De la ‘porno revolució' al cubalibre

El Fes­ti­val d'Art Inde­pen­dent Pepe Sales sem­pre ha apos­tat per l'hete­ro­geneïtat artística. És així com, al llarg de les sis edi­ci­ons, sem­pre ha reser­vat una sessió espe­cial per a la cre­ació audi­o­vi­sual, a través de la qual els artis­tes de la imatge poden apor­tar el seu talent en obres de petit for­mat inèdites, ins­pi­ra­des en la figura des­ta­cada. Aquest any, per pri­mera vegada, la pro­ta­go­nista és un per­so­natge viu: Carilda Oli­ver Labra, una poeta cubana llui­ta­dora per la lli­ber­tat social i sexual de la dona, i que als seus noranta anys encara manté intac­tes, no només l'encant i el carisma, sinó també les facul­tats men­tals i intel·lec­tu­als.

Així almenys ho vam poder per­ce­bre a través d'un dels docu­men­tals que es van pro­jec­tar en la sessió que va tenir lloc dimarts a la nit al Cinema Truf­faut de Girona, ple a ves­sar un cop més. La vet­llada audi­o­vi­sual va ser pre­ce­dida per una inter­pre­tació de poe­mes de l'autora, reci­tats amb passió per Verónica Mora­les i musi­cats per Àlex Per­ma­nyer. La sessió de curts, que tra­di­ci­o­nal­ment es tanca amb el tre­ball de l'ine­fa­ble Albert Serra, va arren­car amb un altre plat fort, ser­vit a qua­tre mans per Isaki Lacu­esta i Alba Sotorra. Canto a Fidel té com a pro­ta­go­nista un ins­pi­rat Toti Pau, que reclama a viva veu que s'iniciï una porno revo­lució quan Fidel Cas­tro passi a millor vida. Una titola dis­fres­sada amb l'estil mili­ta­rit­zat del gover­nant cubà i un exu­be­rant cos femení no menys juga­ner copro­ta­go­nit­zen aquest tre­ball guer­ri­ller.

Tot seguit, es va poder veure l'obra de Xavier Pérez, titu­lada A gift for Carilda, un collage d'imat­ges ins­pi­rat en el mar­cat ero­tisme dels tex­tos de la poeta. També, l'apor­tació de Paco Cavero (Te bor­raré), un bell poema il·lus­trat amb l'habi­tual saber fer d'aquest bri­llant il·lus­tra­dor. Joa­not Cortés (Como un ciclón repen­tino), des del seu ves­sant docu­men­tal, va apor­tar un interes­sant tes­ti­moni gràfic amb frag­ments d'entre­vista d'amics i cone­guts de Carilda, així com de la mateixa home­nat­jada. “La poe­sia és un acte espi­ri­tual”, és una de les per­les que l'autor docu­menta de les decla­ra­ci­ons de Carilda Fer­rer. Per la seva banda, David U. Ruiz i Beren­guer Costa es van estre­nar amb força en aquest fes­ti­val, deci­dits a dis­pu­tar l'honor de ser con­si­de­rats el nous enfants ter­ri­bles amb l'apor­tació més pop i freak. Se me ha per­dido un hom­bre va esde­ve­nir una com­pleta mar­ci­a­nada amb tocs de spag­hetti wes­tern, que trans­cen­dirà pel fet de ser el curt amb els títols de crèdit més llargs de la història. Una per­fo­mance amb piano d'Uma Ysa­mat i la con­versa entre Lluís Lla­mas i la novia de Cuba, edi­tada per Ester Ber­tran, van pre­ce­dir la pro­jecció del dar­rer curt­me­tratge, que, com ja s'ha esmen­tat, sem­pre té l'honor reser­vat al direc­tor d'El cant dels ocells.

Amb Cuba Libre –el títol deu ser l'única cosa que l'empa­renta amb l'autora, i en rea­li­tat segu­ra­ment deu fer referència a la popu­lar beguda...–, Albert Serra capta l'atenció dels espec­ta­dors a través de l'actu­ació d'un estrany però magnètic can­tant que evoca els caba­rets que tan freqüentava el seu esti­mat Fass­bin­der. Tot, fil­mat amb una estètica poc alber­ti­ana i que recorda més les atmos­fe­res de David Lynch, Jim Jar­musch o Aki Kau­ris­maki, i amb els cameos d'actors carismàtics de la seva fil­mo­gra­fia.

Sigui la porno revo­lució o el cuba­li­bre, l'espe­rit poe­ti­co­artístic de Carilda Fer­rer va resul­tar ben home­nat­jat.