Els caps enclavats ibers, ciència i simbolisme

Entre els ibers hi havia un ritual, els dels caps encla­vats, que ara s’ha des­co­bert que no res­po­nia a una mateixa expressió simbòlica entre les comu­ni­tats ibe­res del nord-est de la península Ibèrica, sinó que vari­ava segons l’assen­ta­ment. En alguns casos sem­bla ser que es van uti­lit­zar prin­ci­pal­ment indi­vi­dus forans com a símbols de poder i d’inti­mi­dació, men­tre que en altres poblats es podria haver pri­o­rit­zat la vene­ració d’indi­vi­dus vin­cu­lats a la comu­ni­tat local.

Així ho indica un estudi lide­rat per la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona (UAB) que han ana­lit­zat els patrons de mobi­li­tat de les comu­ni­tats huma­nes de l’edat de ferro de l’últim mil·lenni abans de la nos­tra era. La recerca es basa en l’estudi de set cra­nis encla­vats d’homes de dos jaci­ments d’aquest període: l’antiga ciu­tat d’Ullas­tret (al muni­cipi del mateix nom, a Girona) i el poblat de Puig Cas­te­llar (Santa Coloma de Gra­me­net, Bar­ce­lona).

L’estudi, publi­cat a Jour­nal of Arc­ha­e­o­lo­gi­cal Sci­ence: Reports, l’han coor­di­nat inves­ti­ga­dors del Depar­ta­ment de Bio­lo­gia Ani­mal, de Bio­lo­gia Vege­tal i d’Eco­lo­gia de la UAB i ha comp­tat amb la par­ti­ci­pació d’inves­ti­ga­dors del Museu d’Arque­o­lo­gia de Cata­lu­nya (MAC), del Museu Torre Ball­do­vina i de les uni­ver­si­tats de Lleida, de Bor­deus (França) i de Tübin­gen (Ale­ma­nya).

Els caps tallats són una pràctica ritual única dins del món iber i ofe­rei­xen una opor­tu­ni­tat excep­ci­o­nal per ana­lit­zar aques­tes comu­ni­tats, de les quals hi ha molt poc regis­tre antro­pològic de tipus fune­rari, ja que prac­ti­ca­ven la cre­mació.

Aquest cos­tum con­sis­tia a expo­sar públi­ca­ment els cra­nis d’alguns indi­vi­dus després d’un trac­ta­ment post mor­tem. Alguns d’aquests caps s’han recu­pe­rat fora­dats i en algun cas amb un clau de ferro tra­ves­sant-los.

“Qui eren aquests indi­vi­dus i per què es van fer ser­vir els seus caps? Tra­di­ci­o­nal­ment, els arqueòlegs han deba­tut si aquests cra­nis eren tro­feus de guerra, per inti­mi­dar els ene­mics, o bé relíquies vene­ra­des de per­so­nat­ges des­ta­cats de la comu­ni­tat. Però aques­tes hipòtesis, basa­des en fonts orals i etnogràfiques, encara no s’han pogut veri­fi­car ni s’ha explo­rat la relació d’aquests grups amb el seu ter­ri­tori. La nos­tra pre­missa en abor­dar l’estudi era que, si eren tro­feus de guerra, no pro­ce­di­rien dels jaci­ments ana­lit­zats, men­tre que si eren indi­vi­dus vene­rats, molt pre­vi­si­ble­ment serien locals”, explica Rubén de la Fuente Seo­ane, arqueòleg de la UAB i pri­mer autor de l’estudi.

“Els nos­tres resul­tats reve­len que els indi­vi­dus de Puig Cas­te­llar i Ullas­tret no hau­rien estat selec­ci­o­nats a l’atzar. Hi hau­ria una tendència homogènia cap als homes en el ritual, però els patrons de mobi­li­tat i de loca­lit­zació sug­ge­rei­xen una major diver­si­tat, cosa que podria impli­car també diferències soci­als i cul­tu­rals entre els indi­vi­dus de les dues comu­ni­tats”, afe­geix l’inves­ti­ga­dor.

Per fer l’estudi, l’equip de recerca ha com­bi­nat la bio­ar­que­o­lo­gia i l’anàlisis d’isòtops esta­bles d’estronci i oxi­gen en l’esmalt den­tal de set cra­nis tallats d’homes recu­pe­rats de Puig Cas­te­llar i Ullas­tret, jun­ta­ment amb dades arque­o­zoològiques i un mos­treig deta­llat de sedi­ment i vege­tació reco­llit a les roda­lies dels jaci­ments.

Tot apunta que “la pràctica dels caps tallats s’apli­cava de manera dife­ren­ci­ada a cada jaci­ment, la qual cosa sem­bla des­car­tar una expressió simbòlica homogènia, tot i que caldrà més recerca per asse­gu­rar-nos-en”, asse­nyala De la Fuente Seo­ane.

Els resul­tats de l’estudi reve­len per pri­mer cop una evidència directa dels patrons de mobi­li­tat humana a l’edat de ferro al nord-est penin­su­lar i aporta noves pers­pec­ti­ves sobre els con­tex­tos de ter­ri­to­ri­a­lit­zació en aquesta zona. “Reflec­teix una soci­e­tat dinàmica i com­plexa amb impor­tants interac­ci­ons locals i exter­nes. El nos­tre estudi és una pri­mera apro­xi­mació a aquesta pro­blemàtica arqueològica mit­jançant un mètode que està revo­lu­ci­o­nant la manera que tenim d’estu­diar la mobi­li­tat al pas­sat”, con­clou l’inves­ti­ga­dor.