Retrat d'un rei fugaç
Lluís Miñarro s'acosta a la figura d'Amadeu de Savoia, rei d'Espanya entre el 1871 i el 1874, al llargmetratge ‘Estel fugaç', el seu debut com a director de ficció
El productor Lluís Miñarro tenia al calaix des de fa anys un projecte sobre la figura del rei Amadeu de Savoia. Esperava “un moment de calma” per tirar-lo endavant, que ha arribat amb la crisi i la dificultat per produir noves pel·lícules. “Aquesta història sempre m'ha interessat molt, sorprèn aquesta mena de rei llogat en una cort europea, que arriba aquí sense tenir ni idea de què és Espanya i es proposa modernitzar-la”, ens explica en una entrevista, tot just després d'acabar de rodar el film, que porta per títol Estel fugaç.
Anys enrere va proposar el projecte al malaguanyat Bigas Luna, però el projecte no va cristal·litzar, i ara és ell mateix qui ha decidit posar-se darrera la càmera, en el seu debut en la direcció d'un llargmetratge de ficció, després de realitzar dos documentals. “Abans tampoc em considerava prou madur per a la ficció –confessa–. Em fa l'efecte que hi ha gent que comença a fer coses de manera molt frívola. Jo goso fer ficció perquè he arribat a un cert grau de maduresa, sé com funcionen les coses gràcies a la gent amb qui he treballat.”
Estel fugaç és una aproximació cinematogràfica en clau poètica al breu regnat i a la personalitat d'Amadeu I de Savoia, que va ser rei d'Espanya entre el 1871 i el 1874, en un període històric molt convuls. Àlex Brendemühl interpreta el monarca, en un repartiment que inclou Bárbara Lennie, Lola Dueñas, Lorenzo Balducci i Francesc Garrido.
Com a productor, Lluís Miñarro sempre ha apostat pel cinema d'autor, i tot sembla indicar que el seu film també ho serà. “La pel·lícula conté una gran part del meu imaginari estètic –explica Miñarro–. Hi ha un gran desconeixement sobre el personatge, i això em permet la fabulació sense deixar de ser fidel als fets històrics.” Mostra Amadeu I en la intimitat, com “un personatge llibertí, masó, molt il·lustrat, amb ganes de renovar el país”.
Metàfora de l'actualitat
El seu fracàs en la modernització d'Espanya “és una metàfora del moment polític actual, l'única diferència que hi ha entre llavors i ara és que no hi ha atemptats amb bombes al carrer”. “És un període –afegeix– de grans canvis a tot Europa, hi ha el ferment de tot el que vindrà després: el Modernisme, l'Art Deco... Però aquí vivíem lluites internes i una gran inestabilitat social, era un país ingovernable.”
El guió el signen el mateix Lluís Miñarro i Sergi Belbel, que ha col·laborat sobretot en els diàlegs. La fotografia ha anat a càrrec de Jimmy Gimferrer (Aita), que fa també una breu intervenció en el paper del general Prim. El rodatge s'ha desenvolupat a Itàlia, al Castel del Monte (Bari, Apúlia), declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, i a Catalunya (Barcelona, Vilanova i la Geltrú i Moià). Lluís Miñarro destaca que ha dirigit el film “amb tota llibertat”, i que tot i que ha evitat referències evidents, s'hi podrà endevinar la petjada de les seves grans influències: Man Ray, Cocteau, Oliveira, Buñuel...
Una fugida endavant
La frenètica activitat de Lluís Miñarro, productor d'una trentena de pel·lícules en 16 anys que han passat per prop de 600 festivals, s'ha vist dràsticament reduïda per les retallades de la cultura. “Jo produïa quatre pel·lícules cada any i aquest darrer any n'he produït una i de baix pressupost”, deia fa dos mesos a El Punt Avui. I afegia, referint-se al conjunt del sector: “En un any pot desaparèixer el que ha costat 30 anys aixecar.” Lluny d'arronsar-se, el productor de cineastes com Coixet, Recha, Oliveira o Guerin s'ha llançat ell mateix a dirigir: “Amb un ajut de l'ICEC i amb els meus propis estalvis.” Li han servit per completar el rodatge de la pel·lícula, i ara buscarà més finançament, aquí i a l'estranger, per a la postproducció. En funció del temps que trigui a acabar-la, la presentarà a Berlín, Rotterdam o Canes, festivals que ja ha freqüentat com a productor. “Feia un any i mig que estava parat, estan desmantellant el sector –explica–. Sempre he prioritzat el treball dels altres, però no tenia cap projecte aprovat, i he engegat aquest. He actuat en funció de les meves possibilitats. Ha estat un procés molt enriquidor, fet des de la llibertat.”
