Entre avions i ocells

El primer vol a Lleida el va fer el pilot francès Leonci Garnier el 20 de juny del 1911 des del turó de Gardeny, però no va ser fins l'any 1927 que els militars van crear l'aeròdrom d'Alfés, anomenat d'Albatàrrec en els seus inicis. Enguany, per tant, a un mes que s'hi veti l'activitat aèria, l'aeròdrom compleix 88 anys, una llarga i complexa història.

Són cent hectàrees de terres de secà a sis quilòmetres de Lleida on s'habiliten tres pistes, la més llarga de les quals té 1.200 metres de longitud. El seu ús va ser militar durant anys, tot i que també va ser aeròdrom per a escola de pilots, activitat esportiva, aeròdrom d'emergència i base operativa durant les èpoques de risc d'incendis forestals.

Ha estat el camp d'aviació de referència a Ponent. Primer va ser aeròdrom militar, fins al final de la Guerra Civil, i l'any 1941, el nou govern franquista va retornar les terres al seus propietaris originaris, veïns de Lleida, Alfés i Albatàrrec, però els lloga l'aeròdrom. El febrer de 1980, però, la provisionalitat d'aquesta situació i la tutela de les instal·lacions porta el Ministeri de Defensa a comprar les cent hectàrees del camp d'aviació per 34 milions de pessetes. I tot i maniobres i exercicis militars, l'activitat a l'espai la protagonitza el Reial Aeri Club de Lleida, una entitat que es va crear l'any 1929 i que va obtenir la cessió de la instal·lació per part de l'exèrcit.

El litigi va néixer l'any 1988, quan grups ecologistes reivindicaven l'aeròdrom com una timoneda única a Catalunya pel seu paisatge estepari i que no s'ha vist alterat per la manca d'activitat agrària. Aquest fet, precisament, la seva exclusivitat aèria, va afavorir la presència d'aus pròpies d'aquest hàbitat, alguna de les quals en risc d'extinció, com el cas de l'alosa becuda.

La presència d'aquest ocell va obligar al Ministeri de Defensa a suspendre el festival aeri que des de feia tres anys se celebrava per les Festes de Maig de Lleida.

A partir d'aleshores, tot ha estat un seguit d'enfrontaments entre l'Aeri Club i ecologistes: accions de protesta d'Ipcena, demandes judicials creuades, projectes de reforma aturats, manteniments de les pistes sota protecció judicial i, fins i tot, alguna agressió. Tot plegat, força lamentable.

La Generalitat ha estat qui ha buscat sempre acords i compatibilitats, però amb una absoluta indefinició sobre els usos de la timoneda, que no han permès ni preservar l'espai natural ni potenciar l'aviació a Ponent quan era el moment. I tot, per quedar bé amb tothom. El mateix president Jordi Pujol, quan ja estava retirat, va reconèixer el seu error amb Alfés. Tard.

L'any 1998, el govern català va aprovar un pla especial de protecció del medi natural i del paisatge d'Alfés i va declarar unes 700 hectàrees de la zona com a Pla Especial d'Interès Natural (PEIN), de les quals 563 són àrea agrícola de protecció, fet que ja limita les perspectives de reg dels pagesos de la zona. L'activitat aeronàutica queda en entredit, però comença el període de compatibilitat d'usos. El 14 de desembre del 2000, l'aleshores conseller de Política Territorial, Pere Macias, va comprar l'aeròdrom per 60 milions de pessetes i va anunciar la reconversió en aeroport regional, amb una inversió de 182 milions de pessetes. Al final, les denúncies ecologistes i la incoherència de conviure amb aus en risc d'extinció, tot i que molts pocs les han vist, van fer que el projecte s'aturés el 2003. Finalment, el govern va descartar Alfés i va apostar per Alguaire. La resta, fins avui, és una complexa convivència entre avionetes i l'espai de secà protegit.