“No es treballa pel mig del món des de fora”

Sí, tot i que no tots. Hi ha textos que ja hi eren i que s’han refet o s’han posat en relació amb la resta, i n’hi ha d’altres que ja són escrits amb la voluntat de crear una unitat entre les peces, i de fet la manera d’ordenar-los fa que la unitat vagi sorgint sola. A més, la reescriptura ja dona aquesta cohesió.

A vegades he tingut la sensació que més que conduir-lo jo, el llibre em conduïa a mi. La narració, si podem dir-ne així, perquè no sé si és la paraula que hi tocaria, s’anava perfilant perquè en certa manera cada peça en reclamava una altra, i tot plegat acaba fent, és veritat, una mena d’itinerari.

Hi ha molt d’anar i tornar, hi ha molt de camí, però potser perquè també sota el projecte hi ha la línia recta. Els tombs i els retombs més aviat t’imposen una circularitat o una espiral, perquè el començament i el final sempre són relatius. No són mai absoluts.

Tens raó, i aquí n’hi ha molta, de narració. Si hagués de triar entre relats, discursos i tot això, triaria narració. No és que no puguem fer servir certes paraules, però a vegades, amb aquesta dèria del reduccionisme i de les etiquetes, acabem limitant els significats.

Hi ha sempre una mínima voluntat de transmetre alguna cosa, amb aquest dir, poc o molt, que té un contingut narratiu o digue’n com vulguis. I a més a més, és clar, jo tinc una especial passió per la llengua i per la fraseologia; és una dèria que arrossego des de fa molts anys, i d’una manera o altra havia de sortir. En algun moment fins i tot he intentat no passar-me, perquè em podia deixar anar excessivament. Referir-me a jocs i contalles suposo que té a veure amb l’edat: se’m fan presents coses que abans no advertia. És com si reclamessin un espai, tot i que hi han sigut sempre. Hi eren, però no les tenies presents, i llavors reclamen, d’alguna manera, la seva existència. Algunes que fins i tot les tenia absolutament oblidades eren allà. Eren al fons de la calaixera, i quan l’obres, rebroten.

Per això et deia que deu tenir alguna relació amb l’edat. És igual, pel que sigui. Per reacció a aquesta mena d’homogeneïtzació o, en tot cas, de pèrdua dels significats de les coses. Les etiquetes avui ho encotillen tot i ens neguen la flexibilitat que la llengua ha de tindre per inventar-se. I la manera de reinventar-se, moltes vegades, és anar a buscar allò que ha fet pòsit. En el fons, de fet, no cal inventar-nos res. La llengua per mi és important i, a més a més, m’apassiona jugar-hi.

Però sempre, com t’ho diria?, amb un peu clavat a terra.

Que el Priorat és un món oblidat, no ho afirmaria tan categòricament. Jo crec que aquest món, com la llengua i com la manera de parlar, és viu. Algú s’ha referit al llibre com una recuperació... Jo no tenia cap intenció de recuperar res. Això és viu, encara. Que estigui amenaçat, no et diré pas que no. Però encara és viu. La gent d’allà no senten pas que el llibre els hagi ajudat a desenterrar les essències ni res d’això. El que sí que és cert és que el Priorat té greus amenaces al damunt.

El problema és que el Priorat ha passat de ser totalment invisible, ignorat i desconegut, a fer-se visible. M’he passat la vida anant a jornades i seminaris de l’Observatori del Paisatge i, quan parlava del Priorat, la gent amb prou feines el sabia situar al mapa. Ben mirat, és una sort. El repte era, i continua sent, fer-lo visible, però d’una determinada manera, decidint nosaltres de quina manera, no que se’ns imposi com ho hem de fer. I això és molt difícil, perquè les forces que empenyen a encasellar els territoris tenen un poder que nosaltres no tenim a l’hora de decidir com volem ser presents al món. Ho hem intentat i alguna cosa hem aconseguit, però el turisme és una de les amenaces. És allò típic: ara ens haurem de penedir d’haver volgut ser visibles! És clar que ser ignorat tampoc no és la solució. L’alternativa entre ser invisible o estar prostituït hauria d’estar entremig. Però són solucions difícils i més a casa nostra, perquè, a diferència d’allà dalt, som poca gent, tenim molt poca massa crítica, la gent és gran i, per tant, tot el que vulguis tirar endavant té problemes afegits. A sobre, aquí partim d’una autoestima molt degradada durant dècades i dècades.

Per a mi hi ha dues menes d’autoestima. N’hi ha una de fonamentada en el coneixement profund del lloc i dels valors que té. També quins defectes i quines mancances, però aquest coneixement és el que fa que puguis bastir projectes realment adequats. Aquesta és la bona autoestima, per a mi, però és la més difícil, perquè requereix temps i la voluntat d’enfortir aquest coneixement. I després hi ha l’altra, la que t’envien des de fora, que és aquesta part més glamurosa, més superficial.

Per entendre’ns, sí. El que passa és que s’està desplaçant cap a l’altra. Quan allà ens barallàvem perquè no se’ns omplís el Montsant de molins (i ho vam aconseguir i tenim un parc natural), va sortir una entrevista al president del Consell Comarcal de l’Alt Empordà, que parlava també de les eòliques, i va dir, per justificar la seva posició: “És que l’Empordà no és la Terra Alta.” I es va quedar tan ample. Me’n recordo que vaig enviar a El Punt un article contestant-li, i vaig demanar, sisplau, que no el publiquessin només a l’edició del Camp de Tarragona, que ja ho sabem, això. El més fotut del cas és que allò que deia aquell polític més d’un d’allà baix ho hauria subscrit. És veritat que hi ha paisatges simbòlics a escala global, i n’hi ha a escala domèstica, i els uns passen al davant dels altres.

Soc una contradicció amb potes. Em pensava que el turisme rural era una possibilitat de compartir el teu espai, de compartir el teu lloc, aquell que tu coneixes i vols transmetre als altres d’una determinada manera. Això que ara en diuen de proximitat, de quilòmetre zero i aquestes collonades, però llavors no hi havia l’etiqueta: hi havia el fet. Ara tenim les etiquetes, però no les pràctiques. El que m’agradava era explicar el paisatge a la gent, acompanyar-la, asseure-la en una taula ben llarga, que és una manera de moure’t sense moure’t, no? És una manera de tindre el món a casa sense que hagis de marxar. Hi havia tota una sèrie d’establiments amb aquesta filosofia. Això ha anat canviant, i el que s’està dibuixant és l’Airbnb de l’habitatge d’ús turístic, que és la mort dels pobles, perquè a Barcelona la gentrificació vol dir barris fotuts, però al Priorat és directament la mort dels pobles: no hi ha cap mena de contacte amb ningú. Tot allò del mig està desapareixent, entre altres coses perquè les persones que ho portàvem ens jubilem. Estem anant cap a un model que no és el que havíem triat, perquè la vam arribar a triar quan el vam començar a treballar a través de la candidatura de la Unesco.

La sensació a Escaladei no és que s’hagi fet malament la reconstrucció. És la manera com ens tornem a relacionar amb el lloc que havíem conegut. En el fons, el que passa allà no deixa de ser, a molt petita escala, el que passa a tot arreu. No estem fora del món, per bé i per mal. El que em preocupa és que, quan se trenca l’escala, tot trontolla. Perquè l’equilibri depèn del fet que la dimensió de les coses estigui a escala, perquè unes coses sostenen i enriqueixen les altres. Quan se’n sobredimensiona una sempre és en detriment d’alguna altra. M’enrotllo molt, però és que la part lluitadora la tens tota la vida.

Perquè és la part visible, no? I ara de cop surt aquí una veu... Hi ha gent que em demana per què no havia publicat res fins ara. Però això no vol dir que no escrivís. Un llibre no et surt d’un dia per l’altre. No és una qüestió d’edat, tampoc. El que passa és que, per deixar-ho anar, sí que necessites alguna cosa més que la pràctica esporàdica, i fins ara hi havia la qüestió del temps, que m’obligava a prioritzar. Ara he pres algunes determinacions, com ara deixar la coordinació de Prioritat, on he estat des del 2008.

La primera vegada que vaig marxar era molt jove, per anar a estudiar. Era una opció triada, és clar, i no pas una obligació, com ho va ser de gran amb l’exili dels anys setanta. Però sempre he tingut la sensació que el fet de marxar no és mai del tot una tria. Quan m’obliguen a fer una cosa, em provoquen la reacció contrària. Potser és un tret del meu caràcter, no ho sé. La qüestió és que va créixer una mena de necessitat de fer que el lloc d’on venia fos el mig del món, diguéssim, d’una manera que potser no n’era conscient. Hi ha un moment que arribo a pensar que la millor manera de treballar per aquest mig del món és de fora estant, però més aviat que tard m’adono que no és cert, que no és des de fora, que hi ajudes. Per tant, la voluntat de tornar hi ha sigut sempre, tot i que, a la vegada, acompanyada de la necessitat d’anar-me’n, d’anar-me’n sempre, també. Perquè he de continuar-me’n anant per poder tornar, no? El que faig amb aquest desanar a petita escala és intentar reproduir una experiència que trobo molt enriquidora. O senzillament tot això és un rotllo i el que passa és que soc un cul de mal seient que m’ invento el món per explicar coses que són molt més simples. En qualsevol cas, és bo prendre distància, perquè l’excessiva proximitat fa que moltes vegades ignoris les coses que tens a tocar.

Per mi és més fotut encara els que la falsifiquen, perquè estan suplantant una identitat, tot i que no voldria semblar essencialista, que no és el cas. Per això parlo d’Escaladei. Aquí ho fem al revés: primer fem la façana i després anem a buscar allò que mos justifica la façana. El que provoca és que el lligam que hi havia entre les persones i els llocs se trenca, i és clar, trencar aquests lligams és la manera més fàcil d’acabar destruint els llocs de la manera que jo els entenc: no només com una porció d’espai, sinó com una terra habitable. Aquesta pràctica és molt perillosa perquè acabem construint uns llocs que són fàcilment intercanviables i ens convertim en preses fàcils de qualsevol voltor.

Soc una xerrameca perquè em considero persona de paraules i de paraula, però si no hi ha acció, si no hi ha pràctica, no em serveix. La reflexió hi ha de ser sempre, i el qüestionament també, però no em vull passar la vida donant voltes a la sínia. M’emprenya molt ser espectadora de les coses i la gent que tria l’omissió. Soc més condescendent amb qui s’equivoca que amb aquell que s’escuda dient que no hi era, que no en sap res o que passava per aquí. És més culpable el que no ha llençat la pedra, perquè l’altre com a mínim s’ha arriscat a equivocar-se.