci­pis de segona línia de mar.” Pen­sant pot­ser en els ciclis­tes que aca­bem de veure, afe­geix: “També pot ser un punt de dina­mit­zació per a totes les cases de turisme rural que tenim escam­pa­des.” A la zona espor­tiva hi rea­lit­za­ran un camp de fut­bol 7. Men­tre el fotògraf Manel Lladó pren mides per quina és la millor foto en aquest pri­mer punt de l’iti­ne­rari, Mun­det es pre­o­cupa pels tre­balls del canvi de gespa que s’estan fent al camp de fut­bol. Repre­nent el pas­seig, Mun­det foto­gra­fia els tre­balls que s’han fet a l’escola Puig d’Arques.

El segon punt de la ruta és la residència geriàtrica Sant Josep. Fa un any que l’equip de govern va deci­dir que l’enti­tat pública Sumar, vin­cu­lada a la Dipu­tació de Girona, que n’és el soci majo­ri­tari, ges­tionés el cen­tre: “L’atenció a les per­so­nes és molt impor­tant; neces­sitàvem un con­trol més exhaus­tiu del que hi pas­sava, i més pro­fes­si­o­nal, i Sumar ens dona aquesta cober­tura i segu­re­tat, cosa que no faria una empresa pri­vada.” Des­taca que era el moment de fer el canvi, i es rati­fica en la bona aposta amb un “anem en bona direcció”.

Robert Mun­det camina a pas lleu­ger. No es tracta d’enlles­tir ràpid el pas­seig, però tam­poc d’entre­te­nir-se exces­si­va­ment. De tarannà pràctic, ho demos­tra amb aquesta ruta que no vol ser turística, ni d’apa­ra­dor, ni recre­ant-se en les enyo­ran­ces de les cases senyo­ri­als, en les quals li faig parar atenció durant el recor­re­gut, sinó posant èmfasi en els equi­pa­ments i els ser­veis. En l’esmor­zar que fem a la plaça de la Coma ho rati­fica el pro­pi­e­tari del bar quan li demano què pensa de l’alcalde: “Prag­ma­tisme. Ens estal­viem un munt d’argu­ments i anem per feina.” De camí en el ter­cer punt de la ruta, coin­ci­dim amb la mare de l’alcalde, que ve del mer­cat. És dia de para­des de fruita, ver­dura, plan­ter... però també tèxtil al pas­seig Vila­ret. Li demano per pas­sar pel mer­cat, per veure l’ambi­ent. Demana a la mes­tressa d’una parada si té feso­lets de l’ull negre, que ser­vits a taula li són el millor àpat del món. La tro­bada casual amb la mare evoca no només la plaça on jugava de petit sinó els records que encara flai­rem de la cuina de la infan­tesa.

Dei­xem els fesols i el paradís de les esto­va­lles i tor­nem a la ruta, perquè Mun­det ens vol ense­nyar l’actu­ació que pla­ne­gen rea­lit­zar al car­rer Indústria amb el car­rer de la Bis­bal: “És una de les fases pre­vis­tes en la pla­ni­fi­cació de la millora del cen­tre de Cassà, però és urgent perquè la cano­nada d’aigua pota­ble que sub­mi­nis­tra a tot el poble hi passa per sota, és de fibro­ci­ment i està molt trin­xada.” Es pre­veu començar al setem­bre, i tot i que reco­neix que són molts mesos de molèsties per als veïns, “de car­rers empan­ta­ne­gats”, serà un guany de futur. “No hi ha con­tri­bu­ci­ons espe­ci­als”, recalca.

La foto­gra­fia que des­taca aquest pas­seig, vista per l’ull d’en Manel Lladó, és a la plaça de la Coma. Ens demana si volem entrar a Can Trin­xe­ria, quart punt de l’iti­ne­rari, també parada obli­gada, no només per la bellesa arqui­tectònica exte­rior, sinó perquè l’Ajun­ta­ment en vol refor­mar la segona planta en el marc d’una raci­o­na­lit­zació i usos d’espais muni­ci­pals. Aca­bem la ruta a Can Parera, motiu d’engan­xada en l’últim ple amb ERC perquè es va com­prar la finca i se’n pro­jecta l’ender­roc par­cial, per fer-hi pla­ces d’apar­ca­ment. La nau adja­cent es refor­marà per crear una plaça coberta amb un ús poli­va­lent. Encara s’hi poden veure, a la paret de Can Parera, els impac­tes de la metra­lla durant la guerra civil. “Era una opor­tu­ni­tat per crear apar­ca­ments i que pot supo­sar un suport al comerç local.”

Li demano pas­sar per Can Fri­gola, motiu de dis­cussió, quan era a l’opo­sició, arran de la com­pra feta per l’alcal­dia de Martí Vallès (ERC): “Tenim patri­moni i l’hau­rem de con­ser­var perquè cal una inversió potent i finançament extern per fer-hi un pro­jecte.” Em recorda que s’ha reduït molt l’endeu­ta­ment però que “no es pot esti­rar més el braç que la màniga”. Ser pràctic, tocar de peus a terra, és la seva manera de fer i de ser: “No tens marge, perquè la llista del súper és inter­mi­na­ble.” Li pre­gunto pel pacte amb el PSC que li per­met gover­nar. ERC es va impo­sar per tres vots de diferència el 2019 i per cinc el 2015: “Bé, molt cor­recte.” Tor­na­ria a sig­nar el pacte de govern? “M’entendré sem­pre amb les per­so­nes que es vul­guin enten­dre; no els va interes­sar”, refe­rint-se als repu­bli­cans. Defensa que les grans apos­tes s’han apro­vat per majo­ria i que “no hi ha tan­tes diferències, sinó que és qüestió de mati­sos”. Li demano si al cap­da­vall no és qüestió de sin­to­nia per­so­nal. “Pos­si­ble­ment no hi ha la cor­di­a­li­tat ni l’avi­nen­tesa per fer les coses més fàcils; és el preu de la política.”