Altres
ALBERT BALASCH
POETA
“La poesia és una bèstia domesticada”
La cosa, l’obra, ha de créixer sola. Potser... No sé, ni m’interessa, exposar-me més enllà del que escric
Un no és mai conscient del tot de tot de tot el que fa. I sovint tinc la sensació que, un cop escrit el poema, allò ja no em pertany
En l’ensenyament de llengua i poesia és fonamental fer créixer el pensament i la sensibilitat de l’alumne
Guanyador del premi Gabriel Ferrater 2009 per La caça de l’home, Albert Balasch (Barcelona, 1971) ha fet una de les carreres més estimulants del canvi de segle de la poesia catalana, amb títols com ara Decaure i Les execucions, publicats per la prestigiosa Lumen en edicions bilingües. De la mateixa manera, una antologia de la seva obra apareix ara a Kriller71, un segell que ha destacat per l’edició de poetes d’arreu del món en versió castellana. Abans havia publicat Miquel Bauçà, i Balasch és el següent en incorporar-se en una selecció de l’editor argentí Aníbal Cristobo, enamorat de l’obra del barceloní. Un hombre llega tarde ens arriba amb un pròleg d’Andreu Jaume. Una adaptació de La caça de l’home va ser estrenada al Festival Shakespeare a càrrec de Mario Gas, i Quadern del frau (Edicions 62, 2016) va ser estrenat com a peça dramàtica en els festivals Grec de Barcelona i Temporada Alta de Girona. Aplegava, reescrita i reordenada, l’obra poètica publicada fins al moment. També és autor de l’obra radiofònica Grava, una tempesta (2012), així com coautor del curtmetratge A fora (2012, premi de la 6a edició del Foro de Animación Contemporánea del festival de Mèxic Animasivo), i del CD Fan dissabte, amb Hans Laguna. L’entrevisto a la Floresta, on viu amb la seva companya, els fills i un gos tipus dàlmata que amenitza la sessió.
A ‘Un hombre llega tarde’, Aníbal Cristobo hi ha fet una antologia de la seva obra i d’inèdits. Com l’explicaria a un lector nou? Quins n’han estat els motius?
Els motius de l’antologia crec que els hauria de preguntar a l’editor, l’Aníbal Cristobo, que ja fa deu anys que es va interessar per la meva obra i que m’aprecia una mica i ara ha gosat fer això. Arran del Quadern del frau, que és una mena de poesia compilada que vaig fer fa uns anys, l’Aníbal ha fet la seva selecció. L’explicació de l’antologia…, doncs una mica el mateix, tot i que ell em va anar comentant la seva tria i hi ha afegit uns inèdits, a més de la peça radiofònica Grava, cosa que m’ha agradat molt. En qualsevol cas, crec que Un hombre llega tarde intenta ser una mostra del que jo procuro fer i suposo que del que ell creu que jo faig: versos i poemes llargs i breus, proses, mostres d’el·lipsi i de dramatització vital, i crec que també molta ironia. Tot plegat encapçalat per un pròleg de l’Andreu Jaume. I una cosa que m’agrada especialment del llibre és que apareix sencer La caça de l’home traduït al castellà, tal com ja havia aparegut en italià.
Des de molt jove va participar, als anys noranta, en grups dinamitzadors de la poesia dita i en espais escènics. En paral·lel ha publicat un grapat de llibres. Quines són les fronteres entre l’espectacle i la poesia?
He après fa poc que per mi són dos mons molt diferents. Fins no fa gaire m’incomodava molt dir els meus versos en públic –de fet, encara m’incomoda–, però ara he trobat la manera de fer-ho amb uns personatges sorgits de ves a saber on, que es diuen Bulli, Iabo, Escup i Esput, i que em fan servir, a mi, de titella. A ells encara no els puc abandonar i diuen, a través meu, alguns versos i ocurrències d’una veu que és d’un tal Balasch. Tot plegat em convé, perquè m’allunya del recital, que no m’interessa gaire.
Vostè ha tingut una rebuda més gran a través de les traduccions castellanes que al nostre país. Quin creu que n’és el motiu?
Són coses que se m’escapen… La cosa, l’obra, ha de créixer sola [dubta, calla, s’ho repensa i continua]. Potser… Crec que és que té a veure amb el fet que no sé, ni m’interessa, exposar-me més enllà del que escric. Crec que també hi té a veure que al Jordi Cornudella, que m’ha acabat fent com a poeta i que m’edita els versos, també li passa una mica el mateix. I ja és això. I potser hi ha algun altre motiu, que té a veure amb el món de la cultura a Catalunya, però que em fa una mica molta mandra d’explicar. Perdoni.
Què hi farem! ‘Decaure’ (2003) o ‘Les execucions’ (2006) van sortir en bilingüe a la prestigiosa col·lecció de poesia de Lumen, segurament la més important de l’àmbit hispànic. Ara, Kriller71 li publica aquesta selecció. Com observa aquest fenomen, com a mínim, curiós?
L’observo amb un agraïment molt gran, a l’Andreu Jaume (Lumen) i a l’Aníbal Cristobo (Kriller71), que fa molts anys que creuen en el que faig. I això no deixa de suposar-me, encara ara, una certa perplexitat. Un no és mai conscient del tot de tot de tot el que fa. I sovint tinc la sensació que, un cop escrit el poema o el que sigui, allò ja no em pertany. La poesia m’ha estat sempre un estranyament.
Amb ‘La caça de l’home’ va guanyar el premi Gabriel Ferrater, però. És el premi amb més dotació de l’àmbit lingüístic. Ho va considerar un pas endavant, un reconeixement?
Un pas endavant cap al final [riu]. Sí, i tant! Però no pas per un suposat reconeixement, sinó perquè va suposar poder treballar amb el Jordi Cornudella i fer-me’n amic. Allò va ser el premi. Poder treballar el poema amb rigor i temps enmig de riures. Molta generositat, molta feina i molta gresca. I molt futbol, també. Perquè era l’època en què el Barça practicava el millor futbol de la història i ho guanyava tot i…
No exageren?
Me’n recordo que vam arribar a la conclusió que, després d’allò, el Barça havia de desaparèixer i convertir-se en mite. Hauria sigut rodó rodó. I m’agrada molt pensar que tot allò feia part de la vida de La caça de l’home… Després va venir el fet que el Francesc Torrent en fes una versió molt potent amb Els fills del drap i que l’Albert Arribas dramatitzés tot el Quadern del frau en un muntatge de set hores i l’estrenés al Grec i al Temporada Alta, i també vam riure molt.
Compagina la seva vida com a creador amb l’ensenyament. Quins són els límits i els entrebancs?
Ostres, m’és complicat dir-ho. Sí que tinc clar, però, que amb l’intent d’ensenyar la llengua en general i la poesia en particular pretenc el que per mi és fonamental en l’ensenyament, que crec que és fer créixer el pensament i la sensibilitat de l’alumne.
M’ho concreta?
Vaja, que sàpiga estar sol, que sàpiga imaginar i també comptar, que tingui la distància irònica, que sàpiga veure l’altre, que es pregunti si té alguna cosa a dir o no… Aquestes coses. Crec que la creació i l’ensenyament haurien de ser fins i tot el mateix, com un taller intel·lectual i moral, però vaja, no ho sé… En el meu cas, una cosa mai ha entrebancat l’altra. O potser la pedagogia, que és una altra cosa, ho ha intentat algun cop i jo he fet veure que no me n’adonava. Northrop Frye té un llibre molt bonic sobre això, que es diu La imaginació educada. I després hi ha el Juan de Mairena, d’Antonio Machado, que potser estaria bé que fos lectura prescriptiva per als professors.
També m’agradaria recordar els espectacles que hem citat al començament, que entronquen amb els treballs audiovisuals, com ‘A fora’, premiat a Mèxic, o les col·laboracions amb el músic Hans Laguna. M’agradaria que ens expliqués la relació d’aquestes arts amb la poesia.
Per mi és una relació natural perquè sorgeix de l’amistat i de la mirada del món compartida que crec que tinc amb el pintor Tià Zanoguera i la seva pintura, i que tinc amb el Hans Laguna i la seva música en la vessant més experimental. Més enllà d’això, és clar que els primers homes cantaven i es representaven. Vull dir que tot va com molt alhora, no? No hi ha poesia sense música, vull dir que segurament són el mateix, i Altamira et diu la resta, no? I pel que fa, en concret, al curtmetratge A fora, tot el mèrit és del Tià i del Marc Capdevila, que van muntar un quadre en moviment.
Li hauria estat factible viure sense la poesia?
Durant la meva vida, el futbol i la poesia m’han salvat literalment la vida en més d’una ocasió. I això no crec que tingui res d’extraordinari ni tampoc em garanteix que ho puguin tornar a fer. Ara, factible?... Ostres, suposo que sí, però seria una altra vida petita. La Mercè Rodoreda ho diu molt bé quan parla dels corcs i de les vides petites que s’entrellacen, i això m’ha vingut al cap perquè suposo que és una demostració del que acabo de dir. Que la poesia, la imaginació, et permeten tremolar de maneres diferents en la teva vida petita… O alguna cosa per l’estil.
El llenguatge, el que es diu, però també el que no es diu o el que s’intueix, són aspectes fonamentals en la seva manera d’escriure. Quins són els equilibris entre aquests extrems?
Tot és llengua. I és de l’aparent paradoxa del llenguatge i, per tant, del que som, del que a un li agradaria dir alguna cosa. D’una banda, el llenguatge és el nostre terreny de joc; de l’altra, és la nostra gàbia. I tot el que això genera en els humans: somriure i dolor, mal i proves de vida. Vaja, el de sempre.
Quina és aquesta baralla?
A mi, però, el que em passa és que sovint el llenguatge el visc com un enemic i l’escriptura n’és la baralla. Fins a un cert punt, em repel·leix aquesta cosa del goig de les paraules. No, fins a un cert punt, no: em repel·leix, sí. I després hi ha l’absència en la presència i la presència en l’absència, de la qual vostè parla, que no és només un joc de paraules, sinó que és inherent al llenguatge. I que connecta amb la idea del mal, etcètera. Sí, anomenar té un punt de catàstrofe humana. Parlar d’aquesta catàstrofe, investigar-la, mostrar-la, sí, potser va d’això el que faig.
En un dels seus poemes escriu que “el talp és el llenguatge”. Acaba dient que el talp és cec. És la poesia una manera de mirar, de visió?
La poesia és una bèstia domesticada. De moment he arribat fins aquí. Dit això, la invalidesa visual és molt efectiva, sens dubte, perquè té la força de mostrar que en la foscor hi ha llum, que anar a les palpentes és una actitud vital.
En una de les parets del pati de casa seva veig que hi ha el número 14 de Johan Cruyff a l’Ajax i a la selecció holandesa. Se sent identificat amb aquesta figura?
Des del 1973, Johan Cruyff forma part de la meva vida petita, però crec que això li deu passar a més d’un. Johan Cruyff és elegant en l’error i en el risc de voler dir alguna cosa.
Va més enllà de la referència purament esportiva, doncs?
Johan Cruyff m’ensenya tantes coses per anar pel món com me les ensenya, per exemple, Cohèlet, Ausiàs March, Emily Dickinson, Franz Kafka, Josep Carner o Josep Cobo. El que passa és que el 14 és un número que per mi representa bastant la conya de viure i és com molt fàcil de guixar.
Corredor de fons de prestigi
Albert Balasch és un dels poetes més coneguts de la literatura catalana fora del nostre àmbit lingüístic. La prestigiosa col·lecció de poesia de Lumen va publicar edicions bilingües dels llibres Decaure i Les execucions, i ara l’editor argentí Aníbal Cristobo presenta una selecció del conjunt de la seva obra a Un hombre llega tarde (Kriller71), amb pròleg del també editor Andreu Jaume, que no dubta a definir-lo com un dels grans poetes que ha conegut. Durant la seva trajectòria, Balasch ha fet de tot, de crític, llibreter, recitador, quan ningú recitava, i actualment compagina l’escriptura amb la docència. El 2009, el llibre La caça de l’home va ser guardonat amb el premi Gabriel Ferrater. Algunes de les seves peces han estat representades internacionalment i ha col·laborat amb el músic Hans Laguna, entre altres espectacles. La seva obra sorprèn per la delicadesa i la profunditat.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
