El consumisme dels morts i dels vius

En una escena de La nit dels morts vivents, film referencial del subgènere zombi dirigit per George A. Romero fa cinquanta anys, els morts vivents entren en un supermercat. De fet, podria considerar-se que imiten els vius deambulant com zombis en les grans superfícies comercials. A The dead don’t die Jim Jarmusch fa que els “seus” zombis tinguin una fixació pels establiments comercials. Ho fa de manera que tant deixa clar que persisteixen en el consumisme voraç que va regir les seves vides com que el seu capteniment és idèntic al dels que, potser, encara som vius. És així que, referint-se també a l’addicció a les noves tecnologies i al culte a l’aparença, el director apunta que tots som una mena de morts vivents en aquesta societat consumista i uniforme representada en el microcosmos d’una petita població dels EUA anomenada Centerville. De fet, a través del comentari final d’un personatge marginal encarnat per Tom Waits, no només s’apunta, sinó que es fa explícit, potser fins i tot massa.

Creant una mena de comèdia negra, Jarmusch ho aborda amb un humor que crea gags d’una gràcia desigual, com ho és, de fet, The dead don’t die. Hi ha, doncs, una dimensió política que no és aliena al fet que el film imagina que, en el cor dels EUA ignorants del canvi climàtic, el desglaç fa que els rellotges s’aturin, la nit es faci dia i els morts retornin. Aquesta transcendència s’infiltra en un film que a la vegada sembla un divertiment de Jarmusch i la seva troupe actoral, entre la qual, Sara Driver, la seva esposa; l’esmentat Tom Waits, Iggy Pop, Bill Murray, Adam Driver (Paterson reconvertit en el policia Peterson) i Tilda Swinton, que fa de samurai-marciana després de fer de vampira a Only lovers left alive. Això fa que, a més de les citacions i referències al gènere de terror, Jarmusch realitzi una picada d’ullet al propi cinema. Tanmateix, tot i que el cineasta persisteix en la seva tonalitat especial, ho fa sense exigir-se massa i amb menys inspiració que en altres ocasions.