La lucidesa del fum

Lucia Fumero va oferir, el divendres 18 d’octubre a l’Auditori de Girona, un concert amè i desacomplexat, gairebé com una trobada amical, pel que era –al menys oficialment– la presentació del seu últim treball discogràfic, el reeixidíssim Folklore: repartit en dues parts, la primera corre més inspirada per la música d’arrel iberoamericana, mentre que la segona viatja somnàmbula cap a la sofisticació i el glamur indie anglosaxó de Muse i Radiohead, sense mai perdre el jazz de vista, és clar.

El públic no era gaire nombrós, però almenys semblava prou entusiasta, fidel i coneixedor de les propostes i anadures de la compositora, pianista i cantant nascuda a Barcelona, amb arrels suïsses i argentines. Els espectadors seien a prop dels músics, compartint l’escenari i albirant el magnífic joc de llums que dibuixava calidoscopis i ombres xineses sobre el sostre i la platea de la sala Montsalvatge. Lucia tampoc en va romandre indiferent, al·ludint a una audiència “fantasma i misteriosa” que semblava ocupar aquelles butaques buides. Durant tota la vetllada, es va revelar una comunicadora desinhibida i joiosa, però a vegades massa frugal, com si s’adrecés als feligresos d’una cava de jazz. Mentre els fums escènics es metamorfosaven al pujar lentament cap a la lucidesa dels focus, va invectivar la gent a cantar, però la timidesa general va nodrir resultats desiguals.

Fumero venia acompanyada del bateria Juan Rodríguez Berbín i del contrabaixista Martín Leiton, els quals no va cansar-se de presentar, sobrades vegades, al llarg de l’actuació. El primer omplia l’espaitemps amb efectes sonors donants de profunditat atmosfèrica, mentre el segon agafava ocasionalment una espessor massa protagonista amb els solos ostinatos, que transcorrent tantes notes arribaven a una (in)certa dissolució erràtica, tant melòdica com narrativa. En contrapartida, el teclat resultava a estones massa recollit: Lucia el domina holísticament, de la capseta de música als aires puntuals de romanticisme vienès, passant per paisatges texturitzats i evocatius, però li faltava explosivitat, o al menys més efusitivat.

Ja des de l’inici, amb les dilatades instrumentals Fénix i Tournesol, el trio va exhibir un so compacte, suaument melancòlic, però no va evitar recaure en les temptacions canòniques del jazz modal ambiental. És veritat que també es van desgranar cançons –bellíssimes– del nou àlbum, com ara la picaresca La bruja, la sincopadament andina Del amor, la dolcíssima Dreamers Day i la més angosta i agresta Para siempre. No obstant, van quedar d’alguna manera relegades a segon pla –amb moltes romanent fora de l’escaleta– en detriment dels llargs interludis instrumentals, quan la indiscutible plusvàlua de Fumero com a compositora resideix en la capacitat gairebé espontània de copsar i hibridar en un llenguatge unívoc i fluent el jazz amb altres llenguatges: l’ímpetu de les músiques tradicionals, el reclam del pop, i encara extres valuosos i fantasiosos com la experimentació vocal i inclús la electrònica. Un mestissatge ric i eclèctic, traduït en un elevat potencial creatiu de fines cançons, que va quedar submergit i diluït en tanta marea alta jazzística - que tot i així va cedir moments frondosos, com la inoblidable i referencial Carancho, del pare, el contrabaixista argentí Horacio Fumero.

L’alineació acabaria amb Lo que veo yo en tus ojos, un sentit càntic existencial signat per Leiton, que naturalment va emprendre la vocalització principal, secundat per la barcelonina - per qui el so de la veu, delicada i xiuxiuejada, però també poc modulada en tessitura, hauria d’estar més alt i reverberat durant la vesprada. Es va seguir encara un bis, que va incloure la meravellosa i anhelosa Nothing, per acabar amb Lucia reclutant del públic a la cantant balear Júlia Colom, que va desembarassar bé la veu pel clàssic cubà Mi amor fugaz, de Benny Moré. Tot i que es notava certa desconnexió en l’impromptu, va servir per traçar que el camí de les col·laboracions és convenient i segurament farà brillar més la llum de la talentosa compositora de Folklore, de la qual no ens cansem d’escoltar els discos.