el futur del passeig de Sabadell
Un passeig en ziga-zaga
Manel Larrosa proposa una calçada arran dels edificis menys vistosos per realçar dos àmbits
Després de la introducció històrica de l'arqueòleg Albert Roig i les aportacions conceptuals d'erudits com ara Carme Miralles i Josep Ramoneda, la conferència de l'arquitecte i exregidor d'Urbanisme Manel Larrosa –Les oportunitats del centre històric. Del segle XIX al XXI– havia aixecat expectació entre els participants en el debat del futur passeig. L'urbanista no va decebre, amb la proposta d'una gran plaça dividida per una calçada en ziga-zaga. A l'entrada pel passeig Manresa, desplaçada cap als edificis de la banda oest, i a la sortida cap a la Rambla, al costat est. Es tractaria de prolongar en línia recta els eixos naturals de les dues avingudes, enllaçats en diagonal a l'altura del carrer de la Rosa.
La idea, agosarada, seria «factible si només hi passessin autobusos», va admetre Larrosa. I té les seves lògiques. La històrica, d'«evocar l'antic trencament» espacial dels edificis dels Pedregars, i l'arquitectònica, ja que la calçada discorreria a prop de les façanes amb menys valor arquitectònic –amb una vorera estàndard– i consolidaria dues grans zones de vianants a tocar del carrer de la Palanca –l'indret més assolellat de l'àmbit– i a continuació de les places Doctor Robert i el Racó del Campanar.
Per articular millor l'espai, Larrosa va proposar alguns elements arquitectònics per donar-li «solemnitat» i superar la sensació de buidor excessiva. Podria ser una gran porxada, similar a la que hi ha a l'extrem sud de la plaça Doctor Robert o, fins i tot, «intentar recuperar el quiosc modernista» de Josep Renom, una peça mítica enderrocada els primers anys del franquisme per fer-hi els jardinets, que també van acabar desapareixent, alhora, amb les obres de l'aparcament subterrani a finals de la dècada dels vuitanta. Segons algunes veus, l'antiga coberta del quiosc es conserva encara en un magatzem municipal.
La ziga-zaga permetria pacificar el trànsit, ja que els vehicles reduirien la velocitat per entomar-la. Però la proposta no va satisfer tothom. El president de Sabadell Més Música, el sardanista Josep Vinaròs, va alertar que la proposta deixaria «botigues sense passeig», amb una vorera menys ampla. I va defensar un únic vial estret, de sentit únic amb grans voreres a banda i banda. Larrosa va reivindicar que cal un projecte singular, qualitat que normalment no s'avé amb lectures excessivament «funcionalistes».
Els ingredients de l'exregidor: «Circulació, sí; serveis, comerç, elements simbòlics.» Més enllà que caldria l'estructura a l'àmbit sud, tampoc en va defensar cap. Però va rescatar un plec d'esbossos amb idees inversemblants que ha concebut des dels dos mandats (1979-1987) en què va ser regidor. Una mena d'arc gòtic de pedra amb un rellotge híbrid de manetes i digital al capdamunt, diverses porxades, l'esmentat quiosc i una ocurrència per reformar i «laïcitzar» el característic campanar de Sant Fèlix, amb un pèndol de Foucault a l'interior i una passera panoràmica que sobresortís pels dos costats de la torre. El tinent d'alcalde d'Urbanisme, Joan Carles Sánchez, va ironitzar, divertit: «Si volíem provocació, aquí la tenim.»
Reequilibrar el centre
Les tesis de Larrosa, tanmateix, van anar més enllà del passeig. Va reivindicar que el Vapor Turull –amb un equipament cultural, i més comerç, pisos per a joves i l'aparcament– sigui un pol complementari al passeig i la Rambla, per reequilibrar el conjunt que ja té en el Mercat Central un satèl·lit atractiu. Això implicaria estendre l'àrea de vianants al carrer Palanca i, potser també, Sant Josep. Per a la plaça de l'Àngel, una altra de les reformes que preveu el pla, va plantejar que se n'elevi la superfície com es va fer a Doctor Robert. I al passeig Manresa, l'arquitecte va decantar-se per refer els porxos uns metres més amunt, plantar-hi arbres i situar-hi parades d'autobusos, també dels interurbans.
