La gratuïtat

Última jor­nada de les fes­tes de la Mercè. Punt i final a qua­tre dies de con­certs gratuïts. Però, tal com acos­tuma a pas­sar, el fet de poder assis­tir a actu­a­ci­ons sense gra­tar-se la but­xaca, no és una acti­vi­tat al grat de tot­hom. I si no, que li pre­gun­tin a Peter Gabriel. Ara fa uns dies, al Mer­cat de Vic, es va deba­tre sobre això en una jor­nada tècnica al vol­tant de la pro­gra­mació en temps de crisi, pre­sen­tada i mode­rada per Jordi Ber­tran.

En la seva expo­sició, Ber­tran va filar prim entorn a la situ­ació actual del sec­tor. Segons les xifres expo­sa­des, l'admi­nis­tració és el pri­mer agent de con­trac­tació i de sub­venció de l'escena musi­cal, que mos­tra una clara tendència a la gratuïtat per­ma­nent. En relació a la Gene­ra­li­tat, la música ens costa a cada català 10,3 euros per cap anu­als, més els 9,6 que ens costa als bar­ce­lo­nins. Tot ple­gat no arriba al preu de la loca­li­tat d'un con­cert de pri­mera cate­go­ria, però ens per­met triar entre un gra­pat d'actu­a­ci­ons de músics reco­ne­guts. El 2009, la música en viu va regis­trar una dava­llada de fac­tu­ració pro­pera al 15%, i l'assistència, un des­cens del 10%. Exis­teix una tendència al retrocés i una de les solu­ci­ons és l'eli­mi­nació de con­certs gratuïts. És com el peix que es menja la cua. I la música és la prin­ci­pal dam­ni­fi­cada.