L'evolució dels gustos

Recordo, fa anys, que comentava amb un amic –de cultura contrastada i professor universitari– els respectius orígens de l'afecció per la música, i ell va dir que van ser les marxes militars que el seu pare sentia a la ràdio els diumenges al matí. Els parlo de fa uns anys i de la Castella profunda, o sigui que no em va sorprendre tant, com ara imagino certa majoria de lectors que ho trobaran, com a mínim, exòtic.

Jo no devia haver fet ni setze anys, i si comparo els meus gustos musicals amb els d'ara hi veig una evolució potser no tan llampant com la del meu amic, que era més gran que jo, tal com hauran deduït, però igual de profunda. Aleshores m'agradaven els moviments ràpids i en to major, i les instrumentacions abundants, en el barroc amb presència de trompetes i timbals, en els romàntics, les grans orquestres. Em perdien Bach, Händel i Telemann quan feien música per Déu i pels prínceps, el Beethoven de la Quinta, la Setena i la Novena, Berlioz i Wagner, Brückner i Mahler que porten la simfonia al colossalisme terminal. Potser és ociós dir que el meu pare i jo ens havíem de repartir les hores d'ús de l'únic aparell musical de la casa –qui ens hauria dit que 40 anys després n'hi hauria un a cada habitació, i encara, que cadascú en tindria un per a ell sol i se l'enduria posat!–, i que ell es burlava subtilment d'una requesta per la brillantor, la marcialitat i el soroll que no compartia; i que jo aleshores no m'aturava a voler entendre'l.

Quan es tenen setze anys un vol les coses clares i les emocions fortes i inequívoques, que per ambigüitats i subtileses ja té les d'un mateix, les de la pròpia expectativa de la vida. No em van caldre ni deu anys per entendre les preferències del pare, i per compartir-les. Si ara busco els moviments lents i en to menor, i en la música de cambra, suposo que el lector benintencionat deduirà que l'edat ha fet sobre les preferències el treball que se n'espera.

El que val per la música val també per a altres disciplines. Els grans moviments de masses i la força del choral són fascinants, però és en la distància curta de la conversa de tu a tu que un aprecia les pulsions de l'esperit, d'on és més immediat d'extreure les respostes buscades. La lírica i la poesia i l'assaig filosòfic s'adiuen a la requesta de refugi del melangiós en fase depressiva, i tal com va tot plegat, preveig que la meva durarà. De fet, el tema de l'article present se m'ha ocorregut amb un cop d'ull al que tinc sobre la taula: els Motets de Victoria, el primer Clave ben temprat, diverses versions de L'Art de la fuga, amb especial atenció a la instrumentació, la Gran partita, el Trio Kegelstatt i els Quartets amb piano de Mozart, la Sonata opus 111 i els Duets pel violins de Bartók, i en l'ordre de la lletra uns retalls de premsa sobra la gana en el món i els beneficis dels bancs, les “Vides” de Vasari (he recomençat per la de Miquel Àngel i ara sóc a la Piero della Francesca, per cert, segons sembla, autor veritable de Divina proportione que s'autoatribueix Luca Pacioli –i que tot just acaba de tornar a la lleixa–), una recopilació de Marsilio Ficino, una de Gödel, un tractat sobre les correccions òptiques del Partenó i el Poema de l'au fènix, excel·lentment complementat pels fragments que dediquen al prodigi Claudià, Ovidi, Plini el Vell, Tàcit, Eusebi de Cesarea i d'altres autors, al capdavall el de jeroglífics Horapolus. Tot plegat, per fer venir migranya a qualsevol adolescent. Anava a dir, i sobretot als d'ara, però em penso que no cal que m'acabi de retratar.