La crònica
Els fantasmes de Steven Soderbergh són els nostres
‘Presence’ aposta per l’experimentació formal i l’espectador segueix el punt de vista d’un fantasma
Sitges és terra d’acollida. I per aquestes dates, especialment, sobretot de criatures estranyes, vives o mortes, fascinants o retorçades, siguin monstres o éssers pertorbats en tota la seva àmplia patologia, projectats tots ells a la gran pantalla. S’hi celebra, un any més i ja són 57 edicions, el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és l’emblemàtic King Kong convertit en l’emblema del certamen qui novament s’encarrega de presentar-los en societat. Aquest any, per inaugurar-lo, han estat convidats els fantasmes. Una altra vegada, pensaran alguns, doncs sí i no, perquè passats pel sedàs de Steven Soderbergh, l’oscaritzat director de Traffic i autor de títols tan variats com Ocean’s eleven, Contagi o Sexe, mentides i cintes de vídeo, que com bé sabem té la devoció de desconstruir gèneres per experimentar amb ells estèticament, n’ha sorgit una proposta de thriller de terror sobrenatural certament diferent. Amb matisos.
Presence, es titula, i després de passar per Sundance, ha rebut els aplaudiments de la congregació de Sitges, però no una ovació. Normal, perquè el film, amb guió de David Koepp (L’últim esglaó, Jurassic Park 2 i 3, L’efecte dominó), no es mou pels terrenys coneguts i habituals dels cànons del gènere, a l’estil Poltergeist, que tots tenim al cap quan pensem en fenòmens paranormals, sinó que aposta, com ha fet Chris Nash amb In a violent nature, per l’experimentació formal i partir del punt de vista dels fantasmes (a l’altra era el de l’assassí en sèrie). En aquest cas, seguim els nous veïns que entren a viure en una casa, més que embruixada, habitada per alguna ànima inquieta que ben aviat es manifestarà. Rebekah, el seu marit (Lucy Liu i Chris Sullivan) i els seus fills començaran a experimentar fenòmens inexplicables, fet que altera encara més uns estats d’ànim no gaire tranquils. Especialment el de la filla Cloe, que està patint una profunda depressió des que la seva millor amiga va morir recentment per una sobredosi.
Amb un aire de found footage (metratge apropiat, com REC o La bruixa de Blair), Presence et va atrapant, mentre juga amb tu i t’avorreix a estones, perquè saps que et portarà a un lloc desconegut a través d’una trama pertorbadora on es conjuguen les drogues, el bullying i aquest nihilisme que s’impregna en un jovent perdut en l’etern peterpanisme. D’aquí que més que una pel·lícula de terror corrent, Soderbergh presenta un drama familiar que té tentacles d’intriga i foscor, en què la por és més intuïda que no pas provocada.
El pas de Soderbergh també va ser fantasmal, almenys pels periodistes acreditats a la sessió del migdia. No pas pel públic que va omplir el colossal recinte del Melià Aiguadolç al vespre, deixant-se veure per la catifa vermella i presentant la seva primera incursió en el gènere de terror.
Pel que fa a les primeres candidates als premis oficials, destaca El segundo acto, servida per un dels sospitosos habituals del festival, Quentin Dupieux (Mandíbulas), que en aquesta ocasió, amb la complicitat de Léa Seydoux, Vincent Lindon i Louis Garrel –és a dir, la flor i nata del cinema francès–, presenta una comèdia d’embolics divertida i delirant, encara que poc fantàstica. Podria semblar una pel·lícula de Woody Allen, però a mesura que avança, la ficció s’esquerda amb la irrupció de la realitat i aquesta s’esmicola quan el metallenguatge de cinema dins el cinema ho impregna tot.
També vam poder veure la primera de les moltes pel·lícules asiàtiques que es presenten aquest any, Twilight of the warriors: Walled in, del hongkonguès Soi Cheang, emmarcada al lumpen del circuit de combats il·legals, on les estomacades són marca de la casa; i el debut de Shannon Triplett amb Desert Road, un encreuament entre intriga i ciència-ficció que només és un altre entrant del fart que ens farem.
